CHICOS DEL SÁBADO
”Me da igual”
(Bip Bip Records, 2007)
Un puntejat d’aguts urgents, un riff de guitarra contundent i un crit sorgit de les profunditats de la jungla urbana conformen els deu primers segons de “Me da igual”, la cançó i el disc al qual aquesta dóna títol –amb tot un Albert Gil (Brighton 64, Matamala, Chest) a la producció–. Tres elements que deixen clar des d’un principi que alguna cosa ha canviat en el so de Chicos del Sábado. Un so que s’ha tornat més directe, més estrident, més immediat.
I és que, sense abandonar aquell segell que els ha fet grup de referència de l’escena mod barcelonina, Chicos del Sábado han sabut trobar un registre que els posa en sintonia amb el revivalisme del rock de garatge que s’ha viscut durant els últims anys. Una aposta que els pot fer perdre algun seguidor entre els sectors més conservadors de la parròquia modernista, però que a la llarga els beneficiarà, ja que els permetrà defensar la seva música, vagin on vagin i al marge d’etiquetes.
Però que ningú es pensi que de cop i volta han aparcat les scooters i han penjat les parkes. Temes com “Boulevar” o “La noria” mostren que el grup continua bebent de fonts com Brighton 64 o Flechazos. “Ni un paso atrás” té pinzellades dels Who de l’etapa “A Quick One”. I “Un mundo irreal”, la peça més atmosfèrica del disc, suposa un acostament a la cara més amable de la psicodèlia britànica de finals dels anys 60. Unes mirades al passat que, com ha de ser, serveixen per avançar cap al futur. Un futur que poden afrontar amb optimisme si són capaços de conservar aquesta frescor damunt de l’escenari i en pròximes entregues discogràfiques.
A “Me da igual” també hi trobem noves i actualitzades versions de temes inclosos en aquell ja llunyà primer àlbum autoeditat anys enrere, quan el nom del grup encara era Saturday Kids. Temes que guanyen enters, un cop banyats amb el nou segell sonor del grup. “Me equivoqué”, per exemple, es vesteix amb una secció de vents que li atorga un contagiós aire soul. D’altra banda, “Una larga espera”, “Trampa mortal” i “Ciudad Condal” esdevénen bombes de rellotgeria que podrien haver firmat els primers Jam si Paul Weller hagués dominat la llengua de Cervantes. Completa l’àlbum “Nuestro destino”, una mirada al costat més fosc del negoci musical que ja brillava amb força entre els cinc temes inclosos a l’EP homònim que el grup va editar a finals de 2005.
”Me da igual”
(Bip Bip Records, 2007)
Un puntejat d’aguts urgents, un riff de guitarra contundent i un crit sorgit de les profunditats de la jungla urbana conformen els deu primers segons de “Me da igual”, la cançó i el disc al qual aquesta dóna títol –amb tot un Albert Gil (Brighton 64, Matamala, Chest) a la producció–. Tres elements que deixen clar des d’un principi que alguna cosa ha canviat en el so de Chicos del Sábado. Un so que s’ha tornat més directe, més estrident, més immediat.
I és que, sense abandonar aquell segell que els ha fet grup de referència de l’escena mod barcelonina, Chicos del Sábado han sabut trobar un registre que els posa en sintonia amb el revivalisme del rock de garatge que s’ha viscut durant els últims anys. Una aposta que els pot fer perdre algun seguidor entre els sectors més conservadors de la parròquia modernista, però que a la llarga els beneficiarà, ja que els permetrà defensar la seva música, vagin on vagin i al marge d’etiquetes.
Però que ningú es pensi que de cop i volta han aparcat les scooters i han penjat les parkes. Temes com “Boulevar” o “La noria” mostren que el grup continua bebent de fonts com Brighton 64 o Flechazos. “Ni un paso atrás” té pinzellades dels Who de l’etapa “A Quick One”. I “Un mundo irreal”, la peça més atmosfèrica del disc, suposa un acostament a la cara més amable de la psicodèlia britànica de finals dels anys 60. Unes mirades al passat que, com ha de ser, serveixen per avançar cap al futur. Un futur que poden afrontar amb optimisme si són capaços de conservar aquesta frescor damunt de l’escenari i en pròximes entregues discogràfiques.
A “Me da igual” també hi trobem noves i actualitzades versions de temes inclosos en aquell ja llunyà primer àlbum autoeditat anys enrere, quan el nom del grup encara era Saturday Kids. Temes que guanyen enters, un cop banyats amb el nou segell sonor del grup. “Me equivoqué”, per exemple, es vesteix amb una secció de vents que li atorga un contagiós aire soul. D’altra banda, “Una larga espera”, “Trampa mortal” i “Ciudad Condal” esdevénen bombes de rellotgeria que podrien haver firmat els primers Jam si Paul Weller hagués dominat la llengua de Cervantes. Completa l’àlbum “Nuestro destino”, una mirada al costat més fosc del negoci musical que ja brillava amb força entre els cinc temes inclosos a l’EP homònim que el grup va editar a finals de 2005.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada