ARCTIC MONKEYS
Razzmatazz, Barcelona, 16 de maig de 2006
Tots aquells que vagin veure els Arctic Monkeys en aquell primer concert de Barcelona, aquell de principis de desembre de2005, a altes hores de la
matinada, en un d'aquells showcase's del Razzmatazz, ara deuen sentir-se com
els que van assistir al mític concert dels Sex Pistols al Manchester Free Trade
Hall el 1976. Perquè quan van venir per primer cop, encara no tenien ni disc al
mercat i eren tots uns desconeguts per aquí. Ara, sis mesos més tard, la cosa
ha canviat: ningú s'esperaria veure'ls en un d'aquests mini-concerts, ja que
són una de les màximes sensacions del panorama indie europeu. Ahir a la nit el
Razz estava ple fins a la bandera. El rètol de "sold out" que penjava
a l'entrada confirmava el que ja se sabia des de feia mesos: l'expectació per
veure l'últim hype del pop britànic era més alta que la temperatura del Razz en
aquesta època de l'any.
I no és d'estranyar. Repassem els fets. Primer, els de Sheffield eren estrelles al seu país fins i tot abans de treure el primer single. Les descàrregues dels seus temes a través d'internet i la sana costum britànica d'anar a escoltar música en directe per descobrir nous grups (una cosa que per desgràcia s'està perdent aquí...), van començar a inflar la pilota i quan el single va sortir, va anar directament al número 1 de les llistes. Perquè després surtin executius de companyies discogràfiques dient que internet està matant la música (en tot cas, mata el seu negoci, i això només pot ser bo per la música)... Només per això, per haver aportat una mica de llum al sempre opac i cada cop més podrit negoci discogràfic, ja se'ls pot considerar històrics.
Però la cosa no es va acabar aquí. El següent pas va ser treure un LP. No és que el necessitessin, tenint en compte que internet ja els anava prou bé. Però ho van fer i novament van batre un rècord. "Whatever People Say I Am, That's What I'm Not" ("Qualsevol cosa que la gent digui que sóc, és el que no sóc"), explosiu debut amb un títol molt ben trobat, va sortir el passat més de febrer i va esdevenir el disc de la història dela Gran Bretanya que
més còpies va vendre durant la seva primera setmana a les botigues. Segurament,
els rius de tinta que s'havien escrit sobre ells hi van tenir alguna cosa a veure.
Però el que ningú pot negar és que aquest cd va suposar una bona dosi de
frescor en una escena britànica saturada per la onada de bandes post-Franz
Ferdinand. I és que ens trobàvem davant d'un grup amb un estil realment propi,
capaç de facturar brillants melodies a través d'estructures musicals que fugien
de l'hermetisme en què estava caient el post-punk anglès. I això per no parlar
d'unes lletres a les quals valia la pena parar atenció. "There's only
music so there's new ringtones" ("només hi ha música perquè hi hagi
noves melodies de mòvil), lamenta Alex Turner, compositor i frontman de la
banda, a "A Certain Romance". Tot un exemple de maduresa, tenint en
compte que encara no ha arribat a la majoria d'edat.
El concert d'ahir no va ser tan explosiu com alguns havien predit, però com a mínim va deixar sobre la taula uns quants arguments contra aquells que consideren els Arctics com un simple hype de temporada. És cert que els falta experiència sobre l'escenari, on encara semblen sentir-se un pèl incòmodes. Un detall que ahir es va mig camuflar sota un efectiu joc de llums i que, al cap i a la fi, es pot pulir amb el temps. I ells de disposen de tot el temps del món, tenint en compte les seves edats. Deixant de banda aquest detall, no es pot passar per alt la bona compenetració d'un grup que ha fet els deures al garatge de casa seva i que surt a per totes, disposat a defensar com sigui un dels repertoris més sòlids dels últims anys. Novament, qui destaca damunt l'escenari és Turner. Viu les seves cançons i les regala al públic com si s'hi jugués la vida. No ho dubtin, aquest noi ens continuarà sorprenent en solitari si algun dia se li acaba l'aventura "àrtica".
Pel que fa al repertori, es va obrir amb "The View from the Afternoon" i es va tancar al cap d'una hora amb "A Certain Romance". No hi va haver bisos. No calia. La banda ja havia demostrat el que havia de demostrar interpretant en directe la totalitat del seu fins ara únic disc. Els moments àlgids, com era d'esperar, van ser "I Bet You Look Good on the Dancefloor", "Dancing Shoes", "Red Light Indicates Doors Are Secured", "When the Sun Goes Down" i les peces anteriorment citades. Cap sorpresa. Ni falta que feia. Aquests quatre marrecs porten gairebé un any sorprenent a propis i estranys... Si no fallen amb el sempre complicat segón disc, no hi haurà qui els pari...
Sona: "A Certain Romance" - ARCTIC MONKEYS
Razzmatazz, Barcelona, 16 de maig de 2006
Tots aquells que vagin veure els Arctic Monkeys en aquell primer concert de Barcelona, aquell de principis de desembre de
I no és d'estranyar. Repassem els fets. Primer, els de Sheffield eren estrelles al seu país fins i tot abans de treure el primer single. Les descàrregues dels seus temes a través d'internet i la sana costum britànica d'anar a escoltar música en directe per descobrir nous grups (una cosa que per desgràcia s'està perdent aquí...), van començar a inflar la pilota i quan el single va sortir, va anar directament al número 1 de les llistes. Perquè després surtin executius de companyies discogràfiques dient que internet està matant la música (en tot cas, mata el seu negoci, i això només pot ser bo per la música)... Només per això, per haver aportat una mica de llum al sempre opac i cada cop més podrit negoci discogràfic, ja se'ls pot considerar històrics.
Però la cosa no es va acabar aquí. El següent pas va ser treure un LP. No és que el necessitessin, tenint en compte que internet ja els anava prou bé. Però ho van fer i novament van batre un rècord. "Whatever People Say I Am, That's What I'm Not" ("Qualsevol cosa que la gent digui que sóc, és el que no sóc"), explosiu debut amb un títol molt ben trobat, va sortir el passat més de febrer i va esdevenir el disc de la història de
El concert d'ahir no va ser tan explosiu com alguns havien predit, però com a mínim va deixar sobre la taula uns quants arguments contra aquells que consideren els Arctics com un simple hype de temporada. És cert que els falta experiència sobre l'escenari, on encara semblen sentir-se un pèl incòmodes. Un detall que ahir es va mig camuflar sota un efectiu joc de llums i que, al cap i a la fi, es pot pulir amb el temps. I ells de disposen de tot el temps del món, tenint en compte les seves edats. Deixant de banda aquest detall, no es pot passar per alt la bona compenetració d'un grup que ha fet els deures al garatge de casa seva i que surt a per totes, disposat a defensar com sigui un dels repertoris més sòlids dels últims anys. Novament, qui destaca damunt l'escenari és Turner. Viu les seves cançons i les regala al públic com si s'hi jugués la vida. No ho dubtin, aquest noi ens continuarà sorprenent en solitari si algun dia se li acaba l'aventura "àrtica".
Pel que fa al repertori, es va obrir amb "The View from the Afternoon" i es va tancar al cap d'una hora amb "A Certain Romance". No hi va haver bisos. No calia. La banda ja havia demostrat el que havia de demostrar interpretant en directe la totalitat del seu fins ara únic disc. Els moments àlgids, com era d'esperar, van ser "I Bet You Look Good on the Dancefloor", "Dancing Shoes", "Red Light Indicates Doors Are Secured", "When the Sun Goes Down" i les peces anteriorment citades. Cap sorpresa. Ni falta que feia. Aquests quatre marrecs porten gairebé un any sorprenent a propis i estranys... Si no fallen amb el sempre complicat segón disc, no hi haurà qui els pari...
Sona: "A Certain Romance" - ARCTIC MONKEYS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada