Després de "Horses"

PATTI SMITH

Festival Jardins de Pedralbes, Barcelona

7 de juliol de 2016

"Si voleu ballar, balleu!", va proclamar la poetessa des de l'escenari i davant un pati de butaques que adquiria per moments la temperatura i les dimensions d'una olla a pressió. "No ens deixen!", va cridar algú des de les primeres files. Ja podien trobar-se sobre les taules ni més ni menys que Patti Smith i una senyora banda encapçalada per l'incombustible Lenny Kaye, ja podia haver desfilat pels altaveus prèviament al concert tota una bateria d'himnes punk (MC5, Dead Boys, Television, The Clash i The Ruts sonant a tota castanya als Jardins de Pedralbes, no s'ho perdin), que ni la part alta de la Diagonal és el Bowery ni el personal de seguretat està disposat a assumir més riscos dels que explicita el contracte. És molt probable que Nick Cave o Iggy Pop haguessin gestionat el conflicte d'una manera més dràstica -el primer hauria convidat de bon principi el respectable a abandonar les seves localitats i aproximar-se a l'escenari, el segon l'hauria convidat directament a enfilar-s'hi o en el seu defecte hauria baixat ell mateix a rebentar el pati de butaques-, però la Smith va servir-se dels seus dots diplomàtics amb un provocador "Quants n'hi ha dels seus i quants sou vosaltres?".

Dit i fet. Sense arribar-se a produir aquella revolució que la de New Jersey porta tantes dècades pregonant, sense ni tan sols un tímid intent d'invasió d'escenari entre l'extasiada multitud que es va acostar a primera línia, la solemnitat de l'entorn va esclatar pels quatre costats i va deixar pas a tota una celebració de la vida i dels seus plaers mentre la banda enfilava "Because the Night". La porta d'entrada a un clímax que s'acabaria de perpetuar amb "Gloria" i posteriorment amb un únic bis, "People Have the Power". Va ser la recta final del concert, la culminació d'una tempesta que s'havia estat gestant des que la lectura de "Footnote to Howl", text original d'Allen Ginsberg, havia desembocat en "Dancing Barefoot" tot anunciant una nit de rock'n'roll sense concessions. S'esperava encara un altre bis, aquell "Rock N Roll Nigger" que ha culminat bona part dels recitals recents de la nord-americana. No va caure, ja fos perquè així estava previst o perquè el que hagués desencadenat tal artefacte no ho haurien pogut parar tots els vigilants de seguretat del món junts. Això sí, la Smith va sortir a l'escenari amb tovallola a la mà, cara d'agraïment i un petit joc de pues de guitarra que va repartir a una colla d'afortunats.

Tant els textos promocionals del concert d'ahir com bona part dels articles de premsa prèviament publicats al respecte feien referència a l'apoteòsic pas d'Smith i la seva banda pel Primavera Sound 2015, tret de sortida de la gira commemorativa del quarantè aniversari del totèmic "Horses" (1975). I malgrat mantenir-se aquell primer disc com a pal de paller en determinades dates de la present gira, el programa d'ahir era un altre. Amb la carta de "Horses" ja jugada a Barcelona ara fa poc més d'un any i sense cap disc nou des de "Banga" (2012), l'ocasió convidava a repassar quatre dècades de trajectòria que han donat, a més dels anteriorment citats, títols com "Frederick", "Grateful", "Beneath the Southern Cross" o "Pissing in a River". L'homenatge a Prince de la mà de "When Doves Cry" es va quedar en anècdota al costat de les versions d"Eight Miles High" i "The Last Time", dels Byrds i els Stones respectivament, amb Kaye comandant la nau. De "Horses", a banda de "Gloria" van caure una dinàmica "Redondo Beach" i una "Free Money" en expansió que va esdevenir un dels punts àlgids de la nit.