dilluns, 2 de setembre de 2013

Falsos mites

Peter Gabriel.
Els falsos mites i tot el mal que poden arribar a fer. Peter Gabriel en desfà un a l'edició de setembre de Mojo. "A dia d'avui, encara no hem superat aquell assumpte tan repel·lent dels nens rics", deixa anar quan el periodista Mark Blake li pregunta sobre la seva relació amb el punk. "A mi m'emprenyaven tots aquells músics 'herois del poble', com Joe Strummer, que venien d'un entorn similar al meu però no ho deien. Amb Genesis, sempre vam deixar molt clar d'on veníem, i érem de classe mitjana, no pas aristòcrates". De fet, Joe Strummer venia d'un entorn força més privilegiat que Gabriel: era el fill d'un diplomàtic del servei consular britànic. Però això no li va impedir renunciar a una vida còmoda i segura, baixar a les trinxeres i consagrar-se ell mateix i la seva música a causes nobles. Jutjar a una persona pel seu estatus o background social és un pervers exercici de classisme. Siguin quins siguin l'estatus i el background, tant d'aquesta persona com de qui la jutja.

11 comentaris:

  1. Quin poc tacte parlar d’algú, que ja és mort, en aquests termes i criticar-li una cosa tan poc rellevant al meu parer. En el cas de persones intel•ligents, despertes i curioses, no crec que la professió del seus pares sigui primordial alhora de decidir els seus objectius personals ni tampoc els criteris socioculturals. Ni resulta conseqüent creure que si tens una infantessa feliç, l’adolescència no serà revolucionària i agra, com tampoc crec que la ideologia dels nostres avantpassats decideixi la nostra, ans al contrari!!!. Amb l’edat que té, aquest Peter Gabriel hauria de saber que l’important no és d’allí on vens sinó cap a on vas i si és possible recorrent el camí respectant els demés, encara que això ja és optatiu, que també té la seva gràcia tocar-los-hi allò que no sona als il•luminats com ell i als poderosos que li riuen les gràcies. Si el Joe Strummer fos encara viu, i s'assabentés del que va dient, sabria el que és estar emprenyat de veritat. Salut company!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, precisament això és el que diu Gabriel: que l'important és allò que fas, i no el teu estatus social. Cosa que certes corrents sectàries de moviments com el punk mai han entès. Aquell mite encara persistent que una música és de burgesos, mentre l'altra és per als més autèntics de la classe. Jo crec que la crítica va adreçada a tots aquests sectors, i no a Strummer en particular. El seu nom apareix simplement com a exemple. Sobre la infantesa feliç, dubto que la d'Strummer ho hagués estat, a jutjar per la seva obra posterior i per molts luxes que l'envoltessin de petit. De fet, ni tan sols crec que Strummer -a diferència d'altres- amagués el seu passat, simplement en fugia. Ara bé, tornant al principi, segueix semblant-me molt interessant la reflexió de Gabriel. I que consti que he seguit molt més la trajectòria d'Strummer que la seva, a la qual haig de reconèixer que mai m'he acostat prou (segurament, enganyat pels mateixos falsos mites i prejudicis als quals em refereixo).

      Elimina
  2. No crec que descobrim res a l'afirmar que la cultura ha estat sempre en mans de les clases benestants. Històricament, no tothom ha tingut diners per comprar-se una guitarra eléctrica i un amplificador, per portar-ho a la nostra música, però em sembla que la historia dels Clash i en particular la del Joe Strummer ha estat sempre més compromesa amb la classe obrera que la del Peter Gabriel. Com a exemple, els anglesos sempre han estat obessionats per copiar els negres però els americans o els africans en el cas del Peter Gabriel, mentre que els Clash es fixaven més en els "seus" negres, els seus propis veïns, els emigrants jamaicans i denunciaven els disturbis racials del seu país. No vull dir que siguin més importants uns que els altres però es perd força quan un prefereix fer-se el solidari a mil quilòmetres de casa com és el cas del Peter Gabriel. Tot i això, crec que és un bon músic. Per últim, vull dir-te que per a mi, a nivel personal, no m'importen els mites. Els considero un producte col.lectiu prescindible. M'interessa la bona música i els fets, no les referències ni les intencions, per bones o dolentes que siguin.

    ResponElimina
  3. D'altra banda, el punk el que volia (o el que vol si som generosos a l'afirmar que encara és viu) no és res més que provocar a senyors tant seriosos com el Peter Gabriel al que sempre li ha dolgut que li recordessin l'status del que pervé. De totes formes considero que no calia parlar del passat del Joe Strummer per dir que l'important és el que fas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla que ho exageres una mica. Ell simplement posava un exemple per parlar d'un fet: amb el punk va sortir un exèrcit de nens de papá que es van posar pantalons estripats i van voler passar per proletaris (no era el cas de Joe Strummer, evidentment). Provocar a senyors tan seriosos com Peter Gabriel? Bé, no crec que ell fos aleshores més seriós del que ho serien amb els anys gent com Mick Jones o els components dels Sex Pistols (John Lydon, com Strummer, és una excepció). Es va vendre allò que calia acabar amb la "vella guàrdia", cosa que a bona part de la indústria li va anar de perles per vendre el punk com una nova moda, i cosa que tenia una base legítima que jo mateix comparteixo, però tot plegat va donar lloc també a molta demagògia que segueix viva a dia d'avui.

      De fet, si llegeixes l'entrevista sencera, veuràs que precisament Gabriel parla de la bona relació que va tenir amb el punk malgrat venir del rock progressiu (va arribar a comptar amb Paul Weller com a músic convidat en un dels seus primers discos en solitari), i que no té cap intenció de deixar malament a Strummer, de qui d'altra banda no diu res que no expliquin les desenes de biografies que s'han escrit sobre el líder de The Clash. És de mal gust repetir-ho un cop és mort? Fins i tot en el cas que fos una crítica (que no ho és), seria just fer-ho i no seria de mal gust (perquè no s'estan destapant draps bruts, sinó posant sobre la taula el que diuen les biografies). De la mateixa manera que és just recordar les seves bondats. La història existeix per això, per a analitzar-la, criticar-la, aprendre'n... Sempre amb respecte, és clar.

      Elimina
    2. La vella guardia el que veia era perillar el seu monopoli del negoci. El rock simfònic i el jazz rock eren repetitius i avorrits. Mancava d’una actitud de rebel•lió que va aportar el punk. Naturalment, la industria va saber trobar-hi la forma de comercialitzar-ho. Però també curiosament, als hippies també els van atacar de que eren joves fills de papá, i mentre els negres pobres els mataven com a conills al Vietnam, els pares acomodats dels blancs els enviaven a Eivissa a cantar a l’amor i la pau. En fi, que a tot arreu i en totes les èpoques hi ha hagut desigualtats inexplicables però en el cas del Clash em rebenta personalment que se’ls jutgi tant a la lleugera quan han estat un dels millors grups de la història del rock and roll. I insisteixo, no m’interessen els mites per a res. Que hagi tocat amb el Paul Weller no es garantia de res, també ho ha fet amb els U2.

      Elimina
    3. Sí, calia rebel·lió. Però ni tot el que hi havia abans era avorrit (John Lydon tenia a Van Der Graaf Generator entre les seves influències), ni tot el que va venir després era rebel·lió (no ens enganyem: no tots els grups punk eren uns Sex Pistols, uns Clash, uns Damned o uns Crass, com amb tot hi va haver un bon grapat de gent que es va apuntar al carro perquè tocava). En qualsevol cas, el punk (musicalment parlant) va degenerar amb els anys en el mateix que havia volgut destruir. Els propis U2 que tu mateix cites (als seus inicis un boníssim grup post-punk) en són l'exemple perfecte.

      Elimina
    4. Completament d'acord. Els U2 són el clar exemple de la deformació consumista del rock and roll i la fi d'un somni de diverses dècades. Ara només queden supervivents que malviuen per les "clavegueres" del que queda del "underground"; i allí és on ens hi veurem, amic Oriol, per molt de temps mentre la salut ens acompanyi.... Bona nit, com sempre, un plaer conversar amb tu.

      Elimina
    5. I tant, que ens hi veurem. El plaer és meu, senyor! Bona nit!

      Elimina
  4. I què sàpigues que comentaria tots els teus escrits perquè em semblem molt interessants però malauradament no tinc temps per escriure tant. Felicitats de totes formes pel blog, em sembla magnífic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu per les visites, company! El teu blog també és dels meus preferits :-)

      Elimina