Himnes d'un univers paral·lel

THE SCREAMIN' CHEETAH WHEELIES + THE STEEPWATER BAND

Sala Apolo, Barcelona

29 de novembre de 2023

Declarava Mike Farris en entrevistes recents que no preveu gravar cap àlbum amb els reunificats Screamin' Cheetah Wheelies. Que ell és l'únic component de la banda que segueix dedicant-se a la música a temps complet, que la resta de membres –Rick White (guitarra), Bob Watkins (guitarra), Steve Burgess (baix) i Terry Thomas (bateria)- tenen altres ocupacions i que, per tant, viuen a ritmes i a tempos diferents. Havent vist i escoltat el reformat quintet en un escenari, un no pot evitar donar-li la raó. Efectivament, es mouen a velocitats diferents. Però també queda clar que encara són capaços d'operar a ple rendiment quan van a una.

Amb Farris com a líder indiscutible del conjunt i amo absolut de l'escenari, els de Nashville van reivindicar la nit passada en una atapeïda sala Apolo tot el pes d'un llegat que la historiografia tendeix a obviar però del qual pocs contemporanis poden presumir. El d'un repertori i una forma de fer que al seu dia van obtenir l'aprovació de l'òrbita d'uns Allman Brothers. El d'un cançoner que en plena era alternativa va destil·lar les essències més genuïnes del southern rock i les va servir amb una dosi extra de soul –el timbre vocal encara privilegiat de Farris-. El d'una banda que va deixar empremta en múltiples camps però no es va arribar a casar mai amb ningú.

Van saludar el respectable amb el majestuós crescendo de "Magnolia", que van encadenar amb el riff esmolat de "Shakin' the Blues" i la monolítica cadència d'"I Dreamed". Van recordar a Dr. John amb aquell "Right Place, Wrong Time" que tota una generació havia descobert de la mà dels de Tennessee. Van rebaixar tensions amb la càlida "Good Time", també amb la bucòlica "Gypsy Lullaby" i amb una emocionant "Sister Mercy". Van posar la directa amb "Backwoods Travellin'", una robusta "Boogie King" i una climàtica "Ride the Tide". I van tancar dues intenses hores de concert amb un "Hello from Venus" que bé podria haver estat un himne d'estadi en un univers paral·lel –o, com a mínim, en un món una mica més just-.

Abans havien escalfat motors en condició de teloners uns Steepwater Band que podrien haver format perfectament un doble cartell en tota regla al costat de Farris i companyia. Els de Chicago van basar bona part de l'actuació en les seves dues obres més recents, "Turn of the Wheel" (2020) i "Re-Turn of the Wheel" (2022). La peça titular del primer i "Broken Spirit Blues" ja es poden contemplar com a plats forts d'un repertori que beu del blues rock més clàssic sense fer cap lleig a registres com el hard rock d'ascendència zeppeleniana o al mateix southern rock. Més d'un seguidor de Greta Van Fleet podria arribar a veure la llum, si s'animés a descobrir-los.

El cinquantenari d'"Aquashow"

Elliott Murphy, venerable jornaler del rock'n'roll - Foto Muriel Delepont.

No vaig poder assistir al concert que Elliott Murphy va fer dissabte passat, 7 d'octubre, a la sala 2 d'Apolo. No hi vaig ser perquè no es pot estar a tot arreu, però em sap greu haver-m'ho perdut perquè es tracta d'un artista a qui he seguit durant pràcticament tota la vida i encara no m'ha decebut mai. Un venerable jornaler del rock'n'roll que, si bé no ha assolit mai les xifres estratosfèriques d'amics i contemporanis com Bruce Springsteen, sí que ha sabut consolidar al seu voltant un públic no massiu però en tot cas fidel. També construir un cançoner i una discografia definits per la coherència i el bon gust.

El concert de dissabte era especial perquè s'havia anunciat com la celebració dels 50 anys de carrera del de Long Island –establert des de fa dècades a París-. En realitat en són més, perquè Murphy ja havia militat en grups de garatge i havia recorregut part del continent europeu actuant allà on li fos possible –si calia, a peu de carrer- abans d'entrar a gravar "Aquashow" (1973). El seu primer àlbum, editat per una multinacional –Polydor- i gravat amb músics de sessió com el Byrd Gene Parsons. El punt de partida d'un ascens cap a les més altes esferes que mai es va arribar a produir. La commemoració a l'Apolo, per tant, feia referència al mig segle de l'obra en qüestió.

Ja fa temps que celebro els cinquantenaris d'àlbums clàssics –o no- dedicant-los articles on provo de fer-los justícia. En el cas d'"Aquashow" no ho he fet ni tinc previst fer-ho perquè, tot i haver-se publicat el 1973, no està clara la data en què va sortir. Sí, fins i tot en aquest aspecte és maleït el primer disc d'Elliott Murphy –descatalogat des de fa molts anys malgrat els intents de reeditar-lo per part del seu autor, que en va arribar a fer una versió revisada per esquivar la negativa constant d'una discogràfica que no fa ni deixa fer-. Serveixin per tant aquestes línies com a homenatge a l'àlbum on figuraven perles com "Last of the Rock Stars", "Hangin' Out" o la preciosa "How's the Family". Que per molts anys pugui el novaiorquès seguir-les interpretant en directe.

Però el concert del cap de setmana passat també va servir a Murphy per presentar a Barcelona la seva obra més recent, "Wonder" (2022). Un àlbum concebut durant la pandèmia i gravat al costat de confidents habituals com el seu fidel guitarrista Olivier Durand o el seu fill, Gaspard Murphy, qui s'encarrega de les tasques de producció. Un treball de maduresa, que es diu ara. Un altre disc que difícilment alterarà l'estat de les coses però inclou unes quantes cançons que val la pena escoltar. Un repertori de naturalesa pausada i introspectiva, la de qui amb 74 hiverns a l'esquena i malgrat els somnis no realitzats encara manté intacta la passió pel rock'n'roll i la capacitat d'encisar el respectable amb perles com "Sunlight Keeps Falling" o aquest homenatge als pioners que és "That's the Scene". Per molts anys, i tant que sí.

Mazoni - "Sense pluja però amb diluvi"

Ahir va ser un dia fred i certament fosc en termes meteorològics, però alhora va ser un molt bon dia. I ho va ser perquè va tornar a ploure a bona part del país després de molts mesos sense fer-ho, però també perquè el retorn de la pluja va venir acompanyat pel retorn discogràfic de Mazoni. "Sense pluja però amb diluvi" és la primera cançó que lliura l'alter ego de Jaume Pla des de la publicació del seu darrer àlbum, el notable "Ludwig" (2021, Bankrobber), ara fa més d'un any.

Un oportú exercici de vaporós dream pop que posa sobre la taula la crisi climàtica i els abusos que cometen els de dalt amb el pretext del bé comú i l'interès general, i al mateix temps la passivitat i la mentalitat de ramat amb què els de baix ens hem acostumat a assumir tot allò que se'ns dicta. "Ens hem convertit en una veu sense protesta, que no molesta a ningú", canta Pla de bon principi, tot retratant l'apatia estructural que ens ha acabat definint com a societat. Mazoni tancarà gira aquest dissabte, 11 de febrer, a la sala 2 d'Apolo.

Wilko Johnson (1947-2022)

WILKO JOHNSON
(1947-2022)

La seva forma de tocar la guitarra va fer escola. Parlem d'un estil que bevia dels grans tòtems del blues elèctric però alhora s'avançava a la primera línia del punk i a tot allò que se'n va derivar. D'una tècnica que es servia únicament dels dits per fer tot allò que d'altres feien amb una pua, guanyant versatilitat i conjugant subtilesa i detallisme amb visceralitat i força bruta. Aquí tenim riffs com els de "Roxette", "All through the City" o "She Does It Right", aquell coet de rhythm & blues supersònic que perfectament podria fer de pont entre els Pretty Things i la generació del 77.

Ens ha deixat Wilko Johnson, guitarrista i membre fundador d'uns Dr. Feelgood que per a molts van deixar de tenir sentit el dia que ell en va sortir –mai ha quedat del tot clar si per voluntat pròpia o forçat pels seus companys; probablement no ho sabrem mai i, de fet, a aquestes alçades ja poc importa-. Pioner del pub rock, autèntica bèstia del rhythm & blues més genuïnament britànic i precursor del punk, també arquitecte d'allò que es va anomenar el so de Canvey Island. Dels Sex Pistols a Madness passant per The Jam, són incomptables les bandes que han citat els Feelgood com a influència cabdal.

Johnson va gravar els quatre primers àlbums del grup –"Down by the Jetty" (1975), "Malpractice" (1975), el directe "Stupidity" (1976) i "Sneakin' Suspicion" (1977)-, on ell mateix va compondre bona part del material. Però la seva trajectòria va molt més enllà. Membre ocasional dels Blockheads d'Ian Dury –amb els quals va enregistrar "Laughter" (1980), i dels quals va acabar fitxant Norman Watt-Roy per la seva pròpia banda solista-, va debutar en solitari el 1981 amb "Ice on the Motorway". Era l'inici d'una carrera per compte propi que arriba fins al notable "Blow Your Mind" (2018) i que inclou episodis tan destacables com "Going Back Home" (2014), el plàstic que va signar a mitges amb el seu bon amic Roger Daltrey de The Who.

El 2013 va donar la volta al món la notícia que li quedaven mesos de vida. El metge li havia diagnosticat un càncer terminal i la seva resposta va ser acomiadar-se des del seu hàbitat natural, l'escenari, tot fent una última gira plantejada a consciència. Finalment no es va produir el fatal desenllanç, i Johnson es va mantenir ben ferm i en plena forma al peu del canó, conservant tota la força que el caracteritzava i aquella actitud escènica tan seva –a casa nostra encara vam tenir ocasió de comprovar-ho en un parell d'ocasions: 27 de gener de 2016 al Teatre Apolo i 10 de febrer de 2019 a la sala Apolo, aquest darrer concert amb Jesse Dayton com a il·lustre artista convidat-. Ara sí, el seu cos ha dit prou. La llegenda perviurà, però se'l trobarà molt a faltar.

Amb un parell de mirades

JOANA SERRAT
Apolo 2, Barcelona
21 d'octubre de 2022

La força de les petites coses. Tot allò que es pot afirmar amb tan sols un gest i un parell de mirades. O de com el context pot arribar a engrandir (encara més) la creació artística. Joana Serrat va explicar la nit passada que "These Roads", una de les cançons que formen el seu darrer àlbum, "Hardcore from the Heart" (2021, Great Canyon Records), s'inspira en les vivències de qui després d'haver rodat per mig món amb una guitarra a les mans, acaba trobant confort i aixopluc al costat dels seus éssers més propers. Tot seguit, mentre començaven a sonar les primeres notes de la peça en qüestió, es va girar i va somriure tot mirant als ulls dels seus germans, Carla i Toni Serrat, teclista i bateria respectivament de la banda que l'acompanya, The Great Canyoners. I no li va caler dir res més.

La trajectòria de Serrat ha estat certament meteòrica –també una mostra de com una es pot obrir camí molt més enllà de les pròpies fronteres sense necessitat de fer massa soroll ni esdevenir carn de clickbait-. Durant els darrers anys s'ha fet escoltar en destacats escenaris d'ambdós costats de l'Atlàntic, ha treballat amb referents de la mida d'Israel Nash o Joey McClellan (Midlake), i ha vist com la sempre exigent crítica anglosaxona es rendia de forma incondicional davant d'obres com la que ahir venia a presentar a la sala petita d'Apolo. Però res de tot això li ha fet perdre el món de vista ni l'entusiasme de tocar per als seus i entre els seus, recolzada per una formació que en aquesta ocasió completaven vells coneguts com Vidal Soler (guitarra), Bernat Sánchez (guitarra) i Rubén Alcázar (baix).

Va trencar el gel amb els cristal·lins repunts de "Lonely Heart Reverb" i la robusta escalada de "Western Cold Wind" abans de prémer l'accelerador amb els paisatges fronterers de "Shadows of Time" i el dinàmic roots rock de "Walk in Sin", augmentat per l'ocasió amb una majestuosa introducció digna del Dylan més metafísic dels 70. La citada "These Roads" va ser la primera cita a "Hardcore from the Heart", fil conductor d'un repertori on van brillar amb força els vaporosos contorns de "You're with Me Everywhere I Go", la desolada cadència nocturna de "Hotel Room 609" i el tour de force de "Demons", prova de vida de qui surt a l'escenari a exorcitzar els seus propis fantasmes però alhora ofereix mostres d'estar-s'ho passant tan bé com el primer dia sobre les taules.

En tanda de bisos va enfilar tota sola les formes folk de "Wild Beast" i "Summer Never Ends", va recuperar la banda per citar a Bruce Springsteen amb una estripada i terminal lectura en català d'"I'm on Fire", va submergir-se de ple en l'huracà lisèrgic que va esdevenir "Easy" i va refermar l'esclat post-punk de "Pictures" com un clàssic de ple dret del seu catàleg. Es va acomiadar embolcallada amb el drama torrencial de "Take Me Back Where I Belong", o tot allò que una pot arribar a treure de dins quan se li ha trencat quelcom més que el cor. Havia anunciat Serrat a través de les xarxes socials que aquest seria el seu últim concert a Barcelona en una bona temporada. I efectivament se'n va anar amb la tranquil·litat d'haver dit tot allò que havia vingut a dir, però sobretot amb la determinació de qui encara té camp per córrer.

Hank von Helvete (1972-2021)

HANK VON HELVETE

(1972-2021)

Ha mort Hank von Helvete –també conegut com a Hank von Hell, de nom civil Hans-Erik Dyvik Husby-, vocalista de Turbonegro durant els seus anys més inspirats i una de les figures més carismàtiques del rock escandinau del canvi de mil·lenni. Només els vaig arribar a veure en directe una vegada, fa la tira d'anys a la sala Apolo –desembre de 2005, si no em falla la memòria-.

Vaig anar al concert amb febre, de fet recordo que amb prou feina m'aguantava dret, però tan bon punt van començar a sonar "The Age of Pamparius" i "Are You Ready (for Some Darkness)" em van passar tots els mals de cop –i la suada que vaig fer va ser tan regeneradora com antològica: eren altres temps i habitàvem un món menys higiènic i menys segur, però més excitant i més divertit-.

Turbonegro era (és) una banda vinguda a provocar i a incomodar a cop de cançons tan memorables com els seus directes. El seu repertori destil·lava (destil·la) perill, sadomasoquisme, sexe explícit i altres essències que avui no passarien la censura políticament correcta. No eren els meus preferits de la seva generació, però probablement fossin els millors.

Von Helvete portava una dècada fora de la banda –durant tot aquest temps havia encapçalat un altre projecte, Doctor Midnight & The Mercy Cult, i més recentment havia iniciat una carrera com a solista-. Sembla ser que havia optat per un ritme de vida menys frenètic, però molts encara esperàvem tornar-lo a veure algun dia al capdavant de la banda de la seva vida. Ja no serà possible. Se n'ha anat un dels més grans.

La festa gran d'OMD

McCluskey, al centre, amb Kershaw i Humphreys. De festa.

ORCHESTRAL MANOEUVRES IN THE DARK

Sala Apolo, Barcelona

21 d'octubre de 2019

Un cop assolida una certa edat hi ha dues maneres de celebrar un aniversari. La primera, la que segons com es podria qualificar de nostàlgica, és aquella on l'homenatjat de torn comparteix amb la resta de presents tot un seguit de retalls sempre en positiu del seu recorregut vital. La segona és seguir mirant endavant i presumir, en la mesura que sigui possible, d'un bon estat de salut. La gira que commemora els 40 anys de trajectòria d'Orchestral Manoeuvres In The Dark (OMD) té una mica de totes dues.

Una hora i mitja llarga –el repertori és el mateix cada nit- durant la qual els britànics passen revista a un monumental cançoner sense el qual no s'entendrien corrents com la New Wave o el synth pop. Però també una ocasió ben aprofitada de reivindicar-se com una potència creativa en clau de present (i de futur) tot emmarcant les cites al seu darrer disc, el celebrat "The Punishment of Luxury" (2017), en dos dels trams més estratègics del recital com són el seu propi inici i l'arrencada d'una climàtica recta final.

Amb els incombustibles Andy McCluskey i Paul Humphreys en primer terme -reforçats pels sempre oportuns Martin Cooper i Stuart Kershaw-, els britànics van saltar la nit passada a l'escenari de la sala Apolo al ritme proto-acid house d'"Isotype", tota una benvinguda per la porta gran abans d'acabar d'entrar en matèria amb les pretèrites però encara infal·libles "Messages" i "Tesla Girls". Un meteòric tret de sortida que es va complementar amb les no menys celebrades "History of Modern (Part 1)" i "(Forever) Live and Die".


MÉS ENLLÀ DE LA PISTA DE BALL

La primera gran postal de la nit la va definir el trio d'asos que va encadenar "Souvenir" amb "Joan of Arc" i "Maid of Orleans". Tres dels títols més reconeguts de la trajectòria dels de Wirral, però també tres arguments a favor d'una formació que sempre ha contemplat les possibilitats del pop electrònic molt més enllà de la pista de ball. I el pas previ d'una segona postal, la de la banda al complet compartint la línia frontal de l'escenari al més pur estil Kraftwerk per a enfilar una serena "Statues" i un "Almost" que van dedicar al seu bon amic Vince Clarke.

El tempo accelerat de "Don't Go", el single més recent del catàleg d'OMD, va tornar a escalfar la temperatura d'una pista on convivien veterans incondicionals acompanyats dels seus fills adolescents amb joves en edat més o menys festivalera, i "The Punishment of Luxury" va acabar de desencadenar una extàtica bateria trencapistes que va enllaçar "Dreaming" amb "Locomotion" i "Sailing of the Seven Seas" -el seu particular "Personal Jesus"- abans de culminar a les elevadíssimes esferes d'un "Enola Gay" que va remoure de forma gairebé literal els fonaments de l'Apolo.

Ja en tanda de bisos van rebaixar tensions amb els paisatges a contrallum d'"If You Leave" i "Secret". Moments de calma que van permetre al respectable recuperar forces abans d'acabar de posar tota la carn a la graella amb un apoteòsic i incontestable "Electricity". El seu primer single, el que va posar bona part dels fonaments d'allò que anomenem pop sintètic i el punt de partida del qual es commemoren 40 anys aquest 2019. En cap cas, però, el tancament d'un cercle. "Esperem retrobar-vos quan celebrem el proper aniversari", va concloure McCluskey abans d'abandonar l'escenari. Tenint en compte el seu ritme d'activitat, probablement no calgui esperar tant.

La gran festa Deadhead

A GRATEFUL DEAD CELEBRATION
Sala Apolo, Barcelona
11 d'octubre de 2018

Dècades enrere es coneixien com a Deadheads aquells fans acèrrims dels Grateful Dead que es dedicaven a seguir la banda a tot arreu on podien, arribant a enregistrar-ne els concerts i a compartir-ne les gravacions entre ells amb el consentiment explícit dels propis músics. Què queda de tot allò en l'actualitat és difícil de dir, però que el fenomen Deadhead no va a la baixa ho evidencia l'heterogènia parròquia de seguidors nord-americans dels Dead que aquesta setmana s'han instal·lat a Barcelona en el marc d'un cicle temàtic sobre els de San Francisco que ha comptat amb la presència d'alguns noms il·lustres de l'òrbita jam band. Tot un paquet d'activitats que ha permès a joves seguidors i autèntics veterans gaudir de la seva música preferida al mateix temps que descobrien al seu aire la Ciutat Comtal.

La més sonada d'aquestes activitats, sens dubte, va ser el concert d'homenatge a la banda mare que va tenir lloc la nit passada a la sala Apolo i que va aplegar en un mateix escenari tots els músics que havien participat de la resta del programa. Destacava per motius evidents la presència de Grahame Lesh, fill del Dead original Phil Lesh, però també de Nicki Bluhm amb el seu tros de veu i de Bill Nershi, dels mai prou reivindicats String Cheese Incident. Tres dels rostres més visibles de la banda en permanent mutació -una quinzena llarga de músics es van anar alternant i combinant sobre el terreny- que durant dues hores molt ben aprofitades va reinterpretar en clau expansiva però sempre respectuosa clàssics del cànon Deadhead com "I Know You Rider", "Ramble On Rose" o "Friend of the Devil".

Poca estona abans havia escalfat l'ambient la sempre sorprenent Everybody Orchestra. Un col·lectiu que es dedica a improvisar i a experimentar sota la direcció del seu ideòleg i principal impulsor, Matt Butler, qui en tot moment va donar precises indicacions perquè tots els músics -bona part dels quals es mantindrien a l'escenari durant el set principal- anessin a una a l'hora de construir sobre la marxa tot un seguit de peces que en alguns casos semblaven extretes del propi catàleg de Jerry Garcia i companyia. Molt més que un aperitiu, els preparatius de tot allò que havia de venir a continuació. Una festa Deadhead amb totes les lletres. I, per bé o per mal, el més a prop que bona part dels presents hem estat mai d'assistir a un concert de Grateful Dead -en un lateral de la sala hi havia exposat un cartell original de l'única visita que la banda va arribar a fer a Barcelona, l'octubre de 1981, cedit per l'ocasió pel fotògraf Jordi Vidal-.

Black Rebel Motorcycle Club a la 2 d'Apolo

Un moment de l'actuació de BRMC.

BLACK REBEL MOTORCYCLE CLUB
+ QUEEN KWONG

La 2 d'Apolo, Barcelona

16 de juliol de 2018

De totes les bandes que van irrompre a principis de segle sota el paraigües del mal anomenat nou rock, Black Rebel Motorcycle Club deu ser l'única que ha aconseguit arribar als nostres dies sense haver fet cap pas en fals. Els de San Francisco mai van assolir les cotes de popularitat de contemporanis com els Strokes o els White Stripes. Però en comparació amb els primers poden presumir d'una trajectòria sempre coherent amb ella mateixa. I a diferència dels segons han sobreviscut al seu context generacional sense esgotar la fórmula que al seu dia els va diferenciar de la resta, la d'aquell combo que sonava i segueix sonant com si The Jesus and Mary Chain haguessin escoltat Willie Dixon en lloc de Phil Spector.

El seu darrer disc, "Wrong Creatures" (2018), dista notablement dels nivells d'inspiració de plàstics com "B.R.M.C." (2001) o "Howl" (2005), però encara aporta al relat dels californians arguments tan determinants com "Little Thing Gone Wild" i "King of Bones", amb què Peter Hayes i companyia van obrir foc la nit passada en una sala 2 d'Apolo plena fins a la bandera -la qual cosa convida a plantejar-se per què els promotors no van optar per la sala gran del mateix recinte, on una bona part del respectable hauria pogut gaudir del concert amb força més comoditat-. O com "Spook", que ja en plena recta final va invocar l'esperit dels millors Black Keys.

La resta del repertori va repassar bona part d'un fons d'armari que encara llueix com el primer dia i del qual van sobresortir els repunts pantanosos de "Beat the Devil's Tattoo", "Ain't No Easy Way" i "Shuffle Your Feet", la musculatura rockera de "White Palms" o el blues monolític d'"Spread Your Love". Ja en tanda de bisos van encadenar les descàrregues àcides de "Red Eyes and Tears" i "Awake" amb l'atac frontal de "Whatever Happened to My Rock'n'Roll (Punk Song)", culminació de dues intenses hores sense treva ni pausa.

Abans havia actuat Queen Kwong, alter ego de la també californiana Carré Callaway, que acompanyada d'una banda sòlida com un buldòzer va desplegar tot un arsenal de rock en fase terminal i amb vocació sorollista. Cançons que en directe guanyen decibels i es desprenen de tots els ornaments d'estudi per a manifestar-se contundents i directes a la jugular. Una carta de presentació que al seu moment va arribar a captivar tot un Trent Reznor i que ahir va convèncer amb escreix la parròquia de BRMC.

Aquells eterns himnes adolescents

Spector (de negre, a l'esquerra de la imatge), sota la mirada de Winehouse.

RONNIE SPECTOR & THE RONETTES

Sala Apolo, Barcelona

18 de juny de 2018

Normalment són els alumnes els que reten homenatges pòstums als seus mestres, i rarament a l'inrevés. Hi ha excepcions, és clar, com la que va tenir lloc la nit passada a la sala Apolo mentre Ronnie Spector recordava Amy Winehouse amb una sentida lectura de "Back to Black", projecció inclosa del rostre de la tributada a la pantalla gegant que presidia l'escenari. No va ser l'únic record d'una vetllada durant la qual Spector va mencionar també a Johnny Thunders, Joey Ramone o la seva germana Estelle Bennett. Tampoc es va oblidar d'altres companys de viatge com els Rolling Stones, Brian Wilson o The Dave Clark Five. Records d'una trajectòria artística i vital que va començar com un conte de fades a l'Spanish Harlem novaiorquès, que va superar set anys de tempestuós matrimoni amb un dels grans arquitectes de la música pop -a Phil Spector també el va citar, però molt de passada i sense arribar-lo a anomenar-, i que ja en etapa de maduresa ha donat lloc a col·laboracions amb The Raveonettes o The E Street Band i a obres tan notables com "The Last of the Rock Stars" (2006).

I precisament per això, perquè la seva producció discogràfica en solitari és poc prolífica però en qualsevol cas reivindicable, un no acaba d'entendre que l'obviï en uns directes centrats de forma gairebé exclusiva en els clàssics de les Ronettes. Perquè més enllà de l'homenatge a Winehouse, de tornar-li a Brian Wilson la dedicatòria de "Don't Worry Baby", de recordar a Johnny Thunders amb una sentida "You Can't Put Your Arms Around a Memory", i de recuperar alguns talls de l'àlbum de versions "English Heart" (2016) -a destacar l'adaptació en clau femenina de l'"I'd Much Rather Be with the Boys" dels Stones-, el gruix central del repertori el van ocupar títols com "Baby, I Love You", "Walking in the Rain", "I Can Hear Music" o un "Be My Baby" que podia justificar tot sol el preu de l'entrada. Himnes adolescents de vocació encara eterna que Spector va cantar com si no haguessin passat els anys, acompanyada per unes Ronettes que en realitat no eren les Ronettes però van desenvolupar el seu paper a la perfecció. Menció a part mereixen les anècdotes que explicava la vocalista a l'inici de cada cançó. Entranyables batalletes personals que en el seu cas equivalen a lliçons magistrals d'història del rock'n'roll.

Th'Booty Hunters presenten "Speaking of the Devil" a l'Apolo

El showcase acústic a la sala 3 d'Apolo.

TH'BOOTY HUNTERS

Apolo (sales 2 i 3), Barcelona

19 de maig de 2018

Cervesa, fum, bourbon i suor. Els que invoquen les cançons d'aquest endimoniat quintet barceloní que es capbussa en les essències més pures de la música country per a destil·lar-ne un discurs únic en aquestes latituds i cada vegada més reclamat fora de les nostres fronteres. Cançons que tant poden aproximar-se al bluegrass més accelerat com al punk entès a la manera d'uns Supersuckers, al honky tonk en la seva concepció més etílica com al rock d'arrels d'injecció elèctrica i gust de carretera, al folk més animal com al Southern Gothic més pantanós. Th'Booty Hunters van presentar el seu darrer disc, "Speaking of the Devil" (2018), amb una doble actuació en diferents espais de la renovada sala Apolo. Primer un breu però intens showcase en acústic a La 3, quatre temes com a tastet del que passaria quan els músics s'endollessin a l'escenari de La 2. Una hora llarga de hillbilly i rock'n'roll amb totes les lletres, despatxats a tota castanya per una banda que va sortir a donar-ho tot des del primer moment i va marxar sense fer presoners. A destacar títols com "Black and Decker", "Keep on Dope" o la visceral lectura marca de la casa de "Cocaine Blues" (T. J. "Red" Arnall via Johnny Cash), així com la col·laboració puntual de tot un Ricky Araiza per a acabar d'arrodonir una vetllada absolutament memorable.

Recordant Tom Petty

Masclans amb Aurelio Morata (al centre).

HOMENATGE A TOM PETTY

La 2 d'Apolo, Barcelona

7 de març de 2018

El dels músics és un cas digne d'admirar. Ens trobem davant d'un dels col·lectius que més precarietat estructural pateixen en termes laborals i professionals. Però al mateix temps són majoria els compositors i intèrprets que, malgrat aquestes circumstàncies, no dubten un sol segon a cedir la seva feina i el seu talent de forma totalment desinteressada en nom d'una causa que els sembli justa. Ahir a la nit van ser més d'una quinzena les bandes i solistes que es van enfilar a l'escenari de la sala 2 d'Apolo amb motiu de l'homenatge a Tom Petty concebut per la gent de Producciones Acaraperro amb un doble objectiu. D'entrada, recordar el rocker de Florida quan encara no fa ni mig any que ens va deixar. De l'altra, destinar tota la recaptació a Fundesplai, una entitat dedicada des de fa més de vint anys a donar suport a infants i joves en risc d'exclusió.

Menció a part es mereixen els components de Masclans, el combo barceloní que va obrir la nit interpretant pel seu compte un parell de temes de Petty i a continuació va exercir com a banda base durant gairebé dues hores. La qual cosa vol dir que prèviament havien dedicat molt més temps encara a aprendre's i preparar un repertori que van executar amb notable solvència -"Al darrere del que estem escoltant hi ha molta feina de la qual no som conscients", em comentava amb tota la raó del món un conegut amb qui vaig coincidir a peu d'escenari-. Entre els convidats, noms consolidats i veus emergents de l'escena autòctona que van anar de Jofre Bardagí a Ricky Gil, de Joana Serrat a Augie Burr, d'Aurelio Morata a Marta Delmont, i de Carlos Cros a Sergio Martos. Cadascú aportant el seu segell personal a l'obra de Petty en una vetllada emotiva però festiva a la vegada. I per acabar-ho d'arrodonir, bona part dels protagonistes es van acomiadar del respectable interpretant junts "Handle with Care" dels Traveling Wilburys.

Augie Burr (a l'esquerra) amb Esteve Masclans.

Ricky Gil (al centre) amb Masclans.

Joana Serrat. 

Clap Your Hands Say Yeah a l'Apolo

CLAP YOUR HANDS SAY YEAH

Sala Apolo, Barcelona

13 de gener de 2018

Que ningú interpreti les meves paraules en clau de menyspreu, ni de bon tros, però és que resulta sorprenent a aquestes alçades que Clap Your Hands Say Yeah siguin capaços de penjar el cartell de sold out en una sala de les dimensions de l'Apolo. Ha plogut molt des d'aquell debut homònim (2005) que els va situar a l'avantguarda de l'indie post-Arcade Fire, els va valer comparacions hiperbòliques amb Talking Heads i va fer d'Alec Ounsworth i companyia un dels pilars de l'aleshores efervescent escena de Brooklyn. Tant ha plogut, que la promesa inicial s'ha quedat a mitges i porten gairebé deu anys instal·lats en un discret i potser immerescut segon pla. És clar que tampoc han tornat a signar cap àlbum tan rodó com aquell debut ni com la seva continuació, un "Some Loud Thunder" (2007) que juntament amb el seu predecessor segueix definint a data d'avui els directes de la banda.

No va ser cap excepció l'actuació d'ahir a Barcelona, ciutat que CYHSY no trepitjaven des de la gira de presentació del primer àlbum -havien d'haver tocat a la mateixa sala Apolo la passada tardor, però el concert es va haver d'ajornar amb motiu de la primera de les aturades generals posteriors als fets de l'1 d'octubre-. Amb Ounsworth al capdavant i consolidat ja com a líder indiscutible del grup -és l'únic membre de la formació original que encara es manté a bord-, la formació va defensar amb ganes i dignitat el material recent. De notable alt van ser, per exemple, les lectures de "The Pilot" i "Down (Is Where I Want to Be)", totes dues de "The Tourist" (2017). Però van ser els hits encara incontestables de la passada dècada els que van conformar el guió de la nit i van contagiar l'eufòria més absoluta a la pista.

D'"In This Home of Ice" a "Upon This Tidal Wave of Young Blood", passant per "Is This Love?", "Satan Said Dance" o, és clar, l'inevitable i celebradíssim "The Skin of My Yellow Country Teeth". Menció a part va merèixer un "Some Loud Thunder" baix en revolucions però ric en matisos, transformat per l'actual formació en un sorprenent exercici de dream pop sintètic. O un "Over and Over Again (Lost and Found)" que va rebre el tractament oposat i va sonar urgent i frenètic com mai abans ho havia fet. Quan al cap d'una hora i mitja es van acomiadar al ritme de "Heavy Metal", semblava que no hagués passat el temps des d'aquella llunyana visita de febrer de 2006 a la sala 2 de Razzmatazz. Ounsworth manté intacte l'entusiasme del primer dia, i el seu repertori clàssic ha envellit la mar de bé.

Primavera Club 2017

Arrow de Wilde (Starcrawler).

PRIMAVERA CLUB 2017

Sales Apolo i La 2 d'Apolo, Barcelona

20 d'octubre de 2017

El sorollisme i la densitat doom dels britànics Sex Swing; el punk rock de factura sleazy dels californians Starcrawler -amb una vocalista, Arrow de Wilde, que es mou per l'escenari destil·lant perill a la manera d'Iggy Pop o Texas Terri-; el rock d'arrels vigorós i alhora dinàmic dels virginians Gold Connections; i l'indie pop de factura urgent i acabats immediats dels londinencs Girl Ray. Quatre de les múltiples postals que va deixar la primera jornada d'un festival, Primavera Club, que un any més s'ha mantingut ferm en la seva aposta per les veus i els discursos emergents. Quedin-se vostès amb tots aquests noms: és possible que alguns d'ells acabin deixant empremta en un futur no gaire llunyà.

Sex Swing.

Starcrawler.

Gold Connections.

Girl Ray.

All ages power pop!

The Rubinoos.

THE RUBINOOS + SUZY & LOS QUATTRO

Sala Apolo, Barcelona

21 de gener de 2017

S'havia anunciat l'enèsima visita dels Rubinoos a Barcelona com un concert per a totes les edats. Un esdeveniment pensat perquè els seguidors més o menys veterans de la banda californiana poguessin assistir-hi acompanyats dels seus fills, però sobretot perquè aquests últims poguessin accedir a un concert de rock'n'roll amb la mateixa naturalitat amb la qual accedeixen a un museu, a un cinema o a un parc d'atraccions. No es tractava en absolut d'adaptar el repertori o les formes al públic infantil, sinó tan sols d'avançar l'horari i interpretar per a famílies senceres el mateix cançoner que nit rere nit degusten públics exclusivament adults. En altres paraules, no cal infantilitzar la música per tal que els més petits l'entenguin i la gaudeixin: tan sols cal procurar que hi puguin accedir. Un deu per tant per a Producciones Barbudas, responsable tant d'aquest concert com de la gira estatal que els Rubinoos culminaven ahir a l'Apolo.

Però comencem pel principi, perquè els de Berkeley desembarcaven a la Ciutat Comtal acompanyats d'una de les bandes més solvents del power pop autòcton. Uns Suzy & Los Quattro que enfilen la seva segona dècada de vida amb tot l'ofici de qui ha voltat per mig món -busquin vídeos de les seves apoteòsiques actuacions al Japó i ho entendran-, però sense perdre un sol gram d'aquella frescor que els manté a data d'avui com un exemplar gairebé únic en la seva espècie. Al llarg de mitja hora van oferir un repàs llampec a un repertori on els hits potencials es compten a grapats, van avançar peces del seu imminent nou plàstic, van versionar The Sweet ("Fox on the Run") i es van acomiadar amb la sempre infal·lible "Lipstick to Japan".

Els Rubinoos van escalfar motors al ritme de "Mr. Sandman", el clàssic de les Chordettes traslladat al terreny propi, per a seguir amb tota una bateria de dards de precisió com "I Wanna Be Your Boyfriend", "Peek-A-Boo" o "Rock and Roll Is Dead", amanits amb oportunes revisions de títols aliens com "Sheena Is a Punk Rocker" (Ramones), "Shake Some Action" (Flamin' Groovies) o "Sugar, Sugar" (The Archies). Amb solvència i ofici, però gaudint l'escenari com si encara fossin adolescens i amb les harmonies vocals marca de la casa tan afinades com el primer dia. Fins i tot van tenir temps de recordar-se del recentment proclamat president dels Estats Units, Donald Trump: "La nostra manera de fer Amèrica gran un altre cop és tancar-lo en un coet i enviar-lo a orbitar al voltant del sol", va ironitzar Tommy Dunbar abans que la banda enfilés una dinàmica revisió de "Telstar", el hit estratosfèric dels Tornados. Al mal temps bona cara i, a poder ser, una bona dosi de refrescant power pop.

The Rubinoos: "El Top 40 actual és molt avorrit"

Foto Manuel Peris.

Torna als nostres escenaris una de les bandes més entranyables de les passades cinc dècades. The Rubinoos, artesans per excel·lència de la cançó pop més fresca i contagiosa, pilars gairebé fundacionals d’allò que anomenem power pop i autors de discos tan rodons com l’encara flamant “45” (2014). Actuaran el proper 21 de gener a la sala Apolo, en horari de tarda (17,30h.) perquè puguin assistir al concert públics de totes les edats i amb uns teloners d’autèntic luxe com són els també incombustibles Suzy & Los Quattro. Jon Rubin i Tommy Dunbar, veus, guitarres i membres fundadors de la històrica banda californiana, responen per via electrònica al qüestionari d'un servidor. Una entrevista que poden llegir a B-Magazine.

Entrevista a El Petit de Cal Eril

El Petit de Cal Eril tancarà gira aquest dijous (20,30h) a la sala Apolo. Una vetllada que promet ser d'allò més especial i una bona ocasió per a celebrar una vegada més aquest tros de disc que és "La força" (2016, Bankrobber). Per anar obrint boca, Brubaker recupera aquesta entrevista que un servidor li va fer mesos enrere al B-Magazine.

Celebrant el dret a passar-s'ho bé

Eagles Of Death Metal, en una actuació recent de la seva gira europea.

EAGLES OF DEATH METAL + WHITE MILES

Sala Apolo, Barcelona

9 de setembre de 2016

La sala plena fins a la bandera, l'ambient festiu que s'hi respirava i aquell no sé què propi de les grans ocasions. Eagles Of Death Metal es trobaven a la ciutat i només per això la d'ahir no podia ser de cap manera una nit qualsevol. Perquè el respectable, ho va deixar clar a mida que anava omplint la pista, tenia moltes ganes de celebrar l'essència i les virtuts del rock'n'roll a la manera dels californians. I també perquè a la tercera anava la vençuda: després d'haver hagut d'ajornar en dues ocasions la seva cita barcelonina -primer a causa de l'atemptat a la sala Bataclan de París i després per una lesió del seu vocalista-, Jesse Hughes i companyia desembarcaven per fi a l'Apolo amb tot el que una de les seves visites implica: diversió, bon humor, evasió i, és clar, rock'n'roll sense adulterar i servit en dosis industrials. La qual cosa adquireix encara més mèrit si tenim en compte que precisament això els va col·locar al punt de mira del fanatisme i la barbàrie ara fa prop d'un any.

I aquesta és la gran victòria d'Eagles Of Death Metal i, per extensió, de tothom qui celebra la vida enlloc d'imposar la mort. El fet de seguir tocant rock'n'roll nit rere nit davant d'audiències disposades a ballar-lo. El fet d'haver adquirit les seves actuacions una dimensió que va més enllà del concert de rock en tota regla: el que es va viure ahir a l'Apolo va ser la celebració del dret a passar-s'ho bé, ni més ni menys. Inici a tota castanya amb "I Only Want You", cartutxos de la mida de "The Reverend", "Complexity", "Cherry Cola" o "Wannabe in L.A." fent una diana rere l'altra, llançament de sostenidors des de la pista, Hughes entretenint el respectable amb divertits monòlegs, arribant a utilitzar un consolador com a slide per a la seva guitarra i marcant-se un solo des del pis superior de la sala, i el "Moonage Daydream" de Bowie acabant de posar el local de potes enlaire. I per si no n'hi havia hagut prou, tota una delegació femenina del públic envaint l'escenari mentre la banda s'acomiadava al ritme d'"Speaking in Tongues". Un cop encesos els llums, el no sé què propi de les grans ocasions es resistia a abandonar l'ambient.

Una hora abans de l'inici del concert i en condició de teloners, havien debutat als escenaris barcelonins els austríacs White Miles. Enèsims exponents del format guitarra i bateria, el seu discurs parteix dels ritmes pesants i els riffs mastodòntics d'escola sabbathiana per a amanir-los amb uns estridents aguts vocals d'herència zeppeliniana. Tot plegat amb el volum a l'onze i amb la dosi necessària de mala llet per a no deixar ningú indiferent. La primera impressió era que tot això ja ho han estat dient Royal Blood des de fa un parell de temporades, però a mida que avançaven els esdeveniments s'anava un adonant que aquell parell pot presumir tant de formes com de repertori. Que efectivament no s'han inventat res, però la solvència, la seguretat i la convicció amb què van oficiar la seva mitja hora de concert són de les que apunten lluny.

Recomanació: Santi Careta a La 2 d'Apolo

Delicadesa, sofisticació, intensitat i la proximitat de qui canta a cau d'orella. Santi Careta té nou disc a la venda, "Els Ocells i l'Stereo" (2016, Chesapik), i el presentarà en directe el proper dimarts, 19 d'abril (21h.), a La 2 d'Apolo. L'àlbum el produeix Joan Pons (El Petit de Cal Eril) i hi col·labora gent de Love Of Lesbian i Seward, entre d'altres. I el concert promet ser una d'aquelles experiències que no s'obliden. Més referències en aquest vídeo que em té captivat.

El rock'n'roll com a professió

Jesse Malin amb Don DiLego (dreta).

JESSE MALIN + DON DILEGO + TRAPPER SCHOEPP

Stash R'n'R Club @ Apolo 2, Barcelona

11 de març de 2016

Tornava Jesse Malin a Barcelona i ho feia amb dos discos nous sota el braç, "New York Before the War" i "Outsiders", editats l'any passat de forma gairebé simultània. I amb una banda d'acompanyament on destacava la presència del seu ja inseparable Don DiLego (baix), augmentada puntualment amb una secció de metalls al més pur estil de New Orleans. Va actuar davant una cinquantena escassa de persones -"Esto es Barcelona, ¡Barcelona Blues!", que cantaven Brighton 64-, però ho va fer amb el nervi, la convicció i l'entrega de qui actua en un estadi ple fins a la bandera. Centrant el repertori en els dos discos que venia a presentar, fent diana cada vegada que acudia a un fons d'armari encara calent -de "Mona Lisa" a "All the Way from Moscow" passant per "Hotel Columbia", "Wendy", "Almost Grown" o "Downliner"- i versionant al seu aire originals dels Pogues ("If I Should Fall from Grace with God"), Lords Of The New Church ("Russian Roulette") i The Clash ("Rudy Can't Fail"). I suant la cansalada de valent, és clar, que ja se sap que per a tipus com Malin el rock'n'roll no és tan sols una forma de vida sinó també una professió que es dignifica dia a dia, nit rere nit i d'escenari en escenari. Amén.

Abans havia escalfat l'ambient el citat DiLego al capdavant d'una banda de bar de les que ja gairebé no es fan. Inici stonià amb "Dead Flowers" i repàs llampec a un cançoner propi que beu de Byrds, Jayhawks i Tom Petty. També en les coordenades del so Americana es belluga Trapper Schoepp, que prèviament havia trencat el gel en solitari quan a la sala tan sols hi havia sis persones -comptant un servidor, que va arribar a mig concert-. Lluny d'espantar-se, va agafar el toro per les banyes i va oferir un recital digne d'emmarcar. Per a la final "Freight Train" va comptar amb DiLego i companyia com a suport i es va situar entre el respectable -en aquell moment ja hi havia més gent damunt l'escenari que a la pista- per a enfilar un clímax dels que desperten simpaties i denoten ofici.