 |
| Lu Rois. |
 |
| Maria Rodés. |
FESTIVAL BOUQUET D’ALELLA 2016
Masia Can Boquet, Alella
9 de juliol de 2016
Poden vostès salvar les distàncies que els vingui de gust o considerin oportunes, però escoltar a Maria Rodés fent tota sola amb una guitarra acústica l’”Ay pena, penita, pena” que al seu dia va popularitzar Lola Flores té part d’aquell no sé què transcendental que destil·len les obres de maduresa de Johnny Cash o Bob Dylan. La persona estimada a la presó i la protagonista de la cançó que ho donaria tot i més per tal de treure-la d’entre reixes, la desesperació de qui camina pel costat fosc de la vida sense acabar-ne de trobar la sortida, ho arriba a cantar Cash amb producció de Rick Rubin i la cosa adquireix qualificatius poc menys que èpics. I una peça absolutament canònica dins d’un cançoner popular del qual Rodés es va apropiar fins i tot abans que el propi Dylan fes el mateix amb el Great American Songbook.
Dit això, cal matisar que la Rodés no es va presentar sola al Festival Bouquet d’Alella. La va acompanyar a l’escenari el violinista Aleix Puig (Quartet Brossa), amb qui va interpretar bona part d’un repertori centrat majoritàriament en “Maria Canta Copla” (2014). Un disc que es manté dos anys després de la seva edició com un dels plàstics més valents que s’han pogut escoltar durant molt de temps en aquestes latituds nostres, perquè trenca tabús i desafia prejudicis tot acostant-se a la copla des del pop d’autor i, sobretot, portant al propi terreny peces a priori tan intocables com “Flor del mal”, “Agua que no has de beber” o “Tengo miedo”, aquesta última amanida a Alella amb apunts de gypsy jazz per cortesia de Puig. La resta del concert es va nodrir de perles de factura pròpia com “Desorden” o “Mirall”, a més de cites a Franco Battiato, Joan Colomo i Chavela Vargas. La recta final, una fràgil lectura del “Bona nit” dels Pets, va acabar d’arrodonir un passi immaculat.
Rodés va ser la cap de cartell d’una jornada on també va brillar amb llum pròpia Lu Rois, una de les revelacions de la present temporada a l’escena emergent de casa nostra i una altra veu en clau femenina que cada vegada admet menys comparacions en l’àmbit del pop d’autor. La de Sabadell va arribar a Alella després d’una intensa setmana a la carretera i afectada per un accident domèstic que havia patit la nit anterior. Ni una cosa ni l’altra li van restar força en absolut. Força, ho han llegit bé, perquè si bé les seves cançons neixen de la fragilitat d’un piano i de la més íntima confessió, sempre s’hi acaba manifestant un indestructible desig d’autoafirmació. Quan va enfilar el pont de “Camí del Far”, la intensitat amb què sonaven les tecles evocava la mateixa Amanda Palmer. Quan es va apropiar com qui no vol de “La samarreta”, d’Ovidi Montllor, hi va afegir una introducció instrumental de tonalitats barroques tan profundes com la seva veu al cantar cada vers com si l’hagués viscut en pròpia carn. I quan es va acomiadar amb “Adéu reina meva”, fins i tot la pròpia nit semblava il·luminar-la com a la caràtula de “Cau de Lluna”. Dir que ha nascut una estrella és quedar-se curt.
El Festival Bouquet d’Alella és una iniciativa de Brubaker i el celler Bouquet d’Alella que proposa el maridatge de música, vi i gastronomia de proximitat en un marc tan agraït com és una masia del segle XIV envoltada de vinyes en plena D.O. Alella. Emmarcada en el Festival d’Estiu d’Alella, la cita ha consolidat enguany el model plantejat en la passada edició amb tres entorns independents però complementaris: l’escenari principal, l’espai gastronòmic -dedicat als productes de proximitat i gestionat en aquesta ocasió conjuntament amb El Nou Antigó- i l’interior del propi celler, on el festival ha refermat un any més la seva aposta pel públic familiar. Va ser en aquest darrer entorn on la jornada va donar el seu tret de sortida de la mà de l’espectacle teatral “Osset Meu & The Soundbox”, una producció de la companyia Bruc Brothers que vol promoure entre els més menuts l’aprenentatge d’idiomes per mitjà de la música. Perquè tot comença des de baix.
Originalment publicat a B-Magazine amb fotos d'Àlex Falcó.
Rodés va ser la cap de cartell d’una jornada on també va brillar amb llum pròpia Lu Rois, una de les revelacions de la present temporada a l’escena emergent de casa nostra i una altra veu en clau femenina que cada vegada admet menys comparacions en l’àmbit del pop d’autor. La de Sabadell va arribar a Alella després d’una intensa setmana a la carretera i afectada per un accident domèstic que havia patit la nit anterior. Ni una cosa ni l’altra li van restar força en absolut. Força, ho han llegit bé, perquè si bé les seves cançons neixen de la fragilitat d’un piano i de la més íntima confessió, sempre s’hi acaba manifestant un indestructible desig d’autoafirmació. Quan va enfilar el pont de “Camí del Far”, la intensitat amb què sonaven les tecles evocava la mateixa Amanda Palmer. Quan es va apropiar com qui no vol de “La samarreta”, d’Ovidi Montllor, hi va afegir una introducció instrumental de tonalitats barroques tan profundes com la seva veu al cantar cada vers com si l’hagués viscut en pròpia carn. I quan es va acomiadar amb “Adéu reina meva”, fins i tot la pròpia nit semblava il·luminar-la com a la caràtula de “Cau de Lluna”. Dir que ha nascut una estrella és quedar-se curt.
El Festival Bouquet d’Alella és una iniciativa de Brubaker i el celler Bouquet d’Alella que proposa el maridatge de música, vi i gastronomia de proximitat en un marc tan agraït com és una masia del segle XIV envoltada de vinyes en plena D.O. Alella. Emmarcada en el Festival d’Estiu d’Alella, la cita ha consolidat enguany el model plantejat en la passada edició amb tres entorns independents però complementaris: l’escenari principal, l’espai gastronòmic -dedicat als productes de proximitat i gestionat en aquesta ocasió conjuntament amb El Nou Antigó- i l’interior del propi celler, on el festival ha refermat un any més la seva aposta pel públic familiar. Va ser en aquest darrer entorn on la jornada va donar el seu tret de sortida de la mà de l’espectacle teatral “Osset Meu & The Soundbox”, una producció de la companyia Bruc Brothers que vol promoure entre els més menuts l’aprenentatge d’idiomes per mitjà de la música. Perquè tot comença des de baix.
Originalment publicat a B-Magazine amb fotos d'Àlex Falcó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada