Bob Dylan - "Triplicate" (2017)

Amb Bob Dylan hi ha coses que mai s'acaben de saber del cert i ja està bé que sigui així, per allò de mantenir intacte el misteri. Per exemple, si el títol del seu darrer àlbum -"Triplicate" (2017)- fa referència al seu format de triple disc o al fet que sigui la seva tercera incursió a les aigües del totèmic i monumental Great American Songbook. Tampoc acaba de quedar clar per què ha lliurat tot d'un plegat tres plàstics que per separat haurien pogut tenir la mateixa entitat que les dues anteriors revisions d'estàndards nord-americans a mans del de Duluth -"Shadows in the Night" (2015) i "Fallen Angels" (2016)-, i que fins i tot disposen dels seus propis títols: "'Til the Sun Goes Down", "Devil Dolls" i "Comin' Home Late", respectivament.

Sigui com sigui, una de les grans novetats d'aquest "Triplicate" és precisament el fet d'haver situat d'una vegada per totes el Great American Songbook al centre del relat. Si "Shadows in the Night" era un disc de Dylan reinterpretant el cançoner de Sinatra, si "Fallen Angels" era el punt on el de Minnesota anava més enllà de la Veu per a començar a abraçar la música que dominava les ràdios nord-americanes abans de l'adveniment del rock'n'roll, "Triplicate" és el primer gran monument de l'autor de "Like a Rolling Stone" a un temps i una manera de fer les coses que el van marcar tant com els singles de Buddy Holly i les cançons de Woody Guthrie, i dels quals ell mateix havia signat l'acta de defunció definitiva reinventant les regles del joc amb àlbums com "The Freewheelin' Bob Dylan" (1963) o "Blonde on Blonde" (1966).

Una altra novetat de "Triplicate" és que aquest cop Dylan no s'ha limitat a recuperar únicament títols més o menys obscurs o semioblidats, sinó que ha optat també per estàndards que l'aficionat mitjà reconeixerà amb facilitat. És el cas, per exemple, de "That Old Feeling", "The Best Is Yet to Come", "As Time Goes By" o "Stormy Weather": els dos primers van obtenir un ressò més que notable a mans del propi Sinatra, el tercer és universalment reconegut com el tema central de "Casablanca" (1942), i l'últim és una de les peces més populars del repertori de Billie Holiday. Va ser també Lady Day qui va gravar una de les versions més escoltades de "These Foolish Things", un dels títols que Rod Stewart va triar com a single a l'hora de lliurar, ara fa cosa d'una dècada i mitja, la seva pròpia versió del Great American Songbook.

Recuperada per Dylan, la peça no tan sols deixa en evidència la perfeccionista però insulsa aproximació d'Stewart al repertori en qüestió: també posa de manifest tot el suc que encara poden arribar a donar aquestes cançons quan un les contempla com a tals, com a cançons, i no com a intocables peces de museu. Aquest ha estat precisament un dels grans encerts de Dylan a l'hora d'acostar-se a un cançoner que li va com l'anell al dit: manipular-lo amb molta més cura de la que aplica al seu propi repertori quan el deconstrueix en directe, però sense deixar de reinterpretar-lo al seu aire. I posar-se al servei de les cançons tot deixant que siguin aquestes les que parlin a través seu, tot el contrari del que havia fet durant les passades cinc dècades.

Abans de Dylan, el més habitual era que els intèrprets pop no cantessin les seves pròpies cançons sinó aquelles que algú altre havia compost i que sovint ja s'havien interpretat anteriorment -era així com es creaven els estàndards-. Després d'ell no tan sols es va invertir aquesta tendència, sinó que es va instaurar la regla no escrita que cap nou treball d'un artista podia repetir els mateixos patrons de la seva obra anterior. Mig segle després és el propi Dylan qui ignora aquests dos principis i celebra sense reserves tot allò que ell mateix havia fet obsolet de la nit al dia. D'alguna manera, doncs, "Triplicate" tanca un cercle. El que un jove Dylan va començar a traçar quan va abandonar el Midwest en direcció a Manhattan, i que gairebé sis dècades després l'eleva a la mateixa categoria que els propis Sinatra i companyia en l'imaginari melòman dels nostres temps.