De la moderna Turquia a l'autoritarisme d'Erdogan

Música avançada com a antídot contra l'islamisme retrògrad.

Em preocupa la deriva autoritària que Turquia ha experimentat durant els darrers anys de la mà del seu president, l'islamista Recep Tayyip Erdogan. Em preocupa perquè Erdogan ha implementat la religió en la política de la mateixa manera que ho va fer a Espanya aquell nacionalcatolicisme del qual són hereus alguns dels ministres de l'actual govern en funcions, però sobretot perquè el seu tarannà sintonitza a la perfecció amb la dels corrents islamistes que en èpoques passades van desastabilitzar el Líban i altres països pròspers del Pròxim Orient. Com a mostra, el recent atac per part de fanàtics religiosos a una botiga de discos d'Istanbul que es va sumar a la celebració del llançament del darrer disc de Radiohead. Un acte en cap moment condemnat pel mateix govern que titlla de terrorista a tot ésser vivent que li resulti incòmode però a la vegada va optar per oferir màniga ampla a Estat Islàmic -i fins i tot esdevenir actor clau d'una de les seves vies de finançament- mentre aquest li feia la feina bruta a Síria.

Tant em preocupa la deriva en què Erdogan està enfonsant Turquia, que vaig arribar a simpatitzar amb el cop d'estat que va tenir lloc avui fa una setmana. I més que hi simpatitzo a mesura que avancen els esdeveniments, el país sencer és víctima d'una depuració sense precedents, la restitució de la pena de mort sembla cada vegada més imminent i apareixen imatges de suposats militars i civils procolpistes vexats, torturats i fins i tot assassinats per les multituds favorables al govern. I és també a mesura que van avançant els esdeveniments quan vaig entenent per què fins i tot l'oposició laica es va manifestar inequívocament en contra d'un cop que prometia regenerar la democràcia i garantir el laïcisme sobre el qual va establir Kemal Atatürk els fonaments de la Turquia moderna. I és que tothom qui ha mostrat el més petit símptoma d'hipotètica simpatia envers els autors del cop ha acabat passant per l'adreçador. En altres paraules, si qualsevol polític o partit opositor s'hagués posicionat obertament a favor dels colpistes, Erdogan podria acusar-lo avui de terrorisme i proscriure'l de la mateixa manera que ha fet detenir milers de militars, jutges, acadèmics i funcionaris que li resultaven incòmodes. Si Hitler va incendiar el Reichstag per abatre els comunistes i accelerar la seva cursa cap al poder, a Erdogan li ha anat molt bé aquest intent colpista per tal de perpetuar i reforçar un estat fet a la seva mida.

Em referia anteriorment a l'atac a una botiga de discos d'Istanbul i a països de confessió islàmica on tot índex de llibertat o prosperitat es va acabar amb l'entrada en joc del fonamentalisme. L'atac que els seguidors d'un grup de rock -aquesta vegada era Radiohead, el proper cop pot ser qualsevol altre- van patir a mans dels mateixos radicals que donen suport al govern i que parlen ara de llibertat al mateix temps que demanen la pena de mort per als colpistes, ens hauria de recordar a totes aquelles bandes de pop i rock perses que van adaptar la música occidental a la realitat de l'Iran durant els anys 60 i 70, i que van quedar proscrites de la nit al dia amb l'arribada dels aiatol·làs i la conseqüent criminalització i dimonització de tota manifestació cultural occidental o no islàmica.

Moltes d'aquelles bandes han aparegut en compilacions i antologies editades per segells especialitzats en arqueologia melòmana com Finders Keepers o Sub Rosa. És aquest últim el que acaba de llançar "An Anthology of Turkish Experimental Music 1961-2014" (2016), un recull de peces electròniques i avantguardistes enregistrades durant les passades cinc dècades al país que per a molts és la porta d'entrada tant a Orient com a Occident. Un estat de vocació moderna que ha vist com Istanbul esdevenia durant els darrers anys tot un epicentre jazzístic i d'on han sortit dames de la cançó com Selda Bagcan. Tant de bo aquest recopilatori no acabi esdevenint cap trist testament d'una altra manifestació cultural enterrada en nom de la intransigència religiosa.