Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joe Strummer. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joe Strummer. Mostrar tots els missatges

diumenge, 21 de desembre del 2025

Homenatge a Joe Strummer amb Obrigada, Natchet Taylor i Sindekoro

HOMENATGE A JOE STRUMMER
Anònims, Granollers
21 de desembre de 2025

Quarta edició de l'homenatge anual a Joe Strummer, aquest migdia a l'Anònims, coincidint amb la vigília del 23è aniversari de la mort del cantant de The Clash. A l'escenari, Obrigada i Sindekoro, dues generacions de punk rockers vallesans amb discursos que es complementen els uns als altres, i que tenen com a comú denominador el Big Bang de 1977.

Sindekoro és una banda tan jove, que les seves integrants ni tan sols havien nascut quan va morir Strummer. Però aquí les teníem, cantant "Barna Calling", adaptació al català de "London Calling" que trasllada fins a l'ara i l'aquí els mateixos neguits que tenia la generació de l'imperdible ara fa gairebé mig segle. Quan el món segueix anant a la deriva, el punk no tan sols persisteix sinó que és necessari.

Obrigada, veterans de l'òrbita (post-)punk vallesana, han comptat avui amb el suport del gran Natchet Taylor a la veu i a la guitarra. Si Dante Pibernat assumia el rol d'Strummer com a frontman del conjunt, el texà ha fet de Mick Jones. La química ha fet efecte amb revitalitzadores lectures de reclams encara tan infal·libles com "Janie Jones", "Complete Control", "Safe European Home" o "White Riot".

Sindekoro.

Obrigada amb Natchet Taylor.

diumenge, 22 de desembre del 2024

22 anys sense Joe Strummer

HOMENATGE A JOE STRUMMER
Anònims, Granollers
22 de desembre de 2024

El 22 de desembre és aquella data en què la majoria de mortals acostumen a lamentar que no els hagi tocat la loteria. Des de fa 22 hiverns també és una jornada de record a Joe Strummer, que va morir tal dia com avui de 2002, i a qui li agradava cantar per tota aquella gent a qui la sort i la fortuna solen deixar de banda cada dia de l'any.

L'Anònims ha fet aquest migdia un homenatge al cantant de The Clash amb un breu concert d'Obrigada –amb format de duet– i una sessió de Miqui Puig DJ. Els primers han interpretat quatre peces del debut homònim de la banda i una d'Strummer en solitari –magnífica "Burning Lights"-. El segon ha fet una eclèctica selecció que d'alguna manera ha explicat qui era Strummer i què va significar musicalment.

dimecres, 20 de desembre del 2023

Concert d'homenatge a Joe Strummer amb Obrigada i Mi Nombre Es Nadie


Aquest divendres, 22 de desembre, es commemorarà el 21è aniversari de la mort de Joe Strummer. Els vallesans Obrigada, combo de punk rock fortament influït per The Clash i els Mescaleros, li faran un homenatge amb forma de concert al restaurant llibreria Anònims de Granollers. Completarà el cartell Mi Nombre Es Nadie. Inici a les 18,30 amb entrada lliure. No s'ho perdin.

dimarts, 19 de desembre del 2023

Garageland

Les Franqueses del Vallès, desembre de 2023.
"We're a garage band / We come from Garageland", cantava Joe Strummer a la tornada de "Garageland", la peça que tancava l'àlbum de debut homònim de The Clash, publicat el 1977 per CBS. La contundent resposta dels londinencs al crític musical Charles Shaar Murray, que després de veure'ls actuar com a teloners dels Sex Pistols havia escrit a la revista NME que més els valia tornar al garatge d'on haguessin sortit. També la declaració d'intencions d'una banda compromesa amb els seus principis malgrat haver fitxat per una multinacional. I un dels grans himnes de la generació punk del 77.

En qüestió de pocs anys, The Clash van esdevenir un dels grups de rock més grans del món. Però essencialment mai van deixar de ser una banda de garatge. I ja saben vostès què diuen. Algunes de les coses més grans d'aquest món han començat a l'interior d'un garatge. Per això, cada cop que passo pel costat de la porta d'un d'aquests espais i sento xavals fent soroll amb els seus instruments musicals a l'interior, no puc evitar pensar que encara no estem del tot perduts com a espècie. A la fotografia, un carreró amb entrades de garatge, ahir al vespre a les Franqueses del Vallès.

dilluns, 20 de febrer del 2023

El blues d'un diumenge de mercat

iX. DANTE
Piula Discos, Moià
19 de febrer de 2023

És diumenge al migdia i com cada setmana hi ha mercat a la plaça Major de Moià. Un municipi de 6.500 habitants que, a diferència d'altres capitals de comarca molt més poblades del seu entorn com ara Vic o Granollers, disposa d'una botiga de discos al bell cor del seu centre neuràlgic. Es tracta de Piula Discos, un petit establiment amb tres anys de trajectòria on es comercia amb música, però sobretot un punt de trobada i d'intercanvi d'experiències. També un lloc on hi passen coses. Aquest migdia, per exemple, hi està oferint un concert amb format acústic iX. Dante, alter ego de Dante Pibernat, cantant i guitarrista del grup vallesà de punk rock Obrigada.

L'actuació s'està fent al vestíbul d'entrada de la botiga, un espai de dimensions tan reduïdes que pràcticament obliguen el respectable a veure-la i escoltar-la des de fora. Aquesta era la idea, de fet, obsequiar la plaça amb música en directe en un moment d'alta afluència de públic. Al capdavall, l'esdeveniment amb prou feines s'havia anunciat. I si bé és cert que alguns incondicionals d'Obrigada s'han desplaçat expressament fins a la capital del Moianès, el gruix principal de l'audiència el formen curiosos que venen i van –i paren l'orella-. Veïns del poble que han anat a mercat i acaben aplaudint la iniciativa. Pares i mares que aprofiten l'ocasió per descobrir la música en directe als seus fills. I fins i tot els propis paradistes del mercat, que de tant en tant responen amb crits i gestos d'aprovació.

Amb el suport d'una elegant guitarra Gretsch i de la seva veu visceral, Pibernat trenca el gel amb un tema instrumental que tot just acaba d'estrenar i que es troba a cavall del folk psicodèlic i el rock amb accent fronterer. Tot seguit interpreta una bateria de clàssics d'un dels seus grups de capçalera, The Clash, començant amb un "Janie Jones" en clau rockabilly i acabant amb un sorprenent "(White Man) In Hammersmith Palais" amb accent antifolk –també cita el catàleg solista de Joe Strummer amb "Coma Girl"-. Canvia de registre tot abordant el "Bed of Roses" d'Screaming Trees, que es manifesta més oportú que mai a un any de la mort de Mark Lanegan. I segueix amb una selecció de peces d'Obrigada –"Waves to Victory", "Far Enllà" i "Anything Anywhere"-.

Remata la feina amb una estripada lectura del "Don't Cry No Tears" de Neil Young abans d'acomiadar-se amb el mateix instrumental que havia obert el concert. I se'n va amb la sensació sempre gratificant d'haver-se posat a la butxaca un públic que no era el seu. Pibernat acaba de presentar la seva música –i la d'alguns dels seus referents- en un context que no li era propi i on s'ha hagut de guanyar l'aprovació del respectable, cosa que ha anat fent progressivament a mida que avançava el concert. Mentre polítics i tècnics de Cultura d'incomptables institucions fan servir l'eufemisme generar noves audiències com si es tractés d'una mena de mantra, són accions com la d'ahir les que marquen la diferència entre l'eslògan i els fets.

dijous, 22 de desembre del 2022

20 anys sense Joe Strummer

Joe Strummer (1952-2002).
Es commemoren avui 20 anys de la mort de Joe Strummer. El fill de diplomàtic que va acabar ensenyant a diverses generacions a viure més enllà de la norma. El rocker d'arrel que també escoltava a Woody Guthrie, i que amb el pas dels anys es va deixar seduir per tota mena de ritmes, arribant a definir un discurs tan global com personal. El portaveu de la revolució punk que va saber-hi veure més enllà del nihilisme per facturar obres tan transcendents com perdurables. L'heroi de milions de persones que va preferir esquivar els radars i viure en un discret segon pla, en lloc d'esdevenir una caricatura d'ell mateix. El vocalista dels 101ers i l'ànima de The Clash. També l'etern rebel que va comandar els Mescaleros al mateix temps que s'asseia amb tot un Johnny Cash a versionar un clàssic de Bob Marley, aquell "Redemption Song" que tots dos van veure publicat ja de forma pòstuma –a la caixa "Unearthed" (2003), que repassa l'etapa American de l'Home de Negre-. La seva figura, la seva obra i el seu missatge segueixen vigents.

dimarts, 15 de novembre del 2022

Keith Levene (1957-2022)

KEITH LEVENE

(1957-2022)

Poca gràcia li deu haver fet a John Lydon que bona part dels titulars referents a la mort de Keith Levene es referissin a The Clash i no pas a Public Image Ltd. Sobretot tenint en compte que el seu pas per la banda de Joe Strummer havia estat gairebé testimonial, mentre la seva aportació a PiL va ser més que notable –potser, ben pensat, a Lydon sí que li deu haver fet una mica de gràcia tot plegat-. El guitarrista –i teclista- va ser membre fundador de tots dos grups, però el cert és que la seva història ja venia de lluny abans del punk i el post-punk.

Fan incondicional del rock progressiu –sí, aquesta dada provocarà més d'un creuament de cables-, es va dedicar a fer de roadie per a Yes abans d'entrar en contacte amb les bases de la imminent revolució de l'imperdible –una altra dada que alguns potser no acabaran de processar-. Va ser aleshores quan, diuen diverses fonts, va animar Strummer a deixar els 101ers i formar el que esdevindria The Clash. Hi va durar poc, i després de militar en projectes com The Flowers of Romance –amb uns encara desconeguts Sid Vicious i Viv Albertine, entre d'altres- va acabar a les files de PiL.

Va jugar un paper clau als primers temps de la banda, encarregant-se de les guitarres, els teclats i els sintetitzadors però també fent tasques de producció en obres com "First Issue" (1978), "Metal Box" (1979) o "Flowers of Romance" (1981) –aquest últim, batejat en honor del seu anterior grup-. Va deixar la formació el 1983 per diferències creatives amb Lydon, es va establir temporalment als Estats Units i va treballar –sovint com a productor- amb bandes de l'òrbita alternativa com uns joves Red Hot Chili Peppers-. També va iniciar la seva pròpia carrera solista –al seu primer àlbum, "Violent Opposition" (1989), hi van tocar components de RHCP-. Ens ha deixat a l'edat de 65 anys.

dijous, 17 de març del 2022

St. Patrick's Day: Shane MacGowan vs. The Pogues

Els padrins del folk punk amb accent celta, poc abans d'implosionar.
St. Patrick's Day sempre és un bon moment per tornar a la discografia dels Pogues, també per reprendre el vell debat plantejat a partir de 1991 amb la sortida de Shane MacGowan del seu grup 'de tota la vida'. Valen més els discos de MacGowan sense els Pogues, o els dels Pogues sense MacGowan? Etern dilema.

Els Pogues sense Shane MacGowan. Gairebé costa de fer tal afirmació per escrit, però el cert és que va passar i la història és prou coneguda. Havent signat durant la dècada dels 80 quatre àlbums que són la Pedra de Rosetta del maridatge de rock'n'roll i tradició celta, les tensions internes van fer implosionar la banda just després de publicar-se aquell "Hell's Ditch" (1990) produït per Joe Strummer en un intent desesperat de salvar els mobles. Com sol passar en casos com el que ens ocupa, el caràcter imprevisible d'un MacGowan absolutament indomable va xocar frontalment amb el seny que pretenia imposar la resta del grup. El resultat, que el vocalista va marxar per la porta del darrere i la resta van seguir sense ell.

Reconec que durant molts anys vaig donar l'esquena als Pogues post-MacGowan –com a molt m'havien interessat els bootlegs del breu període en què el mateix Strummer l'havia substituït-. De fet, fins fa relativament poc ni tan sols m'havia dignat a escoltar els àlbums que va facturar la banda abans de dissoldre's definitivament, "Waiting for Herb" (1993) i "Pogue Mahone" (1996), tots dos amb Spider Stacy assumint la veu cantant. I és clar, també he de reconèixer que m'havia equivocat de ple ignorant dos discos que em van convèncer de bones a primeres tan bon punt els vaig donar una oportunitat. Que cançons com "Tuesday Morning" o "Once Upon a Time" fan tot l'honor al nom del grup, i que Stacy es guanya molt més que el jornal com a frontman.

I MacGowan? Doncs el cert és que tampoc va perdre el temps un cop fora de la banda mare. Escoltin la versió del "What a Wonderful World" de Louis Armstrong que va cantar a duet amb Nick Cave el 1992 i al·lucinin vostès mateixos. I després segueixin la trajectòria de Shane MacGowan and The Popes, el combo que va formar amb Paul "Mad Dog" McGuinness, amb el qual va facturar obres tan rodones com "The Snake" (1994) –on, casualitats de la vida, participava com a músic convidat el mateix Spider Stacy, recuperant el rol de flautista que sempre havia desenvolupat amb els Pogues-. La rivalitat, per dir-ne d'alguna manera, es va acabar quan la formació clàssica dels Pogues es va reunir el 2001 per fer una gira nadalenca. Una reunió que no va produir nou material d'estudi però va donar peu a directes sovint memorables... fins que el 2014 la banda va tornar a implosionar de la pitjor manera possible, sembla que ara amb caràcter més que definitiu.

Avui és St. Patrick's Day, la festa patronal d'Irlanda, aquell país que té la bondat de celebrar la seva diada nacional tot escoltant música i bevent cervesa. Una jornada ideal per tornar a punxar els discos de MacGowan i dels Pogues, també per plantejar una vegada més l'etern debat. Valen més els discos de MacGowan fora dels Pogues, o els dels Pogues sense MacGowan? Emetre un veredicte no és fàcil, i si mai he tingut clara la victòria del primer ha estat per absurds prejudicis que vaig desfer tan bon punt vaig donar una oportunitat als segons. I sí, de la mateixa manera que tendeixo a ser més de Richards que no pas de Jagger, avui seguiria triant l'essència canalla de MacGowan per sobre d'uns Pogues, diguem-ne, més moderats en molts aspectes. Però és clar, després punxaria "Waiting for Herb" i començarien a aflorar uns dubtes més que raonables. Deixem-ho en un empat o depenent del dia?

divendres, 18 de desembre del 2020

Guitarra, baix i bateria - Programa 268

Charley Pride (1934-2020).

Nova edició de Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor a Ràdio Silenci. Novetats discogràfiques de Brighton 64, Adrianne Lenker i Remei de Ca la Fresca. Música a la pantalla amb Joe Strummer i 091. Literatura melòmana amb Billy Bragg i "¿Quiénes son NRBQ?" (2020) de Josep Calle. I un homenatge pòstum a Charley Pride. Disponible en podcast.

dissabte, 12 de desembre del 2020

40 anys de "Sandinista!"


A pràcticament un any exacte d'haver publicat el totèmic i definitiu "London Calling" (1979), The Clash en lliuraven la seva continuació amb forma de triple àlbum despatxat a preu de d'àlbum senzill. "Sandinista!" (1980) va ser el difícil successor de l'obra magna de la banda londinenca, i també un dels àlbums més arriscats –i a la llarga influents- de l'era post-punk. Sis cares on Joe Strummer, Mick Jones, Paul Simonon i Topper Headon –amb oportuna producció de tot un Mikey Dread- refermaven d'una vegada per totes aquella perspectiva global i compromesa que havien posat de manifest en treballs anteriors com el citat "London Calling".

A "Sandinista!" hi seguia sonant el punk marca de la casa –la visceral "Somebody Got Murdered", l'enrabiada lectura del "Police on My Back" dels Equals-, però ho feia de forma gairebé testimonial i en harmonia amb gèneres que anaven del funk al dub, del reggae a la música disco i del rockabilly al gòspel –"The Sound of Sinners"-. Una cocteleria sònica fruit dels diferents estudis on es va gestar –de Londres a Nova York passant per Kingston, Jamaica-, però sobretot del procés de maduració d'una banda que havia nascut emmirallant-se en el primitivisme de la generació dels imperdibles i, en qüestió de tres anys, alternava amb l'avantguarda del hip hop, avançava la New Wave per l'esquerra i anticipava etiquetes com mestissatge o World Music.

dissabte, 14 de desembre del 2019

40 anys de "London Calling"


Hi ha qui diu que els 80 van començar exactament aquí. Amb un disc que retratava no tan sols el seu moment sinó el de tota la dècada que li venia de cara. Publicat tal dia com avui de fa 40 anys i a pocs mesos de la presa de possessió de Margaret Thatcher com a Primera Ministra del Regne Unit, "London Calling" (1979) vindria a ser a la música pop britànica allò que "Blonde on Blonde" (1966) havia esdevingut per a la nord-americana. Aquell punt on van confluir tots els registres i tendències que n'havien constituït el relat durant les dècades immediatament anteriors a la seva publicació, i alhora el catalitzador de tot allò que vindria a continuació.

Que a aquestes alçades del text encara no haguem citat el nom de The Clash indica fins a quin punt el plàstic en qüestió no és tan sols el punt àlgid del catàleg dels seus autors, sinó sobretot una de les obres més capitals i totèmiques que mai s'han publicat en l'àmbit de la música contemporània. Per les seves quatre cares –un doble vinil despatxat al preu d'un àlbum simple per voluntat del propi grup en un moviment totalment antagònic a l'enèsima reedició commemorativa amb què se'ns bombardeja aquests dies- hi desfilaven registres que anaven del punk en la seva fase més mutant i terminal ("London Calling", "Clampdown") a les malencòniques coordenades que definirien bona part d'allò que s'anomenaria pop independent ("Lost in the Supermarket", "Spanish Bombs").

Tampoc hi faltaven cites als sons jamaicans que Joe Strummer, Mick JonesPaul Simonon i Topper Headon havien absorbit a les llargues vetllades amb Don Letts als plats ("Rudie Can't Fail", "The Guns of Brixton" i fins i tot una atrevida lectura del "Wrong'Em Boyo" de The Rulers que passava la mà per la cara de tota l'escuderia 2 Tone). Ni les aproximacions ara ja sense reserves a unes arrels, el rhythm & blues i el rock'n'roll més primitiu, de les quals havia renegat la banda als seus primers dos discos malgrat ser part integral del seu propi adn –"The Right Profile", "Jimmy Jazz", l'spectoriana "The Card Cheat" o la visceral reivindicació del "Brand New Cadillac" de Vince Taylor). Tot plegat, embolcallat amb una icònica caràtula amb fotografia de Pennie Smith i supervisat des dels controls per un oportuníssim Guy Stevens.

Que qualsevol d'aquests títols segueixi alçant passions a data d'avui en qualsevol barra de bar o pista de ball, que el seu discurs social segueixi apel·lant als fills i nebots de la generació a la qual s'adreçava al seu dia, tan sols referma la transcendència de l'àlbum que va rescatar The Clash de la ja decadent òrbita punk i els va assenyalar com a padrins involuntaris del post-punk, la New Wave, l'indie, el mestissatge i tot allò que els passi a vostès pel cap. Bandes que van de U2 a Mano Negra no s'entendrien sense la publicació de "London Calling", com tampoc s'entendrien el meteòric ascens i la posterior caiguda d'uns Clash que sortien reforçats de la seva primera gran crisi interna i que malgrat confirmar-se com una de les bandes més grans de la seva generació no tornarien a sonar mai més d'aquesta manera.

dissabte, 16 de novembre del 2019

Comença la commemoració dels 40 anys de "London Calling"

El baix de Paul Simonon exposat al Museum of London.
Es commemorarà el mes vinent el quarentè aniversari de "London Calling" (1979), el totèmic tercer àlbum de The Clash i un dels discos més influents de les passades quatre dècades. I com no podia ser de cap altra manera, les celebracions de tota mena no s'han fet esperar. A més de la corresponent reedició amb luxós format que de ben segur deixarà encara amb ganes de més als incondicionals de la banda londinenca, destaca l'exposició que obre portes avui mateix i fins al 20 d'abril al Museum of London sota l'explícit títol de The Clash: London Calling. Una mostra que explica el context, la gènesi i l'impacte de l'àlbum en qüestió i on no falten peces com el baix que Paul Simonon va destrossar a la icònica fotografia de la caràtula, obra de Pennie Smith -de qui també s'exposa abundant material-, al costat d'altres instruments utilitzats durant la gravació del plàstic, lletres de cançons manuscrites per Joe Strummer i sucosos documents de l'època.

diumenge, 17 de març del 2019

The Pogues al Town and Country

Shane MacGowan, a l'escenari del Town and Country.
Els Pogues en pleníssima forma i envoltats d'amics i coneguts com Joe Strummer, Lynval Golding o Kirsty MacColl. Shane MacGowan i companyia interpretant l'un darrere l'altre himnes de barra de bar com "If I Should Fall from Grace with God", "Dirty Old Town" o "Fiesta", al londinenc Town and Country Club l'any 1988. Un document que va veure la llum de forma oficial en dvd anys més tard i que m'ha vingut de gust recuperar amb motiu d'un nou St. Patrick's Day. Que soni la música i la cervesa faci la resta.

dimarts, 10 de juliol del 2018

Antologia de Joe Strummer

Joe Strummer (1952-2002).
No resulta fàcil per al no iniciat acostar-se a l'obra de Joe Strummer al marge de The Clash. Dels seus inicis amb els 101ers al seu retorn per la porta gran al capdavant dels Mescaleros passant per la seva tasca com a compositor de bandes sonores, la trajectòria del músic britànic és tan eclèctica com inconnexa. Per això és una molt bona notícia que els seus hereus s'hagin decidit a posar-hi una mica d'ordre amb la imminent edició del que serà el primer recopilatori centrat exclusivament en allò que va passar abans i després de The Clash. "Joe Strummer 001", es titularà, i si tot va bé el tindrem al carrer a finals de setembre en múltiples edicions que, com ja sol ser habitual en aquests casos, aniran dels formats més luxosos als més econòmics. A més de les peces més representatives de cada una de les diferents etapes, hi haurà abundant material inèdit com ara una antiga demo del que acabaria esdevenint "This Is England" -bé, sembla que al capdavall la connexió Clash havia d'acabar sortint per algun lloc o altre-. Més informació aquí.

diumenge, 14 de maig del 2017

El gall d'Eurovisió

Avui que tothom parla del gall del concursant espanyol a Eurovisió, a mi m'agradaria recuperar un dels galls més cèlebres de la història de la música enregistrada. El de Joe Strummer a "Should I Stay or Should I Go" (poden escoltar-lo a partir del minut 00:58 en aquest vídeo). Si entenem la música com un exercici gimnàstic on tot ha de rutllar amb la precisió d'un rellotge suís, o bé com una competició amb guanyadors i perdedors, tant el gall de Manel Navarro com el de The Clash ens impediran contemplar la tasca dels seus respectius autors més enllà de l'anècdota de torn. Si en canvi entenem la música de qualsevol altra manera (pensin vostès en conceptes com emoció, expressió, innovació o singularitat), de seguida ens adonarem que ens podríem passar hores i hores parlant de "Should I Stay or Should I Go" sense referir-nos al gall d'Strummer ni als pentinats dels components de The Clash. Em temo que no es pot dir el mateix de bona part dels productes que competeixen a Eurovisió.

divendres, 27 de setembre del 2013

The Clash Reunited

Hi ha qui només necessita un cop de telèfon per a fer aquestes coses. El director d'Uncut, Allan Jones, va trobar-se setmanes enrere amb els tres supervivents de la formació clàssica de The Clash. La trobada va tenir lloc en un exclusiu restaurant londinenc -tota una ironia si tenim en compte el que va representar aquest grup i el que encara representa o hauria de representar la seva música-, amb Mick Jones, Paul Simonon i Topper Headon seient a la mateixa taula per primera vegada en molt de temps. Durant diverses hores -resumides pel director a l'edició d'octubre de la revista-, van parlar de la nova caixa recopilatòria del grup, "The Clash Hits Back" (2013), però sobretot d'una trajectòria musical intensa com poques, de les contradiccions del punk i, evidentment, de Joe Strummer. La qual cosa va donar lloc a escenes tan incòmodes com reveladores. L'exemple més evident té lloc quan Simonon confessa a Mick Jones que, contràriament al que sempre s'ha explicat, la seva expulsió no va ser decisió de l'aleshores mànager del grup, Bernie Rhodes, sinó una decisió personal d'Strummer i el propi Simonon. Una decisió que, de fet, va precipitar la caiguda definitiva d'un grup, sembla ser, destinat a explotar passés el que passés.

dilluns, 2 de setembre del 2013

Falsos mites

Peter Gabriel.
Els falsos mites i tot el mal que poden arribar a fer. Peter Gabriel en desfà un a l'edició de setembre de Mojo. "A dia d'avui, encara no hem superat aquell assumpte tan repel·lent dels nens rics", deixa anar quan el periodista Mark Blake li pregunta sobre la seva relació amb el punk. "A mi m'emprenyaven tots aquells músics 'herois del poble', com Joe Strummer, que venien d'un entorn similar al meu però no ho deien. Amb Genesis, sempre vam deixar molt clar d'on veníem, i érem de classe mitjana, no pas aristòcrates". De fet, Joe Strummer venia d'un entorn força més privilegiat que Gabriel: era el fill d'un diplomàtic del servei consular britànic. Però això no li va impedir renunciar a una vida còmoda i segura, baixar a les trinxeres i consagrar-se ell mateix i la seva música a causes nobles. Jutjar a una persona pel seu estatus o background social és un pervers exercici de classisme. Siguin quins siguin l'estatus i el background, tant d'aquesta persona com de qui la jutja.

dimarts, 12 de juny del 2012

Joe Strummer


"Everything's fucked! It's down to individual people to make life enjoyable. I don't have anything more to say than that". (Joe Strummer)



Audio: "Coma Girl" - Joe Strummer and The Mescaleros