Celebrant el dret a passar-s'ho bé

Eagles Of Death Metal, en una actuació recent de la seva gira europea.

EAGLES OF DEATH METAL + WHITE MILES

Sala Apolo, Barcelona

9 de setembre de 2016

La sala plena fins a la bandera, l'ambient festiu que s'hi respirava i aquell no sé què propi de les grans ocasions. Eagles Of Death Metal es trobaven a la ciutat i només per això la d'ahir no podia ser de cap manera una nit qualsevol. Perquè el respectable, ho va deixar clar a mida que anava omplint la pista, tenia moltes ganes de celebrar l'essència i les virtuts del rock'n'roll a la manera dels californians. I també perquè a la tercera anava la vençuda: després d'haver hagut d'ajornar en dues ocasions la seva cita barcelonina -primer a causa de l'atemptat a la sala Bataclan de París i després per una lesió del seu vocalista-, Jesse Hughes i companyia desembarcaven per fi a l'Apolo amb tot el que una de les seves visites implica: diversió, bon humor, evasió i, és clar, rock'n'roll sense adulterar i servit en dosis industrials. La qual cosa adquireix encara més mèrit si tenim en compte que precisament això els va col·locar al punt de mira del fanatisme i la barbàrie ara fa prop d'un any.

I aquesta és la gran victòria d'Eagles Of Death Metal i, per extensió, de tothom qui celebra la vida enlloc d'imposar la mort. El fet de seguir tocant rock'n'roll nit rere nit davant d'audiències disposades a ballar-lo. El fet d'haver adquirit les seves actuacions una dimensió que va més enllà del concert de rock en tota regla: el que es va viure ahir a l'Apolo va ser la celebració del dret a passar-s'ho bé, ni més ni menys. Inici a tota castanya amb "I Only Want You", cartutxos de la mida de "The Reverend", "Complexity", "Cherry Cola" o "Wannabe in L.A." fent una diana rere l'altra, llançament de sostenidors des de la pista, Hughes entretenint el respectable amb divertits monòlegs, arribant a utilitzar un consolador com a slide per a la seva guitarra i marcant-se un solo des del pis superior de la sala, i el "Moonage Daydream" de Bowie acabant de posar el local de potes enlaire. I per si no n'hi havia hagut prou, tota una delegació femenina del públic envaint l'escenari mentre la banda s'acomiadava al ritme d'"Speaking in Tongues". Un cop encesos els llums, el no sé què propi de les grans ocasions es resistia a abandonar l'ambient.

Una hora abans de l'inici del concert i en condició de teloners, havien debutat als escenaris barcelonins els austríacs White Miles. Enèsims exponents del format guitarra i bateria, el seu discurs parteix dels ritmes pesants i els riffs mastodòntics d'escola sabbathiana per a amanir-los amb uns estridents aguts vocals d'herència zeppeliniana. Tot plegat amb el volum a l'onze i amb la dosi necessària de mala llet per a no deixar ningú indiferent. La primera impressió era que tot això ja ho han estat dient Royal Blood des de fa un parell de temporades, però a mida que avançaven els esdeveniments s'anava un adonant que aquell parell pot presumir tant de formes com de repertori. Que efectivament no s'han inventat res, però la solvència, la seguretat i la convicció amb què van oficiar la seva mitja hora de concert són de les que apunten lluny.