Envelliment sobtat

AC/DC durant la seva penúltima gira: sis anys després
tan sols Angus Young es manté a bord.

Mesos enrere, quan Lemmy i David Bowie van abandonar aquest món amb un parell de setmanes de diferència l'un de l'altre, vaig publicar una reflexió al voltant del cop que suposa constatar allò que no per sabut fa menys mal: que aquells ídols que ens han acompanyat al llarg de tota la vida són tan de carn i ossos -i en consqüència mortals- com nosaltres mateixos, i que la nostra pròpia joventut queda de cop i volta enterrada sota una pila d'anys -els que marca el nostre document d'identitat, ni més ni menys- cada vegada que un d'ells ens diu adéu. I el mateix passa, m'atreviria a dir, cada vegada que una banda d'aquelles que sempre hi han estat deixa d'existir. Bandes com AC/DC, que després de perdre pel camí, en un temps gairebé rècord i per motius d'allò més diversos a Malcolm Young, Phil Rudd i Brian Johnson, es queden ara sense Cliff Williams. El baixista, únic membre de la formació clàssica que es mantenia a bord juntament amb l'aparentment incombustible Angus Young, diu que abandona la nau (des)motivat precisament per tal acumulació de baixes en poc més de dos anys. Arribat aquest punt, i reconeixent que la incorporació d'Axl Rose a les tasques vocals ha donat resultats molt més satisfactoris del que feia preveure el sentit comú, crec que el millor que podria fer a aquestes alçades el jove dels Young és abaixar la persiana. I això no implica en absolut tirar la tovallola, sinó acceptar que tot té un final i tancar amb tota la dignitat del món quatre inqüestionables dècades de rock'n'roll incondicional. Evidentment farà el que vulgui -hi té tot el dret-, però faci el que faci el final és inevitable perquè AC/DC no tornaran a ser mai més la mateixa banda que diverses generacions han conegut i adoptat com a referent més enllà de l'àmbit estrictament musical. I això em torna al principi de tot, a aquella immortalitat que s'esvaeix i a la sensació d'envelliment sobtat que produeix sobreviure a quelcom que t'ha acompanyat tota la vida. Que sempre ens quedaran els Stones? Doncs molt em temo que a curt termini sí, però sempre més aviat no.