Blueproject Foundation, Barcelona
16 de juliol de 2016
Ala.ni és una d'aquelles cantants que saben lluir una tècnica vocal prodigiosa sense necessitat de presumir-ne ni d'avorrir el personal amb tics exhibicionistes, una petita gran força de la natura a qui alguns ja han comparat amb les mateixes Judy Garland i Billie Holiday. Dues comparacions recurrents i sovint gratuïtes, si m'ho permeten, que en el cas que ens ocupa van més enllà del tòpic. Perquè Ala.ni podria haver optat per cantar "Over the Rainbow" i "Stormy Weather" en hotels de luxe i grans auditoris, més encara si tenim en compte que ha treballat com a corista entre d'altres per a Mary J. Blige i Damon Albarn -va ser aquest últim qui la va empènyer a anar pel seu compte-, però en lloc d'això ha optat per compondre les seves pròpies cançons i produir-les ella mateixa. Unes cançons de naturalesa fràgil i regust essencialment clàssic, que apunten al jazz vocal de mitjans del segle passat, al Tin Pan Alley i al Great American Songbook, però a la vegada es manifesten en clau de present.
L'altre gran secret d'Ala.ni és la seva expressivitat. La de qui és capaç de passar dels greus més pesants als més estratosfèrics aguts sense despentinar-se, però sobretot sap acompanyar cada nota que canta amb cada una de les seves extremitats. Quan és a l'escenari, ja sigui dreta o asseguda, el seu cos sencer és un poema, del rostre a les puntes dels dits. Quan descobreix quelcom que li agrada, ho explora i en treu profit: ahir es va allunyar del micròfon i va començar a passejar-se per la sala tot cantant aguts, fascinada per la sonoritat de l'espai. I quan adverteix quelcom que no li agrada, no es mossega la llengua: amb tota l'educació i les bones maneres del món, ahir va convidar a callar un nodrit sector de respectable que es dedicava a fer petar la xerrada. "Puc escoltar-ho tot", va dir tot oferint el seu millor somriure. I va convèncer, i tant si ho va fer, de la mateixa manera que les seves cançons la perfilen des d'ara mateix com una revelació en curs de la música negra contemporània.
El debut oficial d'Ala.ni als escenaris barcelonins tindrà lloc aquesta nit a la sala Jamboree en el marc del Grec 2016, però ahir ja se la va poder escoltar a la galeria Blueproject Foundation acompanyada del seu guitarrista habitual, Rob Updegraff. Una actuació breu però d'allò més generosa que s'emmarcava en un projecte multidisciplinari que ella mateixa ha batejat com a Cyanotype. La interacció de música, imatge i vídeo. Abans del concert, es projectava en una de les parets de la sala el videoclip que ella mateixa ha realitzat per al tema "Come to Me". A la resta de parets hi havia penjades diversos fotomuntatges que també ella ha realitzat a partir del procediment conegut com a cianotipia. Vaja, que no tan sols canta, compon i produeix cançons. També es dedica a les arts visuals i la seva inquietud sembla no conèixer límits.
L'altre gran secret d'Ala.ni és la seva expressivitat. La de qui és capaç de passar dels greus més pesants als més estratosfèrics aguts sense despentinar-se, però sobretot sap acompanyar cada nota que canta amb cada una de les seves extremitats. Quan és a l'escenari, ja sigui dreta o asseguda, el seu cos sencer és un poema, del rostre a les puntes dels dits. Quan descobreix quelcom que li agrada, ho explora i en treu profit: ahir es va allunyar del micròfon i va començar a passejar-se per la sala tot cantant aguts, fascinada per la sonoritat de l'espai. I quan adverteix quelcom que no li agrada, no es mossega la llengua: amb tota l'educació i les bones maneres del món, ahir va convidar a callar un nodrit sector de respectable que es dedicava a fer petar la xerrada. "Puc escoltar-ho tot", va dir tot oferint el seu millor somriure. I va convèncer, i tant si ho va fer, de la mateixa manera que les seves cançons la perfilen des d'ara mateix com una revelació en curs de la música negra contemporània.
El debut oficial d'Ala.ni als escenaris barcelonins tindrà lloc aquesta nit a la sala Jamboree en el marc del Grec 2016, però ahir ja se la va poder escoltar a la galeria Blueproject Foundation acompanyada del seu guitarrista habitual, Rob Updegraff. Una actuació breu però d'allò més generosa que s'emmarcava en un projecte multidisciplinari que ella mateixa ha batejat com a Cyanotype. La interacció de música, imatge i vídeo. Abans del concert, es projectava en una de les parets de la sala el videoclip que ella mateixa ha realitzat per al tema "Come to Me". A la resta de parets hi havia penjades diversos fotomuntatges que també ella ha realitzat a partir del procediment conegut com a cianotipia. Vaja, que no tan sols canta, compon i produeix cançons. També es dedica a les arts visuals i la seva inquietud sembla no conèixer límits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada