D'Iguana només n'hi ha una

IGGY POP
Festival de la Porta Ferrada
Guíxols Arena, Sant Feliu de Guíxols

29 de juliol de 2022

En una escena de "Gimme Danger" (2016), el documental de Jim Jarmusch sobre els Stooges, Iggy Pop recorda una conversa que va tenir amb Tony Defries en algun moment de 1974. L'aleshores mànager de David Bowie i dels mateixos Stooges va proposar a Pop interpretar el paper de Peter Pan en un musical que s'havia d'estrenar a Broadway, a la qual cosa ell va respondre que es veia més aviat a la pell de Charles Manson. Segons la Iguana, aquella resposta va trencar per sempre més la relació d'un decebut Defries amb uns Stooges que musicalment representaven –i segueixen representant- el final d'un somni, el dels coloristes 60 i la generació dels fills de les flors, que el mateix Manson havia sepultat per sempre més en un dels capítols més macabres de la història recent dels Estats Units.

Mig segle després, el de Michigan segueix destil·lant perill amb cada moviment que fa a l'escenari, però també personifica a la seva manera el mite de la joventut eterna. Potser no sigui el Peter Pan que Defries tenia en ment, però amb 75 primaveres a l'esquena segueix ballant amb el tors al descobert, rebolcant-se per terra, provocant al respectable i animant-lo a fer tot allò que estigui prohibit. La nit passada, en el marc d'un d'aquells festivals d'estiu on el públic natural de l'estrella de torn sol barrejar-se amb els espectadors de temporada que hi són perquè toca, centenars d'ànimes van desafiar les normes del recinte tot responent en massa al primer crit de la Iguana, que en qüestió de 30 segons i sense haver cantat encara una sola nota va transformar diverses files de seients reservats en una caòtica pista on els presents van saltar, van ballar pogo i fins i tot van protagonitzar diversos intents d'invasió d'escenari. Els somriures i els gestos de complicitat de l'artista contrastaven amb el nerviosisme creixent entre el personal de seguretat.

L'actuació de Pop a Sant Feliu de Guíxols, deu anys després de la seva última visita a terres catalanes –Cruïlla 2012, encara al capdavant d'uns reformats Stooges-, s'emmarcava en una gira que al seu dia es va anunciar com l'última de la Iguana i que ara fa dos anys s'hauria aturat al barceloní Primavera Sound de no haver estat per la pandèmia. També en la presentació d'un àlbum, "Free" (2019), on el padrí del punk adopta un posat més reposat i fins i tot intimista que de costum. Un treball que part de la seva parròquia encara mira amb recel malgrat contenir perles com "Loves Missing" o "James Bond", augmentades en directe per una banda tan solvent com versàtil, capaç de canalitzar l'energia bruta del cançoner stooge, reciclar la sofisticació kraut de "Sister Midnight" i injectar essències jazzístiques a títols com "I'm Sick of You" o un "Lust for Life" amb deliciós acabat soul –a destacar la trompeta de Leron Thomas i la guitarra velvetiana de Sarah Lipstate-

D'aquest darrer treball en van caure quatre peces –per emmarcar, el misteri crepuscular de la mateixa "Free"-, i va inspirar la claustrofòbica introducció instrumental que va deixar pas al cop de puny frontal de "Five Foot One". Va ser l'inici d'una orgia de rock'n'roll de les que ja no es veuen, amb la Iguana presumint d'una vitalitat que pràcticament deixa en no res els gestos atlètics d'un Mick Jagger. Místic i transcendental en els passatges més lisèrgics –aquell "Gimme Danger" que pràcticament va valer mitja entrada-, absolutament desbocat als esclats elèctrics –"T.V. Eye", "Death Trip"-, pletòric a l'hora de comandar el respectable en els massius càntics que van desencadenar "The Passenger" i "I Wanna Be Your Dog". La traca final amb "Down on the Street", "Fun House" i "Search and Destroy" va ser molt més que una lliçó d'història. La gènesi del punk rock explicada en primera persona per qui la va escriure al seu dia a cop de sang i suor. Miracle i privilegi, poder-ho presenciar ara i aquí. Defries se'n faria creus.

David Dalton (1942-2022)

DAVID DALTON
(1942-2022)

La història de com David Dalton va començar a escriure de forma professional pot semblar curiosa en aquests temps quadriculats que ens ha tocat viure, però no deixa de recordar-nos que hi va haver uns dies en què les coses es podien fer d'una altra manera (i s'hi feien). Nord-americà d'origen britànic, Dalton va arribar als Estats Units amb la seva família a principis dels 60. El moment ideal per viure en primera persona el naixement de la cultura rock i l'arribada de la British Invasion, sobretot quan un es trobava establert en una ciutat com Nova York.

Dalton va començar a freqüentar la Factory d'Andy Warhol, arribant a treballar com a assistent per a l'artista. Això li va permetre donar sortida a la seva passió per la fotografia tot documentant el pas per la ciutat d'alguns dels noms forts del rock i el pop del moment. Quan el 1967 es va posar en circulació l'aleshores novedosa Rolling Stone, hi va començar a enviar les seves fotografies. Al principi les acompanyava amb els corresponents textos de peu de foto, que a mida que va anar passant el temps –i augmentaven els encàrrecs-, van anar incrementant la seva longitud. Sense adonar-se'n, Dalton havia passat de ser fotògraf a ser redactor d'una de les capçaleres de més referència del periodisme musical.

Entre els seus treballs més destacats per la revista, una de les últimes entrevistes que va arribar a concedir Janis Joplin i un reportatge en profunditat sobre Charles Manson –amb entrevista inclosa a la presó-, escrit a quatre mans amb David Felton del diari Los Angeles Times –l'article els va valer un National Magazine Award el 1971-. El 1970 també va cobrir una de les històriques residències d'Elvis Presley a Las Vegas, i va reivindicar la figura sempre essencial de Little Richard amb un altre article sovint referenciat. Fora de la revista, va escriure diverses biografies i assajos sobre figures com Bob Dylan, els Beatles, els Rolling Stones, James Dean o els citats Warhol i Joplin. Ha mort a l'edat de 80 anys, víctima d'un càncer.

"Charlie Says"

Matt Smith com a Charles Manson en un fotograma de 'Charlie Says'.

Va passar lleugerament desapercebuda al seu dia "Charlie Says" (2018), pionera aproximació cinematogràfica als crims de la Manson Family de la mà de la realitzadora Mary Harron. Estrenada cinc dècades després d'uns fets que molts consideren com el certificat de defunció de la dècada dels 60, i un any abans que Tarantino n'oferís la seva pròpia visió, la cinta aborda sense embuts la inquietant figura i el macabre llegat de Charles Manson –encarnat per un encertat Matt Smith-, un tema que encara avui és un tabú per a la societat nord-americana, des de la perspectiva de tres de les seves adeptes, Leslie Van Houten, Patricia Krenwinkel i Susan Atkins –interpretades per Hannah Murray, Sosie Bacon i Marianne Rendón-, i partint del text de "The Family" (2002), el definitiu assaig signat per Ed Sanders (The Fugs).

Sense emetre judicis de valor i amb una potent banda sonora que alterna nuggets psicodèlics de Love i els 13th Floor Elevators amb composicions del mateix Manson –no es passen per alt les seves connexions amb la cultura pop-, el punt de partida de la pel·lícula és un aparent conte de fades per on desfilen adolescents perdudes, estrelles del rock i hippies encantats de la vida, i on tot és harmonia i bones vibracions fins que arriba el fatal desenllaç que tots coneixem. "Charlie Says" és la història de tres joves que creuen haver trobat refugi a l'últim lloc on l'haurien d'haver anat a buscar, també la d'un gurú manipulador que s'aprofita de la innocència i la fragilitat dels més febles per convertir-los en peons del seu propi joc. Però sobretot és el cru retrat de la cara oculta d'una societat, la nostra, que genera i alimenta ella mateixa els seus propis monstres.

"Once Upon a Time in... Hollywood" (2019)

DiCaprio i Pitt, antològic duet interpretatiu.

Si la filmografia de Quentin Tarantino es pot contemplar en el seu conjunt com l'homenatge i la reivindicació permanents d'uns temps i d'unes formes de fer cinema que han caigut en desús, "Once Upon a Time in... Hollywood" (2019) s'ha d'entendre com el compte pendent del director amb el punt d'inflexió que van suposar els darrers anys de la dècada dels 60 per a la indústria del setè art. Un període marcat per tot un seguit de renovacions tant a nivell estètic com conceptual, en sintonia amb la revolució pop que ja s'havia fet efectiva en disciplines com la música, i on allò que es va anomenar New Hollywood va posar les bases de bona part del cinema que es faria durant les dècades posteriors, inclòs el del propi Tarantino.

"Once Upon a Time..." és la història d'un actor en hores baixes i del seu doble per a les escenes d'acció -Leonardo DiCaprio i Brad Pitt en un antològic duet interpretatiu-, amb la psicodèlia, el hippisme i la contracultura com a marcs de fons, i la Manson Family començant a treure el cap per la zona alta de Los Angeles. És tot un cúmul de meteòrics esdeveniments que desemboquen en els fets que van tenir lloc una fatídica matinada d'agost a Cielo Drive, amanits amb tot allò que un pot esperar-se d'una obra de l'autor de "Reservoir Dogs" (1992): diàlegs que conjuguen enginy i absurd, violència gratuïta per la vena, dosis d'erotisme de les que incomoden les ments més benpensants, i una banda sonora d'autèntic impacte que recupera sense reserves pilars de l'òrbita Nuggets com Paul Revere & The Raiders o, sorpresa, Los Bravos.

També és un decidit homenatge a Sharon Tate, encarnada per una esplèndida Margot Robbie que completa el trio d'asos que encapçalen el repartiment -per la lletra petita hi desfila, com de costum, tota una galeria de noms il·lustres, figures de culte i revelacions més o menys recents que van de Kurt Russell a Al Pacino passant per Dakota Fanning, Margaret Qualley, Emile Hirsch, Michael Madsen o el sempre oportú i entranyable Bruce Dern-, i la reivindicació de tots aquells petits grans herois que feien possible el miracle del cinema abans de la digitalització, ja fossin dobles, especialistes, maquilladors o decoradors. I, finalment, és la invocació d'uns dies més innocents però també més transparents en què la gent es podia relacionar entre còctels i discos de vinil, però sobretot sense por de trobar-se una colla de sonats amb ganivets al menjador de casa en hores intempestives.


LA CONNEXIÓ MANSON

A cinc dècades dels assassinats comesos pels seus seguidors, la figura de Charles Manson segueix essent pràcticament un tema tabú per a bona part de la societat nord-americana. Per a uns el sinistre gurú de la Family és la personificació del mal més absolut, per a d'altres el rostre metafòric d'una societat malalta. Sigui com sigui, els esdeveniments que van tenir lloc als voltants de Hollywood entre els dies 9 i 10 d'agost de 1969 segueixen essent a data d'avui prou incòmodes perquè el setè art no s'hagi atrevit a utilitzar-los com a matèria primera d'un hipotètic títol que bé podria deixar en ridícul bona part dels slashers facturats durant les passades dècades.

Tarantino ha estat un dels primers realitzadors que s'han decidit a flirtejar-hi. Però, com no podia ser de cap altra manera en un context d'imprevisibilitat marca de la casa, el director de "Pulp Fiction" (1994) no s'ha limitat a exposar la seva visió d'allò que va passar, sinó que ha jugat a fondre realitat i ficció amb el mateix mestratge amb què ja ho va fer a "Inglourious Basterds" (2009). Dinàmica revisionista per a un fosc capítol de la crònica pop que resulta determinant al si de "Once Upon a Time..." però no n'és l'espina dorsal. En aquest sentit, la gran pel·lícula sobre Manson, els seus seguidors, els seus actes i el seu macabre llegat segueixen estant pendents. I així serà, sembla ser, fins que els Estats Units aconsegueixin passar-ne pàgina.

50 anys dels crims de la Manson Family

Sharon Tate (1943-1969).

Es commemoren avui 50 anys de la irrupció de tres membres de la Manson Family a la mansió situada al 10050 de Cielo Drive, a Beverly Hills, aleshores residència de l'actriu Sharon Tate, que va morir assassinada aquella matinada juntament amb Jay Sebring, Wojciech Frykowski, Abigail Folger i Steven Parent. Al cap de 24 hores, el matrimoni LaBianca moria al seu domicili de Waverly Drive a mans dels mateixos seguidors de Charles Manson que havien actuat aquell 9 d'agost de 1969. Dos crims que van commocionar la societat nord-americana i que solen contemplar-se com l'acta de defunció de tot allò que havia significat la dècada dels 60 des d'una perspectiva pop. Una associació gens casual tenint en compte les connexions de Manson amb figures de pes de la música dels 60 com Dennis Wilson o Terry Melcher, o la seva malaltissa obsessió amb el White Album dels Beatles. No és l'únic nexe entre la figura de Manson i la cultura pop. N'hi ha d'altres de força notables, alguns dels quals vam repassar en aquest mateix blog ara fa un parell d'anys amb motiu de la seva mort.

Una icona pop anomenada Charles Manson

Charles Manson (1934-2017).

Demanin vostès per Charles Manson a qualsevol ciutadà nord-americà que tingués ús de raó durant l'estiu de 1969, i molt probablement l'expressió que es dibuixarà al seu rostre serà qualsevol cosa menys amable. El cas Tate-LaBianca va sacsejar la consciència col·lectiva dels Estats Units com cap altre esdeveniment ho havia fet des de la mort de JFK. Fins al punt que la crònica pop sol situar-lo a la mateixa alçada que els fets d'Altamont o la desfeta nord-americana al Vietnam a l'hora d'explicar la transició de la lluminositat i el positivisme dels 60 a la foscor i el nihilisme de la dècada posterior. La Família Manson va esborrar de la nit al dia els somnis i les utopies dels nens de les flors, i de passada va posar de manifest la vessant més pertorbadora de l'Era d'Aquari. Per tot plegat, el seu cervell i gurú va esdevenir una icona pop de ple dret. I és aquesta la dimensió en la qual m'agradaria centrar aquestes línies.

Manson va esdevenir per a tota una generació el símbol i la personificació del mal més absolut -també el rostre d'una societat malalta, si m'ho permeten-. El que pocs sabien era que abans dels fatídics esdeveniments de 1969 havia donat forma a una sèrie de cançons que, si bé no estaven destinades a alterar el curs de la història musical, mereixen ser escoltades al marge de la crònica negra i es poden contemplar en l'actualitat com a precursores de l'acid folk, l'antifolk, el lo-fi i altres conceptes que denoten singularitat. Les va gravar al llarg de 1967 en diversos estudis de Los Angeles i sota la producció de Phil Kaufman -qui anys més tard cremaria el cadàver de Gram Parsons al desert de Joshua Tree-, però no van arribar a veure la llum fins al març de 1970. Va ser el mateix Kaufman qui, aprofitant la notorietat adquirida per Manson arran dels assassinats de Tate i LaBianca, va publicar-les sota el títol de "Lie: The Love & Terror Cult", el primer d'una extensa llista de llançaments discogràfics vinculats amb el propi Manson i altres membres de la Família.

Però tornem enrere i centrem-nos en les aspiracions artístiques del nostre home. Manson volia ser una estrella del rock, per això rondava constantment l'entorn de l'aleshores Beach Boy Dennis Wilson, amb qui havia aconseguit mantenir una bona relació. Va ser a través seu com va entrar en contacte amb el productor Terry Melcher, que en un principi s'hauria interessat per la seva música però finalment hauria declinat treballar amb ell -el fet que Melcher hagués viscut a la mateixa casa on moriria Sharon Tate fa pensar que les localitzacions dels crims no s'havien triat a l'atzar-. I va ser també a través de Wilson com els mateixos Beach Boys van acabar versionant un original de Manson, "Cease to Exist", rebatejat com a "Never Learn Not to Love" i publicat com a single el 1968 -posteriorment es va incloure a l'àlbum "20/20" (1969)-.

No van ser els Beach Boys els únics que van incorporar part del cançoner de Manson als seus respectius repertoris. També ho van fer Lemonheads, The Brian Jonestown Massacre, Redd Kross o Guns N'Roses, que van tancar el seu disc de versions "The Spaghetti Incident?" (1993) amb una curiosa lectura de "Look at Your Game, Girl", si bé aquesta no apareixia citada als crèdits -també van aixecar polseguera les imatges d'Axl Rose lluint una samarreta amb el rostre del seu autor en alguns concerts de la banda-. En altres coordenades hi trobem "Death Valley '69", peça inspirada en els crims de Manson que Sonic Youth van incloure a "Bad Moon Rising" (1985) i van promocionar amb un explícit videoclip.

Si busquem més connexions de Manson amb la cultura pop, és inevitable referir-se a provocadors nats com Marilyn Manson, per motius evidents, o fins i tot Nine Inch Nails: part del seu totèmic "The Downward Spiral" (1994) es va enregistrar a la mateixa casa on havia tingut lloc l'assassinat de Sharon Tate. També podem citar a Ed Sanders, membre de The Fugs i autor de "The Family" (1971), l'assaig més definitiu de tots els que s'han publicat sobre qui ens ocupa -en el terreny de la ficció, cal destacar la novel·la "The Girls" (2016), d'Emma Cline-. I tot això sense oblidar-nos dels Beatles, el seu disc homònim de 1968 i un tema, "Helter Skelter", que Manson va tenyir per sempre més de negre.

Emma Cline - "The Girls" (2016)

Emma Cline.

L'escassetat de literatura i filmografia contrastades al voltant de la figura de Charles Manson i els assassinats comesos pels seus acòlits, il·lustra fins a quin punt aquells fets van ocasionar un cisma encara present d'alguna manera al si de la societat nord-americana -i per extensió occidental-. Manson i la seva família representen per a molts el revers obscur del hippisme i la fi del Flower Power. Que l'home mantingués una relació de proximitat interessada amb l'entorn dels Beach Boys i s'obsesionés fins a límits malaltissos amb el disc blanc dels Beatles, ha reforçat des d'aleshores uns llaços altrament inexistents entre Manson i la indústria musical de finals dels 60, motivant que la majoria d'aproximacions històriques a un dels crims més brutals del segle XX s'hagin dut a terme des de perspectives pròpies de la cultura pop.

Per això s'agraeix que Emma Cline hagi abordat l'assumpte des d'un punt de vista poques vegades -o potser mai abans- explorat, el de qui va viure aquells fets des de dins i en primera persona, a "The Girls" (2016, publicat en català i en castellà per Anagrama). Amb la distància que atorga el temps -Cline va néixer el 1989, dues dècades després dels crims comesos per la Manson Family- i una prosa àgil i altament rica en matisos, la californiana construeix una ficció on canvien els noms però queda clar qui és qui. Una història que s'estalvia la sang i el fetge per a explicar com una adolescent desubicada acaba trobant el seu lloc en l'opacitat d'una secta, i on els fets tantes vegades relatats són tan sols una peça més d'un trencaclosques que acaba arribant molt més enllà. Cline ha abordat des d'una perspectiva inèdita un tema que encara és tabú en moltes llars nord-americanes, i de passada ha signat un dels grans debuts literaris dels darrers anys.