dimarts, 5 de juliol de 2016

Arcade Fire - "Arcade Fire" (2003)


La notícia no és que Arcade Fire tinguin previst actuar aquesta nit a Barcelona, ciutat amb la qual mantenen els canadencs una relació més que cordial des que es van estrenar en aquell llunyà Primavera Sound 2005. Tampoc ho és el fet que el concert s'hagi programat en una sala de mitjana capacitat, Razzmatazz, en un moment en què Win Butler i companyia són carn de macrofestivals i altres grans superfícies. La notícia és que el d'avui serà el primer dels cinc únics concerts que la banda té previst oferir aquest estiu en ambdós costats de l'Atlàntic -la resta, ho han endevinat, seran festivals-, i que tots aquests concerts tenen lloc mesos després de finalitzar el Reflektor Tour i amb els de Montreal preparant el que serà el seu cinquè disc llarg. Vaja, que el repertori presenta incògnites, el factor sorpresa es mantindrà intacte fins a l'últim moment i l'expectació és màxima.

Poc es devien imaginar Butler i companyia que arribarien a aquest estadi quan van debutar ara fa tretze anys amb un ep de títol homònim. "Arcade Fire" (autoeditat, 2003; Merge, 2005), carta de presentació que apuntava maneres però no deixava entreveure encara el brillant futur que es començaria a perfilar a partir del totèmic "Funeral" (2004, Merge) i d'actuacions com la que van segellar al citat Primavera Sound. Set peces que presentaven una banda amb les idees clares però encara acabant de definir el que esdevindria un discurs únic i intransferible.

La inicial "Old Flame" sonava com Neutral Milk Hotel jugant a ser Echo & The Bunnymen, "I'm Sleeping in a Submarine" era un claustrofòbic exercici post-punk a baixíssima fidelitat que maridava The Cure amb Siouxsie and The Banshees -amb un patró rítmic de ressons kraut que ja voldrien The War On Drugs-. "The Woodland National Anthem" i "Vampire / Forest Fire" oferien la vessant més bucòlica del combo, i "Headlights Look Like Diamonds" era gairebé l'antesala de "Tunnels" i "Rebellion (Lies)". La joia de la corona, és clar, era un "No Cars Go" en fase gairebé embrionària. Insistent patró rítmic, melodia en expansió i l'acordió tapant els buits que anys més tard omplirien cordes, vents i teclats.

Des d'aleshores ha plogut molt. Han caigut "Funeral", l'actuació al Primavera Sound, "No Cars Go" regravada i transformada en himne de la nació indie -i en sintonia d'un programa de la ràdio pública catalana-, actuacions al costat de David Bowie i Bruce Springsteen, aquella reinvenció de cap a peus que va suposar "Reflektor" (2013) i, no podia faltar, tota una legió d'alumnes i imitadors amb major o menor fortuna (no cal dir noms). Si Arcade Fire no són ara mateix els U2 de la seva generació, és perquè la fragmentació del mercat cultural va acabar ja fa molts anys amb el concepte de banda massiva tal i com el van conèixer Bono i companyia.

Sigui com sigui, els canadencs van esdevenir un dels grans catalitzadors del pop independent durant el tram inicial del segle XXI, testimonis d'excepció de com l'etiqueta indie sortia definitivament de les catacombes per a instal·lar-se còmodament en un massiu circuit de festivals i similars on Arcade Fire són referència inqüestionable i garantia de solvència. Un dels millors exemples de com presumir de veu pròpia en plena era del reciclatge i sense cap etiqueta com a justificant. Una banda que ha sabut mantenir una línia sempre ascendent sense deixar mai de tocar de peus a terra. Aquesta nit actuaran a Barcelona per quarta vegada i prometen tornar a fer història, aquest cop en les distàncies curtes. Agafem-nos fort.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada