Ana Béjar - "Sahara Star" (2020)

Ha plogut molt des que Ana Béjar es va situar a l'avantguarda de l'indie espanyol al capdavant dels mai prou reivindicats Usura. Des d'aleshores, la de Jerez ha experimentat amb llenguatges que van del rock al folk en la seva accepció més global, i ha acabat configurant un discurs únic en aquestes latituds, deutor a parts iguals del so Americana entès a la manera d'uns Mazzy Star i d'un pop amb acabats tel·lúrics que tant pot remetre a Dead Can Dance com a l'última PJ Harvey.

"Sahara Star", el tercer treball que signa amb el seu nom, arriba un any després d'"Everything I Say" (2019), un ep de versions on va reinterpretar al seu aire tot un seguit de composicions de gent com Nick Cave o Donna Summer. Un plàstic que d'alguna manera va suposar un nou punt de partida i del qual recupera ara la peça titular. L'original de Vic Chesnutt, desprovist de tot l'aparell elèctric i tenyit d'un misteri ancestral que acabarà definint la totalitat de l'àlbum.

Destaca d'entrada el contrast entre el folk polsegós d'"I First Came Blind" i els claustrofòbics acabats digitals d'una peça titular on ressonen noms com el d'Anímic, dues cares d'una mateixa moneda i dues mostres d'un eclèctic ventall discursiu. "Rhoda" navega per les coordenades més profundes i cristal·lines del dream pop abans de deixar pas al blues desèrtic d'"I've Got a Star". La crepuscular "Haunting Eyes" i la preciosista "Oxygen" troben els seus contrapunts en les formes oníriques, fins i tot hipnòtiques, d'"Exile" i "And Yet It's Not Night".

Menció a part mereix "Himmel Und Erde", la pista que tanca el disc i que Béjar ja havia avançat la passada primavera amb forma de single. Una peça titulada en alemany –el títol significa "Cel i terra"- però cantada en castellà. I uns versos de rerefons gairebé metafísic que, pràcticament sense voler-ho –l'àlbum es va enregistrar l'any passat-, han acabat esdevenint la reveladora metàfora d'un món a la deriva on la pandèmia tan sols és l'enèsim símptoma.

Coproduït per la pròpia Béjar i Jesús Martínez, "Sahara Star" és una col·lecció de cançons que conviden a replantejar-se absoluts. Una invitació a rebaixar velocitats i a contemplar-se un mateix i tot allò que l'envolta des de perspectives, diguem-ne, més humanes. Però per damunt de tot és un nou pas endavant en una trajectòria que ve de lluny i que encara a aquestes alçades manté intacta la capacitat de reinventar-se.


Disponible a Bandcamp.

La distòpica metàfora d'Ana Béjar

El que en altres circumstàncies hauria esdevingut una peça de naturalesa reflexiva i fins i tot metafísica, en un moment com el present es manifesta com el retrat d'un món a la deriva que s'ensorra per moments. "Himmel Und Erde" –que en alemany significa "Cel i terra"- havia de ser en un principi el primer avançament del nou àlbum que Ana Béjar tenia previst publicar aquesta primavera. Finalment, però, ha esdevingut un llançament amb entitat pròpia, una distòpica metàfora del punt on ens trobem i de tot allò que ens ha portat fins aquí.

"Es el final de los tiempos / Es el final de los días / Es el cielo con la tierra / Es una fruta podrida / En el suelo masticado / Un hueso ya sin semilla / En la pólvora del río / Rojo como mi destino / Dime cuándo nos perdimos, cuándo nos abandonamos", canta serena la de Jerez, acompanyant-se d'un harmònium de ressons tel·lúrics, en una peça que va enregistrar l'any passat però que sembla cobrar ara tot el seu sentit. Per sort, no tot són males notícies i la cançó culmina amb uns versos certament esparançadors. "No dejemos que el fuego / Hiele la oscuridad / Bebamos vino caliente / En el invierno más frío".

Poden vostès escoltar "Himmel Und Erde" a Soundcloud.

Ana Béjar - "Everything I Say" (2019)

No hi ha millor manera de commemorar el Dia de la Música que amb tota una prova d'amor a la pròpia música. ANA BÉJAR publica avui mateix "Everything I Say", un ep on es dedica a portar al seu terreny peces originals de Nick Cave, Beachwood Sparks, Donna Summer i Vic Chesnutt.

De vegades, l'acte de fer una versió pot esdevenir una molt bona ocasió perquè un músic posi sobre la taula tot el seu art i ofici. El fet de prendre una composició aliena, despullar-la fins a la més absoluta essència i acabar-la reformulant com si es tractés d'una creació pròpia -fer-se-la seva, com sol dir-se col·loquialment-, ni més ni menys. Ana Béjar no tan sols ho té claríssim, sinó que acumula tot l'art, tot l'ofici i tota l'experiència de qui durant tres dècades s'ha dedicat a la música independent, avançant-se al seu temps al capdavant d'aventures com Usura i navegant a contracorrent amb uns Orlando que facturaven delícies sonores en clau Americana quan aquest terme encara no s'utilitzava en aquesta banda dels Pirineus.

Coincidint amb la commemoració del Dia de la Música, i com si d'una prova d'amor a la pròpia música es tractés, la de Jerez publica avui mateix un ep de versions, "Everything I Say" (2019, Madrugada Records), que vol ser el preludi d'un nou àlbum amb temes propis i que arriba tres anys després del primer plàstic que va signar amb el seu nom -"The Good Man" (2016)-. Quatre peces i (sobretot) quatre artistes que a priori poca cosa tenen a veure els uns amb els altres, però als quals Béjar ha sabut donar aixopluc sota un mateix paraigües. D'aquesta manera, Nick Cave i Vic Chesnutt alternen sense problemes amb Beachwood Sparks i (atenció) Donna Summer. I el resultat global ofereix noves perspectives d'un repertori tan eclèctic sobre el paper com coherent sobre el terreny.

La peça més sorprenent del conjunt probablement sigui "I Feel Love", el trencapistes discotequer de Summer, que Béjar deconstrueix fins a transportar-lo a mig camí del blues més corrosiu i terminal, i dels paràmetres més hipnòtics de la música industrial. Decibels en expansió que es contraposen amb la calma tensa de l'esquelètica aproximació a "The Ship Song" (Cave) amb què s'obre el disc, i sobretot amb una desolada lectura de "Ponce De Leon Blues" (Beachwood Sparks) que frega les coordenades sonores d'uns Cowboy Junkies o dels primers Low. Finalment, "Everything I Say" (Chesnutt) rebaixa l'arsenal elèctric de l'original en favor d'uns ressons Americana que invoquen per moments la Lucinda Williams més pantanosa. Art i ofici, ni més ni menys.


Més informació:
Madrugada Records  /  Bandcamp

Minifestival 2017, primer acte

Ana Béjar.

MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT 2017

Espai Jove Les Basses, Barcelona

11 de març de 2017

Pocs festivals musicals poden presumir a casa nostra d'un cartell tan eclèctic i a la vegada coherent com el del Minifestival de Música Independent. Una cita que durant més de dues dècades ha programat noms foranis cars de veure als nostres escenaris tot alternant-los amb algunes de les veus autòctones més inquietes, i que enguany consolida el format de doble data i doble emplaçament encetat durant la passada edició. El primer acte del Minifestival 2017 va tenir lloc ahir a l'Espai Jove Les Basses, que va acollir cinc dels discursos més reposats del cartell d'enguany -la resta de propostes les podrem degustar el proper 25 de març a la sala La Capsa- i on van brillar de manera especial les actuacions de PAVVLA i Ana Béjar.

La primera, encarregada de trencar el gel, és sense cap mena de dubte la gran revelació de la present temporada a l'escena emergent catalana. Alter ego de Paula Jornet, en tan sols mig any s'ha posat crítica i públic a la butxaca amb un àlbum, "Creatures" (2016), que li ha obert les portes de festivals com el texà SXSW -on tocarà d'aquí a menys d'una setmana-. En aquesta ocasió va actuar sense la banda que l'acompanya habitualment, alternant la guitarra amb el teclat i destapant la vessant més crua d'un cançoner farcit de títols tan incontestables com "Young", "This Is Not a Movie" o "Planets and Stars". Un repertori que va eixamplar amb material inèdit i un parell de versions de Frankie Valli ("Can't Take My Eyes Off You") i Elvis Presley ("Can't Help Falling in Love"), reinterpretades com si fossin de Jeff Buckley i Tori Amos respectivament.

Béjar, andalusa establerta a Madrid i autèntica figura de culte de l'indie estatal, acumula més de dues dècades de trajectòria al capdavant de formacions com Orlando, Todo o els mai prou reivindicats Usura. Tornava enguany al Minifestival tot presentant el primer disc que signa amb el seu nom, un "The Good Man" (2016) que va repassar en la seva totalitat i sense cap més suport que el d'una guitarra tot terreny, puntuals bases rítmiques pregravades i un petit harmònium amb el qual va traçar alguns dels paisatges més singulars d'un passi on van abundar les emocions fortes. Tot un viatge pels paratges més indòmits del folk i d'un so Americana que la de Jerez amaneix amb motius fronterers i fins i tot flamencs. Les percussions tribals, el nervi de la seva veu i el misteri de l'harmònium van evocar discursos com els de Dead Can Dance o la PJ Harvey de "Let England Shake".

Dues dècades han passat des que Salad van militar en aquell calaix de sastre que va esdevenir el Britpop i van arribar a sortir de gira amb gegants com Blur. Una fita, aquesta última, que Marijne van der Vlugt va recordar abans d'enfilar "Motorbike to Heaven", una de les peces que aquests dies interpreta a duet amb Paul Kennedy en el marc d'un projecte batejat com a Salad Undressed. El repertori clàssic de la banda londinenca, ampliat amb composicions inèdites i interpretat amb format reduït i desendollat. Una sèrie de concerts amb què la parella escalfa motors de cara a una gira de tardor amb la formació completa. A l'escenari de Les Basses, tant la vocalista com el guitarrista es van mostrar tan en forma com el primer dia, si bé ocasionalment el repertori semblava requerir la presència d'una banda sencera que l'acabés de vestir.

Tot el contrari va passar amb el pop eternament naïf de la canària Cristina Quesada, que va recórrer en nombroses ocasions a les bases instrumentals pregravades per a evocar els coloristes paisatges omnipresents a la seva discografia. La qual cosa va funcionar com a declaració d'intencions, però és que d'haver-s'ho estalviat el concert hauria estat igual de sòlid: els moments àlgids de l'actuació van ser els que va desenvolupar amb l'únic acompanyament del seu ukelele o de la guitarra del suec Andreas Jonsson (Alpaca Sports). Van cloure la vetllada els barcelonins Neleonard amb un pop coral que conjuga elegància, sofisticació i un afinat sentit melòdic. Van actuar amb format de trio -veu, guitarra i teclat-, brillant en les distàncies curtes i oferint la vessant més bàsica i pròxima d'un cançoner on ressonen Belle and Sebastian o Camera Obscura. El que conformen perles tan rodones com "Coger frío", que ahir es van aproximar sense reserves a les coordenades del folk-pop més dinàmic i contagiós.