Hi ha coses que mai canvien, ni falta que fa. El mal caràcter va acompanyar Chuck Berry fins al final del seus dies, però també ho van fer les bones formes a l'hora de crear música. "Chuck" (2017), el seu primer treball d'estudi des del llunyà "Rock It" (1979), en dóna bona fe. El que havia d'haver estat un disc de retorn amb motiu del seu 90è aniversari ha estat finalment una obra editada a títol pòstum però tan fresca i vital com les fites més magnànimes del de Saint Louis. Oblidin-se de les tan publicitades participacions de Tom Morello, Nathaniel Rateliff i Gary Clark Jr. "Chuck" és un disc de Chuck Berry, fet a la manera de Chuck Berry i que sona a Chuck Berry amb totes les seves consecuències: no hi trobaran grans innovacions, però a canvi gaudiran de l'ofici i el savoir faire de qui tot solet es va inventar ara fa més de sis dècades el so que defineix aquest àlbum. Deu peces en les quals Berry havia estat treballant des de principis dels 90 i entre les quals trobem rock'n'roll marca de la casa ("Wonderful Woman", "Big Boys"), blues nocturn ("You Go to My Head") i fins i tot un vals ("3/4 Time", original de Tony Joe White). A la qual cosa cal afegir les enèsimes però sempre oportunes revisions de títols totèmics del cançoner propi com són "Johnny B. Goode" i "Havana Moon", mutades respectivament en "Lady B. Goode" i "Jamaica Moon". I tot plegat lliurat per un Berry en un estat de forma d'allò més envejable malgrat trobar-se a la seva recta final: escoltin com toca i sobretot com canta, i recordin que portava fent-ho des de molt abans que la majoria de nosaltres poséssim els peus en aquest món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada