Willie Nile a l'Ajuda

WILLIE NILE

Santuari de l'Ajuda, Els Hostalets de Balenyà

10 de setembre de 2016

El rostre de Willie Nile cada dia s'assembla més a un híbrid de Keith Richards i Bob Dylan. La qual cosa no deixa de ser casualitat però en certa manera esdevé també tota una metàfora del discurs que el novaiorquès ha definit al llarg de tres dècades i mitja. Una visió visceral i poètica del rock'n'roll que ha experimentat durant els darrers deu anys el seu període més productiu a nivell discogràfic. Probablement sigui per això que els seus concerts es nodreixen gairebé exclusivament de material més o menys recent. Salvant comptadíssimes excepcions com són "Heaven Help the Lonely" i "Children of Paradise" -ambdues rescatades de "Places I Have Never Been" (1991)-, el repertori que va oferir la nit passada es va basar en els seus encerts de maduresa i va atorgar un protagonisme especial al seu darrer llançament, el notable "World War Willie" (2016).

Va sortir a totes amb "Forever Wild" i es va acomiadar al cap d'una hora i mitja llarga versionant "A Hard Day's Night" dels Beatles com si fos dels Ramones. Pel camí va defensar el seu present creatiu amb arguments tan sòlids com "Life on Bleecker Street", "Bad Boy", "Hell Yeah", "House of a Thousand Guitars" o "Trouble Down in Diamond Town", recordant oportunament al seu bon amic Lou Reed i a David Bowie amb sòlides lectures de "Sweet Jane" i "Heroes", respectivament. Tot plegat, fent gala de les seves bones maneres escèniques i amb el suport d'una solvent banda on destacava la figura del guitarrista Matt Hogan i que completaven dos veterans de l'escena novaiorquesa com són Johnny Pisano i Alex Alexander al baix i a la bateria. I amb un marc de fons tan solemne com és el santuari de l'Ajuda, un conjunt arquitectònic situat al terme municipal dels Hostalets de Balenyà (Osona), les primeres referències documentades del qual daten del segle IX.