True Love Travels on a Gravel Road

True Love Travels on a Gravel Road

(Dallas Frazier / A.L. "Doodle" Owens, via Elvis Presley)

Les Franqueses del Vallès, juny de 2026.

John Barleycorn must die

There were three men came out of the west

Their fortunes for to try

And these three men made a solemn vow:

John Barleycorn must die

(Tradicional anglesa versionada per Traffic)

Les Franqueses del Vallès, juny de 2026.

Clive Davis (1932-2026)

Ha mort Clive Davis, executiu, caçatalents i gegant de la indústria del disc en un moment en què aquesta encara no havia assumit dinàmiques pròpies d'un entramat financer. Va ser president de Columbia Records entre 1967 i 1973, període durant el qual va fer enlairar carreres com les de Santana, Bruce Springsteen, Aerosmith o Janis Joplin.

Aquesta última, que aleshores encara encapçalava els malaguanyats Big Brother and the Holding Company, la va fitxar ell personalment després de veure-la actuar al festival de Monterey. Corria l'estiu de 1967 i encara faltava ben bé mig segle perquè les grans disqueres es dediquessin a rastrejar 'likes' i a comptar seguidors, en lloc d'anar a buscar el talent al seu hàbitat natural.

Expulsat de Columbia arran d'un escàndol com els que solen petar de tant en tant a la Moncloa, va fundar la totpoderosa Arista, primera llar dels Outlaws i de Patti Smith, i a la llarga de Grateful Dead i Whitney Houston (una de les seves grans apostes). Davis, que sumava 94 primaveres al moment de traspassar, no tenia cap grau en Història de l'Art ni cap màster en Gestió Cultural, sinó una oïda fora de sèrie i una passió innata per la música.

Pink Breath of Heaven

PINK BREATH OF HEAVEN
Radikal Music Club, Granollers

21 de juny de 2026

Els nord-americans Pink Breath of Heaven van tancar ahir al Radikal una gira que els ha portat per bona part del Vell Continent durant aquest mes de juny, i els ha servit per presentar el seu primer àlbum, "Colors Make a Sound" (2025). Originari de San Francisco, el quintet sap obrir-se camí en les coordenades més denses i atmosfèriques del shoegaze, sense perdre de vista l'herència psicodèlica de la ciutat que els ha vist créixer i foguejar-se. En poc menys d'una hora en van tenir prou per enfilar un viatge còsmic d'anada i tornada, segellant pel camí tota una vetllada d'alta tensió. Alguns sou massa joves per recordar-ho, però hi va haver un temps en què solíem anar al parc del Fòrum a descobrir bandes com aquesta.

Illa Carolina, set anys després

ILLA CAROLINA

Radikal Music Club, Granollers

21 de juny de 2026

Ahir vam assistir al retorn d'Illa Carolina, que van actuar a la sala Radikal set anys després del que havia estat el seu últim concert amb la formació completa –i van anunciar nou disc de cara a la tardor–. Tarda de retrobament amb velles cares conegudes, però sobretot amb un repertori en què els encerts es compten a grapats. Aquí vam tenir "La cursa d'honor", "Rei Tritó", "Lentes corrents", "Bellavista" o "1986". Píndoles de pop a contrallum, ric en melodia, amb el punt just de sofisticació i una dosi extra de malenconia. El so d'allò que una vegada es va anomenar indie, testimonis d'un temps en què el pop en català es va atrevir a ser modern.

Del Dràstik a la Tintorera, altres escenaris possibles

Uri y Los Cucharas, a la festa de La Tintorera.

Ahir a la tarda vam ser al Dràstik de Granollers parlant amb Nando Cruz, que va venir a presentar "Microfestivales y otros escenarios posibles". Un assaig en què el veterà periodista musical repassa tota una sèrie d'iniciatives que fugen de les dinàmiques massives –homogeneïtzadores– dels macroesdeveniments.

Després vàrem anar fins a la plaça Joan Sanpera de les Franqueses del Vallès, on l'Ateneu Popular La Tintorera celebrava la cinquena edició de la seva festa de primavera amb un triple concert de bandes de proximitat, amb el rock desvergonyit dels recentment reunits Uri y Los Cucharas com a plat fort.

La festa de la Tintorera respon a molts dels principis que Nando Cruz havia defensat durant la presentació al Dràstik, per no dir a tots. Una iniciativa comunitària, que neix del territori i que s'adreça a la mateixa gent del territori, que posa la música al centre i on el retorn no es mesura en xifres.

A la festa de la Tintorera, el públic melòman hi alternava amb els avis i les àvies del barri, el disc jockey que acabaria tancant la nit preparava entrepans a l'hora de sopar, i un dels responsables de la programació musical servia cerveses a la barra després d'atendre la premsa. I Los Cucharas es van marcar un senyor concert, anant molt més enllà d'aquell hit de finals dels 90 que en absolut capta l'essència del grup.

Sis dècades de "Blonde on Blonde"

Es commemora avui el 60è aniversari de "Blonde on Blonde", una de les obres magnes de Bob Dylan, també un dels capítols essencials de la història de la música enregistrada. Quatre cares que recullen dècades (segles) de tradició musical nord-americana, les posen al dia i obren rutes que arriben fins als nostres dies. Però sobretot una col·lecció de cançons que fan tots els honors a la seva condició, i més de mig segle després encara refermen l'etern misteri de l'home de la fotografia fora de focus.

Mentre aquí commemorem els 60 anys de "Blonde on Blonde", el seu autor segueix immers en una atapeïda gira nord-americana amb repertoris que donen cabuda a tot menys a la nostàlgia –als últims concerts no ha caigut una sola peça de l'obra que ens ocupa–. Dylan, aleshores i avui, fent el que li dona la gana. A saber, les últimes cròniques parlen de la incorporació de tot un Julian Lage a la seva banda d'acompanyament, ocupant el lloc de Doug Lancio a la guitarra.

Va passar dimecres a Santa Barbara i es va repetir dijous a Highland, Califòrnia. A falta d'escoltar els bootlegs de rigor, a falta de confirmar si es tracta d'una incorporació definitiva o d'una suplència temporal –potser aquesta nit sortirem de dubtes–, la idea de contemplar Dylan i Lage fent música en un mateix escenari em sembla com a mínim suggeridora –l'estil del guitarrista encaixa com pocs en l'estètica post-Rough and Rowdy Ways–. Esperant que es resolgui la incògnita, seguirem celebrant l'aniversari d'un plàstic que encara avui assenyala un punt i a part.

Mountain Jam

Mountain Jam, la dels Allmans.

El Turó de les Mentides, amb el Montseny al fons.

Les Franqueses del Vallès, juny de 2026.

In every leaf that trembles

In every leaf that trembles

In every grain of sand

(Bob Dylan)

Llerona, juny de 2026.

Nando Cruz presenta 'Microfestivales' al Dràstik

Dissabte serem al Dràstik de Granollers amb Nando Cruz, que ens vindrà a presentar el llibre "Microfestivales y otros escenarios posibles", el títol del qual ho diu tot. Amenitzarà la vetllada el retorn als plats de Pendereki DJ. Veniu, que ens ho passarem bé!

James Blood Ulmer (1940-2026)

El nom de James Blood Ulmer hauria de sortir molt més sovint del que surt, quan es parla de virtuosos de la guitarra. I en aquells rànquings sempre tan discutibles com entretinguts que assenyalen els millors guitarristes de la història, probablement també hi hauria d'ocupar llocs destacats. Durant sis dècades, el de Carolina del Sud no només va alternar llenguatges com els del jazz, el blues o el soul, sinó que en tots tres àmbits va obrir noves vies que altres explorarien després –també els va fer dialogar amb registres que podien anar del folk al rock o el reggae-. Obres com "Free Lancing" (1981) o "Odyssey" (1983) són gairebé gèneres musicals en elles mateixes. No sonaven a res que s'estigués fent quan van sortir, i dècades després segueixen manifestant-se tan fresques, avançades i úniques com el primer dia. El seu autor ens ha deixat a l'edat de 86 anys.

Soon After Midnight

It’s soon after midight

And my day has just begun

(Bob Dylan)

Les Franqueses del Vallès, juny de 2026.

Mig segle dels Stones a la Monumental

Avui fa 50 anys que Mick Jagger va dir 'Bona nit' a la Monumental. Mig segle del debut dels Rolling Stones a Barcelona –inicialment programat a les Arenes, un dels molts capítols d'una campanya que va ser tan històrica com accidentada, tal com ha recordat en incomptables ocasions l'intrèpid promotor Gay Mercader–. Un d'aquells concerts que marquen punts i a part, diuen els que hi van ser –i ho referma la historiografia, l'oficial i la que no ho és tant–. Era la gira de l'aleshores flamant "Black and Blue", la primera amb Ronnie Wood, la que segons les males llengües del moment havia de ser l'última. Coses de la vida, diverses generacions que encara no havíem nascut aquell 11 de juny de 1976, hem tingut temps de veure'ls en directe en repetides ocasions durant les passades cinc dècades. El miracle no és que Jagger i Richards encara puguin explicar-ho, sinó que en ple 2026 ens trobem a menys d'un mes de la publicació del que serà el 25è àlbum de Ses Majestats. I que, a sobre, faci molt bona pinta.

Bill Cody (1958-2026)

Ha mort Bill Cody, la veu del Grand Ole Opry durant tres dècades. Llegenda de la ràdio musical –tenia el seu propi programa a la WSM– i una icona de Nashville. Un erudit que destil·lava passió per la música i pel seu ofici, però sobretot algú que et feia companyia quan et quedaves despert fins a altes hores de la matinada per escoltar-lo en directe. Se'l trobarà molt a faltar.

Mentre quedin quioscos, hi haurà esperança

Mentre quedin quioscos, hi haurà esperança.

El Indio Solari (1949-2026)

Em deia una vegada un músic argentí que era difícil d'entendre la importància d'algú com Carlos Alberto Solari, més conegut com El Indio Solari, si un no havia nascut a l'Argentina. Per molt que l'onada expansiva de la seva obra s'escampés pràcticament per tot l'hemisferi llatinoamericà. Vocalista de llarga trajectòria, primer amb Patricio Rey y Sus Redonditos de Ricota, després amb Los Fundamentalistas del Aire Acondicionado –totes dues bandes s'havien format a la ciutat de La Plata–, la seva obra explica gairebé mig segle de rock al país llatinoamericà, però també va plena de compromís social. En temps molt foscos, el vocalista va donar esperança a molts argentins, m'explicava aquell músic. Les arts també van d'aquestes coses. Solari ha mort a l'edat de 77 anys. El rock argentí està de dol.

Repàs al rock alternatiu nord-americà

STEVE STALEY + iX. DANTE

Anònims, Granollers

7 de juny de 2026

Steve Staley (Sleeping Giant) i iX. Dante (Obrigada) han compartit aquest migdia l'escenari de l'Anònims. Concert dividit en tres actes –els dos artistes en solitari, i un últim terç amb format de duet–, i un repertori que ha alternat originals de les respectives bandes amb un repàs –gairebé una lliçó magistral– al rock alternatiu nord-americà dels 80 i els 90. Cites a Soundgarden, Alice In Chains, Neil Young (amb Crazy Horse), Nirvana i Hüsker Dü, entre d'altres. Fins i tot s'han atrevit a reivindicar Days Of The New. No he arribat a conèixer molts fans del combo d'Indiana. Avui n'han coincidit dos en un mateix escenari.

Bob Dylan torna als Basement Tapes?

Bob Dylan torna als Basement Tapes (és una forma de parlar: si no ha mirat mai enrere, no començarà a fer-ho ara). Si dijous iniciava a Troutdale (OR) la gira d'estiu tocant per primer cop en directe una raresa tan rebuscada (en el bon sentit) com "Baby, Won't You Be My Baby", aquesta matinada a Woodinville (WA) ha obert el concert amb la més assequible "You Ain't Goin' Nowhere" (un altre tema és com la deu haver tocat, per saber-ho caldrà esperar que es filtrin els primers 'bootlegs'). Portava 18 anys sense fer-la en directe. A falta de concretar si la mantindra durant els dos mesos de gira que té per davant, això es comença a posar interessant.

Desert Wind

Desert wind

Blowin' me away again

Now you're my only friend

I've got left to call

(Cody Jinks)

Records d'un viatge a Arizona, ja fa molts anys.

Jimmy Hughes (1938-2026)

Una d'aquelles figures que solen apreciar els estudiosos de llegats com els dels estudis FAME de Rick Hall, o de segells com Atlantic, Vee-Jay i Stax. Jimmy Hughes va ser una veu important, tot i que no sempre se la recordi prou, del rhythm & blues i el soul de la dècada dels 60. Al costat de Hall va contribuir a definir el so de Muscle Shoals, i de passada el del southern soul. Els seus singles de l'època van ser celebrats –i ballats– pels mods i segueixen animant 'allnighters' arreu del món. Ha mort a l'edat de 88 anys.

Bob Dylan, gira de primavera-estiu

Bob Dylan ha iniciat aquesta matinada a Troutdale, Oregon, una gira nord-americana que culminarà l'1 d'agost a Nashville, Tennessee. Seran 35 concerts repartits en poc menys de dos mesos, que no és poca cosa quan un acaba de fer 85 anys. Dylan ha tocat el piano, acompanyat per la mateixa banda de les campanyes recents –Tony Garnier, Bob Britt, Doug Lancio i Anton Fig-.

El repertori, estructurat com els de les gires dels dos estius passats amb Willie Nelson, ha esquivat els grans reclams del cànon dylanià per centrar-se en pistes menys evidents. Ha obert amb "To Be Alone with You" i ha tancat amb "Crossing the Rubicon", cita a l'encara definitiu "Rough and Rowdy Ways" –de RRW també ha caigut "I Contain Multitudes", sent el primer cop que el de Minnesota toca peces d'aquest disc fora de la gira del mateix nom.

A destacar també el rescat de "Baby, Won't You Be My Baby", raresa inclosa al volum 11 de les Bootleg Series, que Dylan encara no havia interpretat mai en directe. Lucinda Williams i John Doe han estat els teloners de la vetllada, formant un triple cartell tan impactant com les tres trajectòries que hi han confluït.

Ronald LaPread (1949-2026)

Ens ha deixat Ronald LaPread, baixista dels Commodores entre 1970 i 1986, i com a tal una peça clau de la base rítmica de la banda d'Alabama durant els seus anys daurats –amb Lionel Richie o sense–. El baix de LaPread va fer bategar pistes com "Brick House", "Easy" o "Nightshift". Ha mort tres anys després del traspàs del guitarrista Sheldon Reynolds, membre del grup durant els 80.

Un segle amb Marilyn Monroe

Una vegada vaig llegir en algun lloc que la imatge de Marilyn Monroe envelleix més lentament que els seus biògrafs. És una afirmació que sol venir-me al cap cada cop que em paro a admirar aquest pòster emmarcat, que li vaig comprar fa molts anys a un venedor ambulant als carrers de Nova York, i que des d'aleshores ha format part del meu dia a dia. Aquest matí m'he parat a observar-lo, i me l'he mirat tal com no ho havia fet mai. Es commemora avui el centenari del naixement d'una estrella amb tot el que implica aquest qualificatiu, i sense tòpics que hi valguin. I, sí, la seva imatge segueix envellint més lentament que els seus biògrafs.