Dues dècades fa avui que va veure la llum un dels artefactes electrònics més explosius de la dècada dels 90, l'obra mestra a partir de la qual es mesura encara en l'actualitat la trajectòria dels seus autors, i un dels plàstics més trencadors i a la vegada aclamats del seu temps. Quan The Prodigy van lliurar al món "The Fat of the Land" (1997) ja eren un nom de pes a l'òrbita electrònica i havien arribat a irrompre a les llistes d'èxits amb singles com "Out of Space" (1992), però va ser aquell tercer llarga durada el que va acabar de definir el seu so i va situar els de Braintree a l'avantguarda d'allò que es va anomenar big beat.
Amb "The Fat of the Land" deixaven The Prodigy en un segon pla les reminiscències de l'acid house i la cultura rave dels seus treballs anteriors per a adoptar un discurs més distintiu i a la vegada heterogeni, proper en ocasions a gèneres com el hip hop o els corrents industrials però sense oblidar-se mai de la pista de ball, i líricament molt influït pel punk. No era gratuït doncs el canvi d'imatge que van experimentar els components del grup gairebé de la nit al dia: la seva estètica baggy va deixar pas a un look novament hereu del punk, amb el vocalista i frontman Keith Flint reconvertit de cop i volta en una mena de Johnny Rotten 2.0.
"The Fat of the Land" era l'àlbum dels singles "Firestarter" i "Breathe" -personalment m'agrada destacar també la frenètica lectura del "Fuel My Fire" d'L7-, el plàstic que obriria a una colla de ravers de l'àrea metropolitana de Londres les portes de festivals com Lollapalooza i de passada els convertiria en estrelles del rock amb totes les lletres -mai oblidaré la imatge de Flint i Liam Howlett encapçalant la portada de l'edició britànica de Kerrang! poques setmanes després d'editar-se "The Fat..."-, però sobretot el disc d'"Smatch My Bitch Up". El trencapistes per excel·lència de The Prodigy i també l'origen d'una polèmica -motivada pel títol de la cançó- que tan sols va contribuir a fer més viral la peça en qüestió.
Precisament, la polèmica i la provocació van ser dues de les constants que van acompanyar The Prodigy durant la recta final dels anys 90. Si Flint es perfilava visual i líricament com el Rotten de la seva generació, The Prodigy podien ser perfectament els Sex Pistols del final de segle. I si "The Fat of the Land" s'editava l'any en què es commemorava el vintè aniversari de l'estiu punk del 77, no resulta gens agosarat afirmar que passades dues dècades més són Sleaford Mods qui d'alguna manera ha recollit el testimoni de The Prodigy. Ni assenyalar que el duet de Nottingham participa a "The Day Is My Enemy" (2015), l'últim disc a data d'avui de Howlett i companyia. Tota una prova de vida d'uns veterans que un dia van ser visionaris, i el potent reclam que els portarà la setmana vinent als nostres escenaris en el marc del festival Cruïlla BCN. No s'ho perdin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada