ARCADE FIRE
Primavera Sound 2017, Barcelona
3 de juny de 2017
Havent pogut veure i escoltar Arcade Fire de molt a prop ara fa poc menys d'un any, m'atreviria a afirmar que aquesta banda brilla sobretot en les grans distàncies. En contra de la majoria, els canadencs s'aprecien millor de lluny que de prop. Les seves cançons són d'una naturalesa tan expansiva, que arriben fins a l'últim racó de qualsevol recinte per infinit que aquest es manifesti -pensin en l'esplanada gran del Fòrum atapeïda fins a la bandera, com va ser el cas la nit passada-. Arcade Fire és tota una raresa en aquests temps que corren. Una formació que ha sabut combinar el fet massiu amb l'amplitud de mires i el gust per les cançons rodones. Una banda que ha esdevingut mastodòntica sense renunciar a una essència tan permeable i exploradora com coherent amb ella mateixa. L'únic grup de la seva generació que és capaç d'aplegar multituds sense esdevenir previsible ni autocomplaent. Un clàssic ja indiscutible del segle XXI, per molt que el seu imminent cinquè disc -o com a mínim els avançaments que en vam poder escoltar ahir al Primavera Sound- no es perfili tan rodó com els seus precedecessors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada