Ariox

Ètica indie - Foto Violeta Puigví.

Va començar a compondre les seves pròpies cançons durant el confinament de l'any passat, va publicar el seu primer ep en plena pandèmia i ara n'acaba de lliurar la continuació sota el paraigua de Luup Records. Ariox és el nom artístic d'Ariadna Casas, una jove cantant i compositora de Cardedeu que canta sobre les seves pròpies vivències i grava les seves cançons de forma casolana. El resultat són píndoles pop de factura lo-fi i naturalesa immediata, que tant s'emmirallen en l'ètica indie com en els acabats digitals de les anomenades músiques urbanes.

El seu primer ep, "Venir fins aquí" (2020), ja la va posar al seu dia sota la pista de diversos radars. La seva estrena a l'escuderia Luup, "Ens hem deixat els fogons encesos i s'ha cremat la cuina" (2021), referma la promesa inicial i consolida el discurs de la vallesana amb el suport del productor Biel Colomer a les bases electròniques, i amb declaracions d'intencions com la lírica directa, clara i transparent de títols com "Fotre el camp". El presentarà en directe el proper divendres, 21 de maig, a l'Espai Jove Les Basses de Barcelona, en el marc del Minifestival de Música Independent.


Més informació:

Luup Records  /  Pàgina web

El Minifestival més proper

Guineu.

El Minifestival de Música Independent s'imposa a la pandèmia amb un canvi de dates i un cartell de proximitat que aposta per les delícies underground autòctones. La música tornarà a sonar els dies 21 i 22 de maig a Les Basses, i això només pot ser una bona notícia.

Que la pandèmia ho ha trastocat tot és a hores d'ara molt més que una evidència. Si aquest 2021 hagués estat un any com els d'abans, el passat mes de febrer hauríem assistit a la nostra cita anual amb el Minifestival de Música Independent, aquell esdeveniment que durant 25 edicions s'ha dedicat a obsequiar el melòman de base amb programacions que han alternat referents de primer ordre i delícies underground tant d'aquí com de fora. Enguany els seus promotors s'han reinventat, canviant de data i apostant per l'escena local més emergent com a fórmula guanyadora perquè la música no deixi de sonar malgrat tot.

El 26è Minifestival tindrà lloc els propers dies 21 i 22 de maig a l'Espai Jove Les Basses de Barcelona. Aforament limitat a 50 persones per jornada, entrades a preus populars i un cartell on el pop desvergonyit i desacomplexat de les vallesanes Guineu i Ariox alterna sense manies amb les inesborrables melodies twee pop de les valencianes Lisasinson i les madrilenyes Aiko El Grupo, l'electrònica a baixa fidelitat d'Ella Ella i els vaporosos paisatges dels vigatans Junco y Mimbre. S'anuncien també dues sessions complementàries en streaming per cortesia dels barcelonins Slow Connection i La Nena Samsó. Tota una graella a descobrir en una de les edicions més especials i properes del Mini.

Més informació:

Minifestival de Música Independent  /  Pàgina web

De quan l'indie era indie

Marinho, gran descoberta.

25è MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT

Espai Jove Les Basses, Barcelona

15 de febrer de 2020

El Minifestival ha celebrat la seva 25a edició tot presumint d'una manera de fer i d'una filosofia a l'hora de programar que refermen la seva fórmula com una aposta encara guanyadora. Un cartell que persegueix l'excel·lència en termes artístics i alhora potencia valors com la proximitat, alternant destacats referents de la música alternativa amb flamants delícies underground a l'Espai Jove Les Basses, un entorn de dimensions raonables i prou allunyat d'aquell soroll de fons que tot sol impregnar-ho en una ciutat com Barcelona.

Van escalfar motors, mai més ben dit, els gironins Veiculo Longo. Rock en castellà del de tota la vida, despatxat amb l'actitud i l'ofici de qui porta dècades trepitjant escenaris –els seus components són veterans de bandes com Double Shame-. I un repertori pensat per fer quilòmetres i cremar asfalt, tan robust i dinàmic com els camions que es van projectar al fons de l'escenari durant la seva actuació.

Els va seguir la portuguesa Marinho, amb tota probabilitat la gran descoberta del cartell d'enguany. Cançons folk de naturalesa immediata i caràcter autoreflexiu com "I Give Up and It's Ok" o "Freckles" –aquesta última amb un deliciós aire a Joni Mitchell-, defensades des de la intimitat d'una guitarra acústica i amanides amb cites a Martha Wainwright i Bruce Springsteen –un "I'm on Fire" que va interpretar com si es tractés d'un original de Johnny Cash-.


GRANS RECLAMS

El primer gran reclam de la nit va arribar de la mà de Sarah Nixey, que va repassar també en format acústic bona part de la seva trajectòria solista i va deconstruir el llegat de Black Box Recorder –misteriosa "The Facts of Life", majestuosa "England Made Me"- amb el suport a les sis cordes de tot un Jimmy Hogarth, productor i multiinstrumentista tot terreny –"I el més important de tot, el meu marit", va puntualitzar ella mateixa-.

L'esquelètica lectura del "Because the Night" –novament, Springsteen- amb què es va acomiadar, va contrastar amb l'adrenalínica injecció elèctrica de Happy Accidents. Un jove trio londinenc que va oferir la seva pròpia versió del pop de guitarres de finals dels 90 i principis del present segle, invocant al seu aire els esperits de Weezer, Hefner o els primers Strokes.

Menció a part va valer una actuació, la d'Emily Jane White, que des d'ara mateix es pot contemplar com un dels grans moments de la història recent del Minifestival. De presència gairebé fantasmagòrica i sempre a contrallum, la californiana va alternar el piano i la guitarra en un concert que va bascular entre els paisatges onírics de la seva obra més recent –"Immanent Fire" (2019)- i el folk boirós del seu disc de debut –"Dark Undercoat" (2007)-.

L'apunt més festiu de la nit va arribar de la mà de les barcelonines Die Katapult, que tornaven al Mini quatre anys després d'haver-hi debutat i consolidades ja com un dels exemplars més únics i singulars de l'electrònica autòctona. El seu secret, un discurs que enllaça les formes del krautrock amb manifestacions com l'acid house o el Balearic beat. Lletres (majoritàriament) en alemany i una posada en escena que marida hedonisme i sofisticació. I indiscutibles himnes trencapistes com "Was Machst Du".

I com a final de festa, el debut al Minifestival de tot un tros d'història del pop escocès. Veterans de l'òrbita de Sarah Records encara amb molta corda, The Orchids van oferir un breu però intens repàs al seu inabastable fons de catàleg. Amb el grau que suposa la maduresa, els de Glasgow van despatxar com si no hagués passat el temps aquells cants a l'eterna malenconia adolescent que són "Caveman" o "It's Only Obvious". L'entusiasta resposta a la pista no va fer sinó donar-los la raó. Una entranyable postal de quan l'indie era indie per a celebrar el primer quart de segle d'una cita de referència.

LA FESTA D'ANIVERSARI

Dues dècades i mitja de trajectòria no es celebren cada dia. Per això el Minifestival ha decidit allargar la seva festa d'aniversari amb la programació d'un triple concert pensat específicament per a l'ocasió. Serà el 7 de març a l'Heliogàbal amb un programa on coincidiran tres visions distants però complementàries de la cançó pop més desacomplexada, les dels madrilenys Nos Miran, la canària Cristina Quesada i els suecs Alpaca Sports –més informació al web del festival-.

Per cert, de les dotze propostes que ha programat enguany el Minifestival –comptant la jornada central a Les Basses i la programació complementària a l'Heliogàbal i a l'FNAC L'Illa Diagonal-, nou han aportat presència femenina als escenaris –una tendència que ja s'havia donat en anteriors edicions-. Mentre alguns s'atreveixen a emprar la paritat com a eina de màrqueting i s'inventen noves normalitats de cara a la galeria, d'altres ja fa temps que contemplen les bones pràctiques com una simple qüestió de sentit comú.

Punt de trobada melòman a Les Basses

Kristin Hersh, en solitari.

24è MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT

Espai Jove Les Basses, Barcelona

9 de febrer de 2019

El gran encert del Minifestival al llarg de les seves 24 edicions no ha estat tan sols la confecció d'un segell de qualitat propi basat en la coherència i el rigor a l'hora de triar els artistes que programa, sinó sobretot la consolidació d'un públic essencialment minoritari però vocacionalment incondicional que any rere any acut a la cita melòmana amb l'ànim d'escoltar música i no pas de fer instagrams. El mateix que va fer penjar la nit passada el cartell de sold out a Les Basses, epicentre del Mini des de fa ja uns quants anys i escenari per on van desfilar una icona de la música alternativa com és Kristin Hersh i tota una colla de valors emergents de procedència i backgrounds diversos però sempre complementaris. Que el respectable gaudís de tot plegat per menys del que pot arribar a costar un menú de migdia en qualsevol restaurant de Barcelona, és un altre punt a sumar a la llista d'encerts.

Van trencar el gel els barcelonins Estruç, representants de l'escena autòctona i primer moment àlgid de la nit. Post-punk d'escola No Wave, ritmes angulars i hipnòtics, i desenvolupaments instrumentals gairebé progressius en contrast amb una refinada sensibilitat melòdica i la veu dolça però serena d'Ota Quílez. L'excursió psicodèlica amb què es van acomiadar va deixar el llistó molt alt per als nord-americans Free Cake For Every Creature, que van disminuir revolucions amb un pop a baixíssima fidelitat i ocasionalment a càmera lenta, que tant podia remetre a l'antifolk més desacomplexat com a les formes més amables del so C-86. Tot seguit, Night Flowers van refermar-se com a valor a l'alça de l'indie britànic amb un discurs que tant beu del shoegaze o el post-punk com del pop en clau FM d'uns Fleetwood Mac o, per buscar referents més propers, unes Haim.

Menció a part es mereix l'actuació de Kristin Hersh, reclam principal del cartell per mèrits i trajectòria, i un d'aquells fars a partir dels quals es podria haver guiat perfectament qualsevol dels artistes amb qui va compartir escenari la nit passada. Venia a presentar "Possible Dust Clouds" (2018), el més elèctric de tots els àlbums que ha facturat en solitari, però ho va fer sense cap altre suport que el de la seva guitarra i una d'aquelles veus que guanyen amb el pas dels anys. Intensitat en augment i tot un recital de punk acústic on no van faltar títols tan totèmics com "Your Ghost", mirades al repertori de Throwing Muses com "City of the Dead" i fins i tot una estripada lectura de la tradicional "Wayfaring Stranger". Van tancar la nit les madrilenyes Cariño amb tot un arsenal de pop vitamínic i desenfadat, ideal per a rebaixar tensions i anar-se'n a casa de molt bon humor.

Kristin Hersh i Night Flowers al Minifestival

Kristin Hersh, de celebració - Foto Peter Mellekas.

En un moment en què tot sembla haver de ser gran i desproporcionat, és digne d'aplaudir que encara hi hagi gent disposada a pensar en petit. Que enmig d'un panorama cada vegada més saturat i uniformitzat sobrevisquin iniciatives pioneres i encara singulars com el MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT. La incombustible Kristin Hersh i els refrescants Night Flowers seran els caps de cartell de la seva 24a edició, el 9 de febrer a l'Espai Jove Les Basses.

Kristin Hersh està de celebració per partida doble. D'entrada perquè aquest mes de gener es commemora el 25è aniversari del seu primer disc en solitari, un "Hips and Makers" (1994) que li va permetre diversificar el seu discurs i consolidar la seva empremta més enllà de l'òrbita de Throwing Muses. I sobretot perquè la passada tardor va lliurar un dels plàstics més inspirats i sorprenents que mai hagi arribat a signar al marge de la banda mare, "Possible Dust Clouds" (2018). Deu peces on la nord-americana recupera musculatura rockera i tensió elèctrica, distanciant-se per moments del folk que ha definit la seva obra solista i abraçant textures pròpies de 50FootWave o dels mateixos Throwing Muses.

La presència de Hersh és el gran reclam de la 24a edició del Minifestival de Música Independent (Espai Jove Les Basses, dissabte 9 de febrer). Una cita que tornarà a aplegar passat, present i futur de la música alternativa tant d'aquí com de fora, i on també crida l'atenció el nom de Night Flowers. El quintet londinenc debutarà als nostres escenaris després d'haver actuat en alguns dels festivals més anomenats del Regne Unit. El seu disc de debut, "Wild Notion" (2018), conjuga les formes més melòdiques del shoegaze, el post-punk i fins i tot el power pop, i sens dubte contrasta amb el pop a baixíssima fidelitat de Free Cake For Every Creature, projecte personal de la nord-americana Katie Bennett que farà les delícies tant dels seguidors de Moldy Peaches com dels de Courtney Barnett. El capítol estatal l'encapçalen el pop desenfadat i vitamínic de les madrilenyes Cariño i els ressons No Wave dels barcelonins Estruç.

A banda de la jornada central a Les Basses, el Minifestival -Mini pels amics- ha programat un any més tota una sèrie d'actuacions de petit format a l'escenari de l'FNAC L'Illa Diagonal. Donaran el tret de sortida el 19 de gener els barcelonins Mild Antics i White Hounds. Els primers posen al dia el folk rock i el so Americana entès a la manera de Byrds, The Band o Flying Burrito Brothers. Els segons practiquen un contundent rock de guitarres en sintonia amb els Sonic Youth més urgents i melòdics. I el 2 de febrer serà el torn de la gironina Dácil i el també barceloní Dino Ratso. La primera presentarà "Mamma Shark" (2018), un dinàmic exercici de rock alternatiu produït per Marc Parrot. El segon, antiheroi i cronista per excel·lència de la Barcelona que no surt a les postals, defensarà el seu flamant darrer treball, de títol homònim (2018).

Més informació:
Minifestival de Música Independent  /  Pàgina web

Minifestival 2018

Eef Barzelay (o Clem Snide, si vostès ho prefereixen).

MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT 2018

Espai Jove Les Basses, Barcelona

17 de febrer de 2018

A aquestes alçades és complicat traçar la línia que separa un concert d'Eef Barzelay d'un de Clem Snide. Perquè el de New Jersey -establert actualment a Nashville- és l'únic component original que segueix signant discos i gires amb aquest nom. I perquè, encara que s'enfili tot sol a un escenari, acaba tocant exactament allò que li ve de gust i oferint repertoris rics en referències a la banda mare. Així ho va fer la nit passada en el marc del Minifestival 2018, on va acompanyar-se tan sols d'una guitarra acústica per a repassar la trajectòria d'una formació clau per a entendre la música d'arrels nord-americana de les passades dècades. Un concert que va començar un pèl desangelat però que Barzelay va saber reconduir ràpidament posant-se el respectable a la butxaca amb el seu peculiar sentit de l'humor i peces tan celebrades com "Your Favorite Music" o "I Love the Unknown".

Barzelay -o Clem Snide, com vostès ho prefereixin- era un dels caps de cartell d'un Minifestival de Música Independent que enguany ha celebrat la seva 23a edició recuperant l'Espai Jove Les Basses com a epicentre de la seva programació. És en aquest mateix espai on ara fa onze anys van oferir The Wave Pictures -els altres caps de cartell de la nit- el seu debut en escenaris barcelonins. Des d'aleshores els britànics han signat discos tan rodons com "Instant Coffee Baby" (2008) o l'encara calent "Bamboo Diner in the Rain" (2016) i s'han confirmat com una de les bandes més solvents de la seva generació damunt dels escenaris. Un power trio que invoca la frescor i el dinamisme de la Velvet al Max's Kansas City i remata la feina amb un repertori farcit de dianes tan precises com "Now I Want to Hoover My Brain Clean" o "Leave the Scene Behind".

Abans havia ofert la californiana Colleen Green un set d'allò més refrescant a cop de punk-pop que tant podia invocar la força de The Breeders com el sentit melòdic de Garbage o fins i tot la immediatesa de les Runaways. Ressons dels 90 en un passi que va suposar una de les grans descobertes d'un Minifestival 2018 que un any més va esdevenir aparador de veus emergents autòctones com la de Marta Knight. La jove martorellenca va obrir la tanda de concerts -prèviament s'havien projectat les obres de la Mostra Internacional de Clips Musicals Rodats en Super 8- amb el seu folk de factura austera però intensa, estripat i visceral però a la vegada detallista i ric en matisos. I el quartet Mareta Bufona, integrat per veterans de la fèrtil escena de Vilanova i la Geltrú, va actuar al lloc de The Standby Connection -baixa d'última hora per motius de salut- i va convèncer propis i estranys amb un repertori que beu de tòtems de l'indie dels 90 com Yo La Tengo, Nada Surf o (sobretot) Teenage Fanclub.

Minifestival 2018: 17 de febrer a l'Espai Jove Les Basses

The Wave Pictures.

Eef Barzelay i The Wave Pictures seran els caps de cartell del MINIFESTIVAL 2018, que comptarà també amb la presència de veus emergents com les de la nord-americana Colleen Green, la catalana Marta Knight i els valencians Standby Connection. La cita tindrà lloc aquest dissabte a l'Espai Jove Les Basses i anirà acompanyada de la Mostra Internacional de Clips Musicals Rodats en Super 8.

Si la ubicació d'un esdeveniment cultural pot esdevenir una metàfora del caràcter de l'esdeveniment en qüestió, el fet d'haver recuperat l'Espai Jove Les Basses com a epicentre de la seva programació diu molt a favor del Minifestival de Música Independent. Perquè Les Basses forma part de Barcelona, però no pas de la Barcelona de postal i de les aglomeracions de guiris amb la pell de color gamba sinó de la Barcelona sovint oblidada on també passen coses malgrat s'obstinin alguns a no voler-se'n adonar. I el Minifestival, Mini pels amics, també comparteix part d'aquest esperit. Un festival de música que no té lloc durant la temporada de primavera-estiu sinó a ple hivern i en un emplaçament que no surt a les guies turístiques ni falta que li fa. Un festival on la música pesa més que la cervesa, i on el melòman de base pot degustar alguns dels seus grups preferits i descobrir-ne de nous de molt a prop i sense aglomeracions.

Aquest cap de setmana celebrarà la seva 23a edició. Dissabte 17 de febrer a partir de les 18,30h a l'Espai Jove Les Basses i amb un cartell on tornen a conviure noms de primer ordre de la música independent i alternativa amb veus emergents tant d'aquí com de fora. Una programació on destaquen per mèrits propis Eef Barzelay i The Wave Pictures. El primer suma ja més de dues dècades de trajectòria que l'han consolidat com un dels grans referents de la música d'arrels nord-americana, ja sigui en solitari o amb uns Clem Snide amb els quals va ajudar a definir allò que anomenem country alternatiu. Torna al Mini una dècada després d'una actuació que alguns habituals del festival encara recorden amb emoció. Els segons són una de les bandes més prolífiques de l'indie britànic contemporani. Un power trio que ha fet les delícies de tot un Darren Hayman (Hefner), que ha signat tota una sèrie d'imprescindibles obres de culte i que pot presumir d'un dels directes més frescos, dinàmics i a la vegada contundents que han sortit de la Gran Bretanya durant la passada dècada.

En el capítol de les descobertes, la californiana Colleen Green promet moure esquelets i remoure consciències amb el seu vitamínic punk d'ascendència pop i un repertori que es pot emmirallar en bandes dels 90 com The Breeders o The Muffs. Tot un contrast amb el folk estripat però ric en matisos de la catalana Marta Knight, que presentarà el seu ep de debut, "Peterloo Heroes" (2017) -produït per Xavier Nadal (Grushenka)-. I amb l'altra gran aposta del Minifestival d'enguany, la dels valencians Standby Connection. Un grup format per músics de llarg recorregut i consagrat en cos i ànima a explorar les textures més sorollistes i a la vegada melòdiques del rock alternatiu. Com a gran novetat, s'incorpora a la programació la Mostra Internacional de Clips Musicals Rodats en Super 8, que aplegarà treballs de realitzadors de casa nostra però també de països com els Estats Units, Canadà o el Regne Unit. I tot això per deu miserables euros. Facin-se vostès un favor i acostin-se aquest dissabte a Les Basses: no se'n penediran, paraula.

Més informació:
Minifestival  /  Pàgina web

Eef Barzelay i The Wave Pictures al Minifestival 2018

Eef Barzelay.

Consolidat com a cita de referència del calendari melòman hivernal, el Minifestival de Música Inpendent -El Mini pels amics- enfila ja una nova edició, la número 23, i ho fa amb un cartell que novament alterna noms carregats d'història amb veus emergents tant d'aquí com de fora. Destaca en aquesta convocatòria la presència de dos pesos pesants com són Eef Barzelay i The Wave Pictures. El primer porta vint anys a l'avantguarda del so Americana, tant en solitari com al capdavant dels imprescindibles Clem Snide. Els segons són una de les bandes més fresques que ha donat l'indie britànic durant el que portem de segle, apadrinats per tot un Darren Hayman (Hefner) i amb una contrastadíssima solvència a l'escenari. A nivell de revelacions, aquest podria ser l'any del punk melòdic i vitamínic de la californiana Colleen Green, així com del folk urgent i desacomplexat de la catalana Marta Knight. O de The Standby Connection, un trio de rock emocional i pop visceral format per il·lustres veterans de l'escena valenciana. Podrem comprovar-ho el proper 17 de febrer a l'Espai Jove Les Basses. Tota la informació aquí.

Minifestival 2017, primer acte

Ana Béjar.

MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT 2017

Espai Jove Les Basses, Barcelona

11 de març de 2017

Pocs festivals musicals poden presumir a casa nostra d'un cartell tan eclèctic i a la vegada coherent com el del Minifestival de Música Independent. Una cita que durant més de dues dècades ha programat noms foranis cars de veure als nostres escenaris tot alternant-los amb algunes de les veus autòctones més inquietes, i que enguany consolida el format de doble data i doble emplaçament encetat durant la passada edició. El primer acte del Minifestival 2017 va tenir lloc ahir a l'Espai Jove Les Basses, que va acollir cinc dels discursos més reposats del cartell d'enguany -la resta de propostes les podrem degustar el proper 25 de març a la sala La Capsa- i on van brillar de manera especial les actuacions de PAVVLA i Ana Béjar.

La primera, encarregada de trencar el gel, és sense cap mena de dubte la gran revelació de la present temporada a l'escena emergent catalana. Alter ego de Paula Jornet, en tan sols mig any s'ha posat crítica i públic a la butxaca amb un àlbum, "Creatures" (2016), que li ha obert les portes de festivals com el texà SXSW -on tocarà d'aquí a menys d'una setmana-. En aquesta ocasió va actuar sense la banda que l'acompanya habitualment, alternant la guitarra amb el teclat i destapant la vessant més crua d'un cançoner farcit de títols tan incontestables com "Young", "This Is Not a Movie" o "Planets and Stars". Un repertori que va eixamplar amb material inèdit i un parell de versions de Frankie Valli ("Can't Take My Eyes Off You") i Elvis Presley ("Can't Help Falling in Love"), reinterpretades com si fossin de Jeff Buckley i Tori Amos respectivament.

Béjar, andalusa establerta a Madrid i autèntica figura de culte de l'indie estatal, acumula més de dues dècades de trajectòria al capdavant de formacions com Orlando, Todo o els mai prou reivindicats Usura. Tornava enguany al Minifestival tot presentant el primer disc que signa amb el seu nom, un "The Good Man" (2016) que va repassar en la seva totalitat i sense cap més suport que el d'una guitarra tot terreny, puntuals bases rítmiques pregravades i un petit harmònium amb el qual va traçar alguns dels paisatges més singulars d'un passi on van abundar les emocions fortes. Tot un viatge pels paratges més indòmits del folk i d'un so Americana que la de Jerez amaneix amb motius fronterers i fins i tot flamencs. Les percussions tribals, el nervi de la seva veu i el misteri de l'harmònium van evocar discursos com els de Dead Can Dance o la PJ Harvey de "Let England Shake".

Dues dècades han passat des que Salad van militar en aquell calaix de sastre que va esdevenir el Britpop i van arribar a sortir de gira amb gegants com Blur. Una fita, aquesta última, que Marijne van der Vlugt va recordar abans d'enfilar "Motorbike to Heaven", una de les peces que aquests dies interpreta a duet amb Paul Kennedy en el marc d'un projecte batejat com a Salad Undressed. El repertori clàssic de la banda londinenca, ampliat amb composicions inèdites i interpretat amb format reduït i desendollat. Una sèrie de concerts amb què la parella escalfa motors de cara a una gira de tardor amb la formació completa. A l'escenari de Les Basses, tant la vocalista com el guitarrista es van mostrar tan en forma com el primer dia, si bé ocasionalment el repertori semblava requerir la presència d'una banda sencera que l'acabés de vestir.

Tot el contrari va passar amb el pop eternament naïf de la canària Cristina Quesada, que va recórrer en nombroses ocasions a les bases instrumentals pregravades per a evocar els coloristes paisatges omnipresents a la seva discografia. La qual cosa va funcionar com a declaració d'intencions, però és que d'haver-s'ho estalviat el concert hauria estat igual de sòlid: els moments àlgids de l'actuació van ser els que va desenvolupar amb l'únic acompanyament del seu ukelele o de la guitarra del suec Andreas Jonsson (Alpaca Sports). Van cloure la vetllada els barcelonins Neleonard amb un pop coral que conjuga elegància, sofisticació i un afinat sentit melòdic. Van actuar amb format de trio -veu, guitarra i teclat-, brillant en les distàncies curtes i oferint la vessant més bàsica i pròxima d'un cançoner on ressonen Belle and Sebastian o Camera Obscura. El que conformen perles tan rodones com "Coger frío", que ahir es van aproximar sense reserves a les coordenades del folk-pop més dinàmic i contagiós.

Recomanació: Minifestival 2017 a Les Basses

Neleonard.

El proper dissabte, 11 de març, començarà a l'Espai Jove Les Basses una nova edició -la que fa 22- del Minifestival de Música Independent, una cita imprescindible del calendari melòman de casa nostra. En aquesta primera jornada hi conviuran noms amb tanta història com els britànics Salad o la madrilenya Ana Bejar, i revelacions com PAVVLA, Cristina Quesada o Neleonard. Tota la informació aquí.

Beatnik Boy

Amelia Fletcher i Rob Pursey, The Catenary Wires al Minifestival.

El no ja el tens, solem dir-nos a nosaltres mateixos quan volem assolir quelcom que a priori ens sembla difícil o impossible. El no ja el tenia, o sigui que no hi perdia res un servidor demanant a Amelia Fletcher i Rob Pursey que interpretessin durant el concert de The Catenary Wires (Minifestival 2016 a l'Espai Jove Les Basses, el passat 7 de maig) "Beatnik Boy", el primer single del seu primer grup, Talulah Gosh, de la publicació del qual es commemoren 30 anys aquest 2016. O sigui que quan es disposaven a emprendre la recta final de l'actuació, vaig animar-me a fer la petició esperant rebre en el millor dels casos una amable resposta negativa. Doncs no. Fletcher el va començar a cantar a capella mentre Pursey afinava la guitarra, tot un detall dels que denoten bones maneres. "Per això no cantem cançons antigues", va sentenciar ella un cop acabada la cançó, "perquè la gent vol escoltar-ne les versions bones". La gent dirà el que vulgui, però la versió que la Fletcher es va treure de la màniga va ser excel·lent. I no se'n parli més.

Sea Lion

Sea Lion actuant al Minifestival 2016, el passat 7 de maig
a l'Espai Jove Les Basses.

Objectivament parlant em costaria molt de triar un sol concert dels que es van viure al segon acte del Minifestival 2016. El nivell no va baixar en cap moment del notable, i això és dir molt tenint en compte que eren sis en total els integrants del cartell. Ara bé, en una escala més subjectiva m'agradaria destacar l'actuació de Sea Lion. La sueca, de nom real Linn Osterberg i amb un pseudònim que apunta a Cat Power en la mateix mesura que el seu discurs musical, va refermar totes les promeses realitzades el passat exercici en aquell tros de debut que va ser "Desolate Stars". Fins i tot va anar més enllà, m'atreviria a dir. Amb una Stratocaster a les mans i aquella veu de seda que des d'ara ja es pot proclamar inconfusible, Osterberg va conjugar misteri i melodia amb la mateixa facilitat amb què va atorgar profunditat de camp a un repertori de textures cristal·lines. Que quan tothom la situava en les mateixes esferes boiroses que Alela Diane o Joanna Newsom ella es despengés amb el "Take Care" de Big Star, és un símptoma inequívoc de la seva amplitud de mires. Que un dels temes nous que va presentar s'edifiqués a partir d'una progressió d'acords germana del "Dead Flowers" dels Stones, tres quarts del mateix. Sea Lion navega a mig camí de dos móns, el del folk i el del pop, que per molt a prop que s'hagin situat des que Dylan vagi decidir tallar d'arrel amb normes i convencions, encara mantenen certes distàncies en determinats aspectes formals. Com a guitarrista, els recursos d'Osterberg haurien de convèncer més d'un acadèmic del folk. Però això no li impedeix, quan li dóna la gana, rascar tres acords austers com qui no hi té res a perdre (o com qui encapçala una banda de rock'n'roll). Potser per això em va agradar tant el seu concert. Perquè moltes de les coses que va fer Sea Lion en aquell escenari em recordaven d'alguna manera allò que jo volia assolir quan vaig començar a fer música.

Mestres, alumnes i delícies melòmanes

The Catenary Wires.

MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT 2016 (segon acte)

Espai Jove Les Basses, Barcelona

7 de maig de 2016
Fotos: Carles Acme

Si no va ser una de les grans postals de la nit, poc li va faltar. Des de primera fila però sense cridar l'atenció, Amelia Fletcher i Rob Pursey es miraven l'actuació de Rombo amb cara d'aprovació i d'estar-s'ho passant d'allò més bé. El matrimoni britànic, tota una institució de la música independent amb tres dècades de trajectòria a l'esquena, tornava al Minifestival per a presentar el seu nou projecte conjunt, The Catenary Wires. El jove quartet barceloní, d'altra banda, es despenjava amb un pop fresc i refrescant en plena sintonia amb el que Fletcher i Pursey gairebé van arribar a patentar durant els dies de Talulah Gosh o Heavenly. La seva coincidència a les Basses i el feedback positiu entre uns i altres il·lustra la coherència que sempre ha definit la programació del Minifestival i, sobretot, la transversalitat d'un esdeveniment que aplega noms històrics i veus emergents sense jerarquitzar-los: tots els artistes participants a la segona jornada del Mini 2016 van actuar durant 35 minuts i en les mateixes condicions.

Però comencem pel principi. Els vallesans OBRIGADA van ser els encarregats de trencar el gel i ho van fer amb un set d'allò més colpidor. Volum al màxim i un repertori ric en registres i matisos: punk d'escola The Clash ("Mireneah"), post-rock visceral ("Overture"), emocore entès a la manera d'uns Texas Is The Reason ("Spirit") i post-punk aerodinàmic (Waves to Victory"). L'ep "Rectory / To Disagree /" (2015) va esdevenir l'espina dorsal d'un passi que la banda va aprofitar per a presentar dues noves composicions de les que mantenen la línia. Els van succeir ROMBO, solventant la indisposició a última hora d'Anna Bosch amb la incorporació puntual de Pol Serrahima (Vàlius) a la bateria. Descarades, desenfadades i amb un afinadíssim sentit melòdic, les barcelonines van presentar un disc de debut homònim (2015) farcit de cançons immediates ("Experts" o "Animal") i d'una lírica tan juvenil com enginyosa ("Kickboxing"). Menció a part es mereixen les dues versions amb què van amanir el set: "True Love will Find You in the End" (Daniel Johnston), traduïda al català i transportada al seu terreny, i un "Va com va" (Ovidi Montllor) que van interpretar com si fos de PJ Harvey. De seguida s'ha dit.

La presència de SEA LION al cartell era sens dubte un dels grans reclams de l'epíleg del Minifestival 2016. "Desolate Stars" (2015), debut en llarg de l'alter ego de Linn Osterberg, va esdevenir una de les sorpreses més agradables del passat exercici pel que fa a folk d'extrema fragilitat. Per això podia sorprendre el fet que la sueca debutés als nostres escenaris armada amb una guitarra elèctrica. Va ser la primera declaració d'intencions de qui contempla el rock'n'roll o el propi folk com a eines expressives i no pas com a etiquetes. La segona declaració arribaria durant la recta final del concert, quan Osterberg va citar els cançoners de Big Star i George Harrison. Els granadins ALONDRA GALOPA sí que havien actuat abans a Barcelona, però mai ho havien fet amb la formació sencera. Guitarres en flames i robusta base rítmica com a pilars d'un repertori tan èpic com expansiu, a mig camí de la psicodèlia, l'hipnotisme kraut i el post-punk més sideral. El crescendo d'electricitat amb què van segellar la recta final va esdevenir un dels grans moments de la nit.

Després de trenta anys dedicats al pop més immediat, Amelia Fletcher i Rob Pursey han disminuït les revolucions per minut i han mostrat la seva vessant més íntima i introspectiva a "Red Red Skies" (2015), el primer disc que signen com THE CATENARY WIRES. Un àlbum i un projecte que van presentar al Minifestival amb l'únic suport d'una guitarra acústica, les melodies marca de la casa i els seus inconfusibles jocs vocals. Van interpretar el disc sencer, agafant empenta en perles com "Intravenous" o "Throw Another Love Song on the Fire", i van amenitzar el set amb cites a Tender Trap i fins i tot una improvisada lectura a cappella de "Beatnik Boy" (Talulah Gosh). El contrapunt a la serenor tardorenca dels britànics arribaria de la mà de Jessica & The Fletchers i el seu pop vitamínic. Els barcelonins van desplegar tota una bateria de trencapistes d'herència C-86 que, novament, devien despertar les simpaties de Fletcher i Pursey. Una festa amb totes les lletres per a acomiadar el Minifestival 2016 per la porta gran.

Obrigada.

Rombo.

Sea Lion.

Alondra Galopa.

Jessica & The Fletchers.

Recomanació: Segon acte del Minifestival 2016

De dos veterans de l'indie britànic com són The Catenary Wires (Amelia Fletcher i Rob Pursey) a la fragilitat folk de Sea Lion, de les atmosferes post-punk d'Alondra Galopa al shoegaze vitamínic de Jessica & The Fletchers, i del rock visceral d'Obrigada a la frescor pop de Rombo. El MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT posarà punt i final a la seva XXI edició amb un segon acte d'alçada que tindrà lloc el proper 7 de maig (19h.) a l'Espai Jove Les Basses. Entrada lliure i sis hores de música. Què més volen?


Més informació:
Minifestival de Música Independent  /  Pàgina web

Close Lobsters: "No formem part del negoci musical"

Pilars fundacionals del que avui anomenem indie - Foto arxiu Close Lobsters.

L’any 1986, el setmanari britànic NME distribuïa el cassette “C86”. Un recopilatori de vint-i-dos temes, tots ells a càrrec de bandes emergents de les quals poc o gens s’havia parlat fins aleshores. La cinta pretenia oferir una visió alternativa del mapa musical de la Gran Bretanya, i amb el temps esdevindria un dels pilars fundacionals d’allò que avui anomenem indie. Entre els participants hi figuraven Close Lobsters, herois de l’escena de Glasgow que despareixerien el 1991 havent publicat dos àlbums -“Foxheads Stalk this Land” (1987) i “Headache Rhetoric” (1989)- i havent-se consolidat com un dels noms indispensables del pop escocès dels darrers 30 anys. El 2012 tornaven a l’activitat i aquest 2015 han actuat per primera vegada a casa nostra. Minuts abans d’enfilar-se a l’escenari del Minifestival de Música Independent de Barcelona, Andrew Burnett (veu i guitarra) i Tom Donnelly (guitarra) rebien un servidor al backstage de l’Espai Jove Les Basses. Una entrevista que ja poden llegir a Brubaker.

La ubicació com a metàfora

The Manhattan Love Suicides, la cirereta del Minifestival.

20è MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT

Espai Jove Les Basses, Barcelona

28 de febrer de 2015

La ubicació com a metàfora. L'Espai Jove Les Basses es troba situat al Turó de la Peira, un dels tretze nuclis que integren el districte de Nou Barris. Indret generalment ignorat per aquelles campanyes municipals que s'obstinen a vendre la capital catalana com una ciutat de postal, i on arribar en transport públic pot requerir una bona càrrega de paciència segons el punt des d'on es vingui. Tot un símbol doncs d'aquella Barcelona que es resisteix a ser engolida pel turisme incontrolat i el civisme fet a mida. És en aquest context, a les antípodes dels circuits habituals de música en directe, on el Minifestival ha establert el seu centre neuràlgic durant les passades tres edicions. Definint el seu terreny fora dels focus mediàtics, però consolidant i refermant el seu caràcter referencial entre aquell sector de melòmans que tampoc acaben de trobar el seu lloc en aquesta Barcelona de postal. El seu secret, un cartell singular on delícies forànies -sovint cares de veure als nostres escenaris- conviuen amb una ferma aposta per la creació autòctona.

En aquest sentit, van ser dos els noms que van destacar en una edició, la del vintè aniversari, que vivia ahir la seva jornada central després d'haver escalfat motors durant les setmanes prèvies en diferents espais de la ciutat. El primer era el de Close Lobsters. Supervivents de la generació C86 i pioners per tant d'allò que anomenem indie, arribaven per primera vegada a Barcelona i ho feien amb material nou. El de l'ep "Kuntswerk in Spacetime", publicat l'any passat -la tornada de "Now Time" va esdevenir un dels moments més celebrats de la seva actuació-, i el d'un disc que encara no han començat a enregistrar però del qual van estrenar tres temes al Minifestival. Tot plegat, durant un tour de force que va sobrepassar la reivindicació dels escocesos com a llegendes vivents per a refermar la vigència d'un discurs que no perd pistonada.

L'altre nom destacat era el de Michel Cloup Duo. Tota una institució del rock francòfon capitanejada pel propi Cloup amb el suport als tambors del seu insperable Patrick Cartier. Descàrrega elèctrica de grans proporcions i excursions al desert sobre una abrasiva catifa lisèrgica, cites incloses a Jim Morrison. Intensitat creixent que deixaria pas a la cirereta del Minifestival d'enguany. Uns Manhattan Love Suicides que van cloure la nit amb una actuació tan frenètica com el seu còctel de Jesus and Mary Chain, Primitives i Raveonettes. Encara al capítol internacional, The School van aportar la pinzellada més colorista del cartell amb tota una revetlla de melodies i harmonies pop, deutores dels girl groups dels 60 i els dies daurats del Brill Building, i executades amb tanta classe com ofici.

La representació estatal tenia com a reclam històric als gironins Double Shame, que van oferir un passi robust i sense esquerdes. Trencant el gel amb tot un arsenal d'aromes dels 90, va ser durant els passatges més psicodèlics quan més va brillar la banda. Tot seguit va ser el torn de La Legendaria Familia Stinson, que van desplegar un repertori on melodia i intensitat van de la mà. Cançons rodones i de gran profunditat que apunten a Planetas sense renunciar a una veu pròpia. Finalment, Linda Guilala van oferir un dels concerts més sòlids del festival. Muralles sòniques, cascades de decibels i ressons de My Bloody Valentine en una actuació de notable.

Minifestival, vint anys de música independent

Dues dècades exercint com a aparador de la millor música independent d'aquí i de fora. Apostant per la música en un negoci on molts opten per la cervesa i els hashtags. Recuperant noms històrics, descobrint nous valors i acostant als nostres escenaris artistes abans inèdits en aquestes latituds. El Minifestival de Música Independent celebra aquesta setmana la seva vintena edició i ho fa amb un line up tan sucós com calia esperar. Com a caps de cartell, Close Lobsters i Michel Cloup Duo. Lliçó magistral sobre què és o què hauria de ser el que anomenem indie, reforçada per una escuderia on hi figuren noms com els de The School, Manhattan Love Suicides, La Legendaria Familia Stinson, The Double Shame o Linda Guilala. Serà el dissabte, 28 de febrer (17h.), al barceloní Espai Jove Les Basses (c/. Teide, 20 - metro: Vilapicina). Entrada anticipada a 10 euros, perquè ningú tingui la barra de dir que la cultura és cara.

Minifestival (pàgina web oficial)
Article a B-Magazine (Brubaker)

De "Material Girl" a "JB Stanislas"

19è MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT

Espai Jove Les Basses, Barcelona

22 de febrer de 2014

Diversos músics ho van destacar des de l’escenari. El Minifestival és la mena de festival que ara mateix necessita la gent a qui li agrada més la música que els posats. Un festival on la qualitat sempre té més pes que la quantitat, on la música sona amb més força que el soroll mediàtic, i on cada grup o solista que hi toca ho fa en les mateixes condicions. Ahir celebrava la seva 19a edició a l’Espai Jove Les Basses. I ho feia com sempre amb un cartell sense grans estrelles però farcit de delicatessen musicals que en alguns casos resulten cares de veure a casa nostra.

Van obrir la nit els barcelonins Ausells i els murcians Yellow Melodies, els primers amb un pop expansiu, amb un peu al folk i un altre a l’èpica rock d’uns Mishima; els segons a cop de refrescant power pop i una versió de “Material Girl” (Madonna) que ells van interpretar com si fos de The Jam. Els va seguir una altra artista de casa, Mariona Aupí. Poesia introspectiva sobre bases electròniques de les que fan mal, en el millor dels sentits. El capítol estatal el van cloure els madrilenys Band à Part amb el seu indie pop de vestits clapejats i irresistibles tonades d’esperit yé-yé.

La secció internacional -centrada enguany en la Gran Bretanya- la va encetar un vell conegut del Minifestival com és Nick Garrie. El britànic viu una segona joventut després que les noves generacions hagin descobert la seva obra de culte “The Nightmare of J.B. Stanislas” (1969). En va interpretar algunes de les peces més representatives -“Ink Pot Eyes”, “Wheel of Fortune”, “Can I Stay with You”-, en un concert autobiogràfic que va desplegar les cançons cronològicament, culminant amb un passeig per l’obra fins ara més recent de Garrie, “49 Arlington Gardens” (2009). A destacar la participació del sempre oportú Pigmy en bona part del repertori.

El folk de Garrie va deixar pas a tot un huracà de rock tan robust com corrosiu. Drugstore, encapçalats per la incombustible Isabel Monteiro, van protagonitzar alguns dels moments definitius del festival. Amor i desamor, sexe i passió, consciència de classe i condemnes a la CIA. Perles com “El President” o “Sweet Chili Girl”, i una ampolla de vi rosat que Monteiro no va deixar anar durant gairebé tot el concert. Van tancar el festival uns Electric Soft Parade en estat de gràcia. Psicodèlia, rock directe i aquella electricitat de quan la música indie encara no servia per vendre perfums. La intensitat d’aquell clímax instrumental evocava sens dubte els Who de Wight i Leeds.

AUSELLS. Pop expansiu.

THE YELLOW MELODIES. Acostant Madonna i The Jam.

MARIONA AUPÍ. Poesia i nervi.

BAND À PART. Yé-yé 2.0.

NICK GARRIE. Segona joventut.

DRUGSTORE. Huracà Monteiro.

ELECTRIC SOFT PARADE. Indie sense perfumar.

Recomanacions: Minifestival, Esteve Masclans, The Missing Leech...

Com sempre amb el seu permís, els faig quatre recomanacions musicals que podran degustar aquesta setmana a Barcelona. Prenguin nota i gaudeixin:


-ESTEVE MASCLANS. Parin moltíssima atenció a aquest jove barceloní, sens dubte una de les grans revelacions musicals del que portem d'any. Les seves cançons tenen gust de Jayhawks, Ryan Adams, Tom Petty i els Black Crowes més reposats. So Americana sense artificis i un disc de debut, "Fine, Thanks" (2014), amb un deliciós regust clàssic. El presentarà per partida doble: dijous, 20 de febrer (19h.), concert acústic a Ultra-Local Records (c/. Pujades, 113 - metro: Llacuna), i divendres, 21 de febrer (20,30h.), concert elèctric a La 2 d'Apolo (c/. Nou de la Rambla, 111 - metro: Paral·lel).

-THE MISSING LEECH. Quan la paraula indie ha esdevingut sinònim d'imitadors de tercera d'Interpol, gent com Maurici Ribera personifica el sentit genuí del terme. Sota l'alter ego The Missing Leech i sempre des de l'autogestió, ha girat literalment pels cinc continents i ha editat un bon nombre de referències discogràfiques en segells independents com el que ell mateix va posar en marxa, El Mamut Traçut. Melòman de vocació, incorruptible activista musical i incansable guerriller antifolk, torna als escenaris després d'una breu absència que a molts se'ns ha fet eterna, i això és motiu de celebració. Serà aquest divendres, 21 de febrer (20h.), a La Botiga del Primavera Sound (c/. dels Ases, 1 - metro: Jaume I/Barceloneta).

-MAZONI. A Jaume Pla li agrada el rock'n'roll, no entès com a tres acords i dotze compassos sinó com a actitud vital. Fins ara, les seves cançons han begut de Beatles, Kinks, Bowie, Weller, Stone Roses i Primal Scream. El mes passat va anar més enllà amb la publicació de "Sacrifiqueu la princesa" (2014). Un salt endavant on incorpora elements electrònics, deixant anar més que mai la seva vocació arriscada però mantenint intacta la seva passió pel pop més anglòfil. Encetarà la gira de presentació en un espai tan privilegiat com és la Sala d'Assaig de l'Orfeó Català, al Palau de la Música (c/. Palau de la Música, 4-6 - metro: Urquinaona), el divendres, 21 de febrer (22,30h.), i el dissabte, 22 de febrer (dos passis: 19h. i 22,30h.).

-19è MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT. Dinou anys al peu del canó. Gairebé dues dècades apostant per la música independent d'aquí i de fora, mantenint-se sempre al marge de modes, tendències, revivals o rànquings de temporada. Sense aglomeracions, campanyes mediàtiques ni zones VIP. Presentant i redescobrint delicatessen sonores d'arreu del món, i a la vegada exercint de plataforma per a joves talents locals que poden tocar en les mateixes condicions que els caps de cartell. I sempre amb una vocació pròxima, ciutadana i popular (i a preus molt més que raonables). Enguany passaran pel seu escenari Drugstore, The Electric Soft Parade, Nick Garrie o Mariona Aupí, entre d'altres. Serà aquest dissabte, 22 de febrer (19,30h.), a l'Espai Jove Les Basses (c/. Teide, 20 - metro: Vilapicina).

http://estevemasclans.bandcamp.com/
http://themissingleech.bandcamp.com/
http://www.bankrobber.net/web2/es/mazoni
http://www.minifestival.net/

Al pot petit hi ha la bona confitura

18è MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT

Espai Jove Les Basses, Barcelona

23 de febrer de 2013

Havia d'haver estat la nit dels Primitives, però no ho va ser. Els de Coventry arribaven per primera vegada a la Ciutat Comtal, fidels a aquell punk fresc i vitamínic que un bon dia els va situar al mapa de l'indie britànic dels 80, amb una bateria de hits infal·libles -"Crash" tenia molt més sentit en el marc del Minifestival que en qualsevol radiofórmula on ni tan sols se citen els noms dels artistes que sonen- i amb un boníssim estat de forma. Van dignificar un passat massa vegades ignorat però, en canvi, es van oblidar de defensar un present artístic molt més que reivindicable. Potser per això, i malgrat la innegable solvència del seu directe, la d'ahir no va ser la seva nit.

O potser perquè, poca estona abans, aquell mateix escenari havia estat testimoni de l'adéu de Les Atxes. Quintet barceloní de rock'n'roll tan visceral com esmolat, en la més pura tradició de la Velvet Underground, Television i els Modern Lovers. Amb lletres en català que esquivaven el costumisme de postal i s'alineaven amb la poesia urbana d'uns Surfing Sirles o uns Liannallull. I un directe a prova de bales, solidificat a base de descàrregues memorables en qualsevol escenari que se'ls posés al davant. Finalment, motius logístics n'han forçat la dissolució. El d'ahir era el seu concert de comiat. N'eren conscients i van sortir a donar-ho tot i molt més. Un Últim Vals en tota regla. Un huracà de decibels que explotava en el seu moment de màxima intensitat. Davant d'això, qualsevol hauria perdut la partida sense ni tan sols jugar-la.

Abans, el folk en múltiples vessants havia començat a escalfar la nit més freda d'aquest hivern. Els barcelonins Trees ho van fer des dels racons més sutils d'un so Americana que es va accelerar a la recta final. Els madrilenys coffee&wine van sonar tan fràgils com segurs, reduïts a duet i encapçalats per una Ana Franco amb un discurs més sòlid que el de tots aquells que encara s'obstinen a comparar-la amb ja saben qui. Els castellonencs Pleasant Dreams van combinar ecos mediterranis amb envolvents capes de distorsió i overdrive. I el duet londinenc Amor de Días sumava un currículum amb noms com els de The Clientele o Pipas. Més enllà d'això, al seu folk sedós encara li falten matisos per a deslligar-se de tal herència i brillar amb més força en un cartell com el d'ahir.

Dit tot això, m'agradaria felicitar un any més als organitzadors del Minifestival. Pel seu compromís amb la música, amb qui la fa i amb qui l'escolta. Per la seva empenta, la seva dedicació i la seva constància a l'hora de picar pedra on calgui perquè una iniciativa com aquesta es mantingui viva durant 18 anys -i tant de bo en siguin molts més-. Per acostar a casa nostra propostes que difícilment podríem degustar enlloc més, però a la vegada apostar per un talent local que massa sovint ens passa desapercebut malgrat tenir-lo davant mateix dels nostres nassos. Per la seva vocació de proximitat i d'oferir excel·lència a preus populars. I per seguir demostrant, en temps de macrofestivals i xifres mastodòntiques, que al pot petit hi ha la bona confitura.

Les Atxes.

The Primitives.

The Trees.

coffee&wine.

Pleasant Dreams.

Amor de Días.