Social Distortion – "Born to Kill" (2026)

Ja fa temps que no paro massa atenció a les tan publicitades llistes que inunden l'actualitat melòmana quan s'acaba l'any. Amb tot, no puc evitar contemplar el nou àlbum de Social Distortion com un dels grans discos que s'han publicat i es publicaran al llarg d'aquest 2026 que encara no ha assolit el seu equador. Per tot el que implica a aquestes altures un nou treball d'estudi dels californians –feia 15 anys que no en treien cap, i han tornat amb força–. I perquè, es miri des de l'òptica que es miri, "Born to Kill" és una obra rodona de cap a peus.

No se li pot demanar res més a un plàstic que arrenca amb l'aerodinàmica de la peça titular, i que referma Mike Ness com un dels pilars del punk nord-americà –del passat, del present, del que ha de venir– amb arguments de la mida de "No Way Out", "Tonight", "Partners in Crime" o "Don't Keep Me Hanging On" –podríem citar el disc sencer, de fet–. Tot plegat acaba d'arrodonir-se quan Ness s'acosta a una de les seves grans passions, el country, amb el batec honky tonk de "Crazy Dreamer", on podem escoltar la veu de tota una Lucinda Williams.

Quan evoca temps més senzills –no necessàriament més fàcils– a l'entranyable i alhora torrencial "The Way Things Were", canalitza registres com els d'un Bruce Springsteen o un John Mellencamp sense deixar de ser ell mateix. I després tenim aquesta cirereta que és "Wicked Game", oportuna lectura del clàssic de Chris Isaak, transportada sense artificis a les coordenades sonores de la casa. Ness i companyia són a punt d'iniciar una gira europea que, com la de l'any passat, ens passarà de llarg. Llàstima.