ROGER MANNING
Sidewalk Cafe, New York City (NY)
August 14th, 2008
Molt abans que els Moldy Peaches i Regina Spektor sortíssin de gira amb els Strokes i el fenomen antifolk s'escampés per tot el món, arribant fins i tot a orelles de certs gurús dela
Barcelona moderna que ni tan sols s'han molestat a
investigar-ne els origens (ho sento, em reventa veure com alguns -m'estalviaré
els noms- parlen de l'antifolk com si ells mateixos l'haguessin descobert i
sense tenir ni la més mínima idea del tema), aquesta escena era un reducte
underground que acostava l'ètica i l'actitud punk al folk de guerrilla des del
Lower East Side de Manhattan. Eren els temps en què Lach -l'inventor del terme-
organitzava festivals en bars il·legals i l'home que ens ocupa, Roger Manning,
plantava cara al folk conservador del Greenwich Village amb tractats de
folk-punk com el seu debut homònim de 1988 o "Soho Valley Boys", de
1993.
Des d'aleshores, l'activitat discogràfica de Manning ha estat més aviat escassa, i les seves gires van parar-se de cop a finals dels anys 90. Recentment, quan molts ja no sabíem què se n'havia fet, ha decidit tornar a la càrrega. Ho va fer ahir a la nit al Sidewalk Cafe, en el marc de l'Antifolk Fest 2008. I, malgrat la seva llegenda, no va actuar com a cap de cartell. Va tocar d'hora, al costat dels noms més petits del cartell, i va renunciar públicament a cobrar per oferir un concert que, de fet, era una mena d'assaig per una imminent gira pel nord-est dels Estats Units. Però quin assaig. De vegades, la veterania és un grau, i Manning ho va deixar clar amb una actuació improvisada i accidentada -trencament de corda inclòs- que, malgrat tot, no va deixar cap mena de dubte sobre el seu excelent estat de forma. I és que una guitarra i una veu sense pèls a la llengua poden donar per a molt, quan es tenen coses a dir. I Manning en té moltíssimes.
Després de la citada gira americana, vol enregistrar un nou disc. I pel que em va comentar, potser després es planteja tornar als escenaris europeus. Si ho fés seria sens dubte una bona oportunitat perquè algun promotor barceloní amb esperit de risc (si és que encara en queda algun) el portés d'una vegada per totes. Sinó, sempre ens quedarà l'esperança de veure'l en algun festival. I en última instància, Londres no queda tan lluny. Ahir a la nit també van desfilar per l'escenari del Sidewalk propostes tan suggerents com les de Pablo Das, Emily Hope Price, Pearl And The Beard, The Debutante Hour Reunion Ball o The Wows. De tots ells en parlaré tard o d'hora, però avui el meu fotolog és per al senyor Manning.
En un altre ordre de coses, en poques hores agafaré un avió i demà al matí aterraré a Barcelona. No és que en tingui ganes, la veritat. Definitivament, Nova York és la meva ciutat preferida i sempre em sap greu deixar-la enrere. Però em consola pensar que en tres dies em plantaré a Londres, on tinc moltes coses pendents...
Sidewalk Cafe, New York City (NY)
August 14th, 2008
Molt abans que els Moldy Peaches i Regina Spektor sortíssin de gira amb els Strokes i el fenomen antifolk s'escampés per tot el món, arribant fins i tot a orelles de certs gurús de
Des d'aleshores, l'activitat discogràfica de Manning ha estat més aviat escassa, i les seves gires van parar-se de cop a finals dels anys 90. Recentment, quan molts ja no sabíem què se n'havia fet, ha decidit tornar a la càrrega. Ho va fer ahir a la nit al Sidewalk Cafe, en el marc de l'Antifolk Fest 2008. I, malgrat la seva llegenda, no va actuar com a cap de cartell. Va tocar d'hora, al costat dels noms més petits del cartell, i va renunciar públicament a cobrar per oferir un concert que, de fet, era una mena d'assaig per una imminent gira pel nord-est dels Estats Units. Però quin assaig. De vegades, la veterania és un grau, i Manning ho va deixar clar amb una actuació improvisada i accidentada -trencament de corda inclòs- que, malgrat tot, no va deixar cap mena de dubte sobre el seu excelent estat de forma. I és que una guitarra i una veu sense pèls a la llengua poden donar per a molt, quan es tenen coses a dir. I Manning en té moltíssimes.
Després de la citada gira americana, vol enregistrar un nou disc. I pel que em va comentar, potser després es planteja tornar als escenaris europeus. Si ho fés seria sens dubte una bona oportunitat perquè algun promotor barceloní amb esperit de risc (si és que encara en queda algun) el portés d'una vegada per totes. Sinó, sempre ens quedarà l'esperança de veure'l en algun festival. I en última instància, Londres no queda tan lluny. Ahir a la nit també van desfilar per l'escenari del Sidewalk propostes tan suggerents com les de Pablo Das, Emily Hope Price, Pearl And The Beard, The Debutante Hour Reunion Ball o The Wows. De tots ells en parlaré tard o d'hora, però avui el meu fotolog és per al senyor Manning.
En un altre ordre de coses, en poques hores agafaré un avió i demà al matí aterraré a Barcelona. No és que en tingui ganes, la veritat. Definitivament, Nova York és la meva ciutat preferida i sempre em sap greu deixar-la enrere. Però em consola pensar que en tres dies em plantaré a Londres, on tinc moltes coses pendents...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada