ALBERT HAMMOND, JR.
Fill d'Albert Hammond (sí, el d'"It Never Rains in Southern California") i guitarrista dels Strokes. I també el primer Stroke que es decideix a emprendre una carrera en solitari. I a sobre ho ha fet amb excelents resultats. Un disc de debut, "Yours to Keep", que demostra que Casablancas no és l'únic talent de la banda novaiorquesa. I una posada en escena que ja voldrien molts dels centenars d'imitadors del seu so de guitarra que han sortit des de l'edició d'"Is This It?", fa ja sis llargs anys.
Ho va demostrar ahir a la nit a la sala Apolo 2 de Barcelona amb un concert dels que fan història. Un Stroke en una sala de 400 persones no és un esdeveniment que es pugui veure cada dia. Ahir no hi havia trampa ni cartró. Eren Hammond, la seva banda i el seu públic. I la comunió va ser total des del principi. I també des del principi vaig treure'm de sobre el meu únic temor: que allò que en disc sona tan bé, acabés transformant-se en una paròdia barata damunt de l'escenari. Res d'això. Hammond i la seva banda van sortir a matar amb un "In Transit" que va posar les coses al seu lloc. El van seguir "Everyone Gets a Star" i totes les peces del seu disc de debut, a excepció de "Cartoon Music for Superheroes". També va sonar alguna composició nova que no va desentonar en absolut en un repertori pel qual molts estarien disposats a vendre l'ànima. I això que el noi només té un disc...
I com va aconseguir Hammond fer un concert tan rodó sense recórrer als temes de la banda que l'ha transformat en estrella? Doncs oblidant-se d'aquest estatus d'estrella i reunint una banda on no hi hagi mercenaris, sinó amics, músics amb qui Hammond es relacioni d'igual a igual, amb qui estableixi una química tan explosiva com la que es va exhibir ahir durant 45 intensos minuts (a destacar la força i la presència escènica del guitarrista Steve Schiltz, líder de Longwave). Si sumem tots aquests elements, obtenim una visita apoteòssica que només podia culminar d'una manera: amb un públic entregat demanant més. I Hammond va donar més. Va tornar a sortir amb la banda per versionar, a la seva manera, "Well... All Right", de Buddy Holly. Una delícia. Un concert per dir, d'aquí a uns anys, "Jo hi era".
Sona: "Call an Ambulance" - Albert Hammond, Jr.
Fill d'Albert Hammond (sí, el d'"It Never Rains in Southern California") i guitarrista dels Strokes. I també el primer Stroke que es decideix a emprendre una carrera en solitari. I a sobre ho ha fet amb excelents resultats. Un disc de debut, "Yours to Keep", que demostra que Casablancas no és l'únic talent de la banda novaiorquesa. I una posada en escena que ja voldrien molts dels centenars d'imitadors del seu so de guitarra que han sortit des de l'edició d'"Is This It?", fa ja sis llargs anys.
Ho va demostrar ahir a la nit a la sala Apolo 2 de Barcelona amb un concert dels que fan història. Un Stroke en una sala de 400 persones no és un esdeveniment que es pugui veure cada dia. Ahir no hi havia trampa ni cartró. Eren Hammond, la seva banda i el seu públic. I la comunió va ser total des del principi. I també des del principi vaig treure'm de sobre el meu únic temor: que allò que en disc sona tan bé, acabés transformant-se en una paròdia barata damunt de l'escenari. Res d'això. Hammond i la seva banda van sortir a matar amb un "In Transit" que va posar les coses al seu lloc. El van seguir "Everyone Gets a Star" i totes les peces del seu disc de debut, a excepció de "Cartoon Music for Superheroes". També va sonar alguna composició nova que no va desentonar en absolut en un repertori pel qual molts estarien disposats a vendre l'ànima. I això que el noi només té un disc...
I com va aconseguir Hammond fer un concert tan rodó sense recórrer als temes de la banda que l'ha transformat en estrella? Doncs oblidant-se d'aquest estatus d'estrella i reunint una banda on no hi hagi mercenaris, sinó amics, músics amb qui Hammond es relacioni d'igual a igual, amb qui estableixi una química tan explosiva com la que es va exhibir ahir durant 45 intensos minuts (a destacar la força i la presència escènica del guitarrista Steve Schiltz, líder de Longwave). Si sumem tots aquests elements, obtenim una visita apoteòssica que només podia culminar d'una manera: amb un públic entregat demanant més. I Hammond va donar més. Va tornar a sortir amb la banda per versionar, a la seva manera, "Well... All Right", de Buddy Holly. Una delícia. Un concert per dir, d'aquí a uns anys, "Jo hi era".
Sona: "Call an Ambulance" - Albert Hammond, Jr.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada