Ja porta alguns anys en circulació, però jo me'l vaig llegir la setmana passada. O més ben dit el vaig devorar, perquè ens trobem davant d'un d'aquells llibres que no et deixen anar un cop hi entres. "Live by Night" (2012, "Vivir de noche" en l'edició en castellà publicada per RBA i traduïda per Ramón de España) és una novel·la negra de Dennis Lehane, conegut entre d'altres per haver signat prèviament "Mystic River" (2001) i "Shutter Island" (2003) -portades a la gran pantalla per Clint Eastwood i Martin Scorsese respectivament-. La història de Joe Coughlin, fill d'una família benestant reconvertit primer en petit criminal i després en tot un emperador dels baixos fons. Un retrat d'un país i d'un moment, els Estats Units de finals dels anys 20 i principis dels 30 -és a dir, la desfeta dels Roaring Twenties i l'inici de la Gran Depressió-, marcats entre d'altres per la Llei Seca i el crim organitzat. Una successió de gent de mala vida, locals clandestins, destil·leries subterrànies, guerres entre clans mafiosos, peixos grossos del Ku Klux Klan, inquietants líders religiosos i fins i tot el mateix Lucky Luciano donen forma a una novel·la on el jazz sona a tota castanya, la violència extrema alterna amb la reflexió existencial, i els límits del bé i del mal es difuminen fins a esdevenir gairebé inexistents. Sembla ser que Ben Affleck en dirigeix i protagonitza una adaptació cinematogràfica d'estrena imminent. La cosa promet, però personalment m'hauria estimat més que el projecte hagués anat a parar a mans d'Scorsese: el personatge de Coughlin sembla fet a mida de Leonardo DiCaprio.
"Ya sé que no lo entiendes -dijo Joe-. Tú te tragas todo eso de que en el mundo hay buena gente y mala gente. Un prestamista le parte la pierna a un tío porque no paga sus deudas, y un banquero le quita la casa a alguien por el mismo motivo, pero tú te crees que son diferentes, como si el banquero se limitara a hacer su trabajo y el prestamista fuese un criminal. Yo prefiero al prestamista porque no intenta parecer otra cosa, y creo que el banquero debería ocupar mi sitio entre rejas. No pienso llevar una existencia en la que deba pagar mis putos impuestos y llevarle una limonada al jefe en un picnic de la empresa y hacerme un seguro de vida. Envejecer y engordar para poder apuntarme a un club masculino de Back Bay, fumar puros con una pandilla de capullos en alguna trastienda, hablar de cómo se me da el squash, y de qué notas saca mi hijo. Diñarla frente a mi escritorio, para que borren mi nombre de la puerta antes de que me entierren"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada