Com deu milions d'euros enterrats a l'Antàrtida

La Banda Municipal del Polo Norte.

Insisteixo. Si TV3 emetés programes com Ritmes a l'estudi al mateix horari en què emet Oh Happy Day, probablement tindríem un país millor -o com a mínim amb un major grau de cultura musical, la qual cosa no ens aniria gens malament-. Si dies enrere eren Amigos Imaginarios qui m'amenitzava una nit d'insomni a cop de folk-rock introspectiu, ahir va ser una de les formacions més grans que mai hagi donat l'indie barceloní, La Banda Municipal del Polo Norte, qui em va acompanyar a altes hores de la nit amb el seu pop vitamínic i melodramàtic. És quan un s'asseu a escoltar l'una darrere l'altra perles com "La Notícia del Siglo", "Museo en Llamas", "La Cultura de la Información", "Parte Alta" o "Petit Enfant Terrible", quan es pregunta per què grups com aquest mantenen una naturalesa eternament subterrània mentre el gran públic consumeix sense cap mena de vergonya ni prejudici despropòsits com el citat Oh Happy Day. Suposo que part de la resposta l'he donat jo mateix unes línies més amunt: emetre programes com Ritmes a l'estudi quan bona part del públic està dormint és com enterrar deu milions d'euros al bell mig de l'Antàrtida -afortunat serà qui els trobi, però a ningú se li acudirà buscar-los allà baix-. És clar que qualsevol responsable de programació de TV3 em pot dir que si Ritmes a l'estudi s'emet a hores intempestives i Oh Happy Day ho fa en horari de màxima audiència és per què el segon desperta més interès que el primer, i tindrà tanta o més raó que jo. Ens trobem per tant davant d'un peix que es mossega la cua i la realitat és la que és, però tot plegat té també la seva part positiva. Si ahir a la nit m'arribo a topar amb una coral fent versions dels Killers en català barretinaire en lloc d'uns músics de debò tocant música de debò, probablement el meu insomni hagués degenerat en una crisi d'ansietat de les de córrer cap a Urgències.