CAT POWER
La nord-americana Chan Marshall, més coneguda amb el pseudònim artístic de Cat Power, va suposar un dels moments àlgids, no només del cartell de la segona jornada del festival Primavera Club –celebrada dissabte passat al Parc del Fòrum de Barcelona-, sinó també d’aquest any2006, a nivell de música en
directe. Marshall venia acompanyada de Dirty Delta Blues, excelent banda amb
atractiva tarjeta de presentació: els els seus membres vénen de formacions com
Jon Spencer Blues Explosion, Dirty Three o Delta 72. Una banda, doncs, amb prou
taules com per estar a l’alçada de les circumstàncies.
Unes circumstàncies que implicaven acompanyar a Cat Power en un dels millors moments de la seva carrera. Aquest era el primer concert que feien junts i la veritat és que, tenint en compte la naturalitat i la compenetració amb què van desenvolupar el show, semblava que ho haguessin fet durant dècades. La calidesa i l’espiritualitat del soul (com sonava aquell Hammond !!!), l’energia i la corrossivitat del rock i l’espessor del blues més pantanós van servir de coixí a cançons tan rodones com “The Greatest” o “Lived in Bars”, mentre Marshall, tota una diva del costat fosc i salvatge de la vida, es passejava per l’escenari amb elegància i personalitat. Com si Patti Smith es trobés atrapada en el cos i l’experiència vital de Janis Joplin. Pel final es va reservar una versió d’”I’ve Been Loving You Too Long”, d’Otis Redding, que va fer saltar més d’una llàgrima. Sense anar més lluny, un servidor no es va poder contenir. Soul en estat pur. Magistral.
El dissabte també va veure desfilar pels recintes tancats del Fòrum propostes com la de Laura Veirs. El seu folk-rock amb pinzellades electròniques va suposar una agradable vetllada amb un repertori que va centrar-se en els temes de “Carbon Glacier” i “Year of Meteors”, per introduir també temes nous que, de moment, creen bones expectatives. Veirs va pujar a l’escenari amb l’únic acompanyament del bateria Tucker Martine i d’una sèrie de bases programades que, si bé no molestaven, tampoc eren necessàries. Perquè, com va demostrar Veirs quan es va quedar sola a l’escenari amb la seva guitarra, les seves cançons parlen per sí soles i no els cal maquillatge. El mateix es pot dir de tot un senyor Jeff Tweedy, que va venir a interpretar, tot sol, temes de la seva llarga i dispersa trajectòria. Una trajectòria que inclou papers decisius en formacions com Uncle Tupelo, Wilco o Golden Smog, que de seguida es diu. A destacar un final digne d’aplaudiment, amb un Tweedy tocant desendollat i sense micròfon. Música honesta. Música de proximitat. Un mestre en estat de gràcia. I un públic conscient d’estar vivint un moment màgic.
La segona i última jornada del Primavera va comptar també amb la presència del blues electrònic de Bob Log III, curiós personatge amb ecos del Tom Waits més passat de voltes, i una posada en escena que inclou el fet de sortir a l’escenari amb un casc de motociclista; la frescor del pop independent dels New Pornographers, una altra mostra de la bona salut musical que viu el Canadà; o la visita triomfal d’uns Teenage Fanclub que venien a interpretar de forma íntegra el seu clàssic “Bandwagonesque”.
Qui sí que va sorprendre van ser els també britànics Art Brut. La seva visita de l’any passat al Razzmatazz va deixar entreveure una certa manca de rodatge. Un detall que ara ja està totalment solventat. Els Art Brut actuals són cinc autèntiques màquines que a l’escenari es transformen en una massa compacta de rock’n’roll, sense cap més pretensió que fer passar una bona estona. Objectiu fàcil d’assolir si es compta amb bones melodies i lletres plenes d’humor directe i intel·ligent. Peces com “Formed a Band” contenen aquests elements, de la mateixa manera que el trio d’asos amb què van acabar: “Emily Kane”, “My Little Brother” i “Good Weekend”. A destacar la incorporació de material nou que, si bé els mostra en bon estat creatiu, en ocasions recorda massa a gent com Franz Ferdinand. S’haurà de veure què fan a l’estudi.
L’últim gran nom de la nit va ser el de The Rapture. Diuen els que hi van ser, que la recent visita dels nord-americans al Razzmatazz va ser un desastre. Potser conscients d’això, aquest cop els de NYC van sortir a matar, rememorant els dies en què posaven de cap per avall els clubs del Lower East Side amb el seu post-punk d’altíssim voltatge. Van obrir amb “Heaven”, deixant clar que no volien desaprofitar aquesta segona oportunitat. I no ho van fer. Temes com “House of Jealous Lovers”, “Echoes” o “The Coming of Spring” van anar caient com bombes de rellotgeria enmig d’una olla a pressió a punt d’explotar. I finalment, va arribar l’èxtasi col·lectiu amb “Olio”. La millor manera possible de tancar la nit.
I les Pipettes? Eren un altre dels noms clau del cartell, però el seu concert coincidia amb el de Cat Power i vaig haver de triar. Sap greu, però tenint en compte el que vaig veure, diria que ho vaig fer bé...
Sona: "The Greatest" - Cat Power
La nord-americana Chan Marshall, més coneguda amb el pseudònim artístic de Cat Power, va suposar un dels moments àlgids, no només del cartell de la segona jornada del festival Primavera Club –celebrada dissabte passat al Parc del Fòrum de Barcelona-, sinó també d’aquest any
Unes circumstàncies que implicaven acompanyar a Cat Power en un dels millors moments de la seva carrera. Aquest era el primer concert que feien junts i la veritat és que, tenint en compte la naturalitat i la compenetració amb què van desenvolupar el show, semblava que ho haguessin fet durant dècades. La calidesa i l’espiritualitat del soul (com sonava aquell Hammond !!!), l’energia i la corrossivitat del rock i l’espessor del blues més pantanós van servir de coixí a cançons tan rodones com “The Greatest” o “Lived in Bars”, mentre Marshall, tota una diva del costat fosc i salvatge de la vida, es passejava per l’escenari amb elegància i personalitat. Com si Patti Smith es trobés atrapada en el cos i l’experiència vital de Janis Joplin. Pel final es va reservar una versió d’”I’ve Been Loving You Too Long”, d’Otis Redding, que va fer saltar més d’una llàgrima. Sense anar més lluny, un servidor no es va poder contenir. Soul en estat pur. Magistral.
El dissabte també va veure desfilar pels recintes tancats del Fòrum propostes com la de Laura Veirs. El seu folk-rock amb pinzellades electròniques va suposar una agradable vetllada amb un repertori que va centrar-se en els temes de “Carbon Glacier” i “Year of Meteors”, per introduir també temes nous que, de moment, creen bones expectatives. Veirs va pujar a l’escenari amb l’únic acompanyament del bateria Tucker Martine i d’una sèrie de bases programades que, si bé no molestaven, tampoc eren necessàries. Perquè, com va demostrar Veirs quan es va quedar sola a l’escenari amb la seva guitarra, les seves cançons parlen per sí soles i no els cal maquillatge. El mateix es pot dir de tot un senyor Jeff Tweedy, que va venir a interpretar, tot sol, temes de la seva llarga i dispersa trajectòria. Una trajectòria que inclou papers decisius en formacions com Uncle Tupelo, Wilco o Golden Smog, que de seguida es diu. A destacar un final digne d’aplaudiment, amb un Tweedy tocant desendollat i sense micròfon. Música honesta. Música de proximitat. Un mestre en estat de gràcia. I un públic conscient d’estar vivint un moment màgic.
La segona i última jornada del Primavera va comptar també amb la presència del blues electrònic de Bob Log III, curiós personatge amb ecos del Tom Waits més passat de voltes, i una posada en escena que inclou el fet de sortir a l’escenari amb un casc de motociclista; la frescor del pop independent dels New Pornographers, una altra mostra de la bona salut musical que viu el Canadà; o la visita triomfal d’uns Teenage Fanclub que venien a interpretar de forma íntegra el seu clàssic “Bandwagonesque”.
Qui sí que va sorprendre van ser els també britànics Art Brut. La seva visita de l’any passat al Razzmatazz va deixar entreveure una certa manca de rodatge. Un detall que ara ja està totalment solventat. Els Art Brut actuals són cinc autèntiques màquines que a l’escenari es transformen en una massa compacta de rock’n’roll, sense cap més pretensió que fer passar una bona estona. Objectiu fàcil d’assolir si es compta amb bones melodies i lletres plenes d’humor directe i intel·ligent. Peces com “Formed a Band” contenen aquests elements, de la mateixa manera que el trio d’asos amb què van acabar: “Emily Kane”, “My Little Brother” i “Good Weekend”. A destacar la incorporació de material nou que, si bé els mostra en bon estat creatiu, en ocasions recorda massa a gent com Franz Ferdinand. S’haurà de veure què fan a l’estudi.
L’últim gran nom de la nit va ser el de The Rapture. Diuen els que hi van ser, que la recent visita dels nord-americans al Razzmatazz va ser un desastre. Potser conscients d’això, aquest cop els de NYC van sortir a matar, rememorant els dies en què posaven de cap per avall els clubs del Lower East Side amb el seu post-punk d’altíssim voltatge. Van obrir amb “Heaven”, deixant clar que no volien desaprofitar aquesta segona oportunitat. I no ho van fer. Temes com “House of Jealous Lovers”, “Echoes” o “The Coming of Spring” van anar caient com bombes de rellotgeria enmig d’una olla a pressió a punt d’explotar. I finalment, va arribar l’èxtasi col·lectiu amb “Olio”. La millor manera possible de tancar la nit.
I les Pipettes? Eren un altre dels noms clau del cartell, però el seu concert coincidia amb el de Cat Power i vaig haver de triar. Sap greu, però tenint en compte el que vaig veure, diria que ho vaig fer bé...
Sona: "The Greatest" - Cat Power
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada