"Stories We Could Tell"
(Tony Parsons, 2005)
Un dels últims llibres que m'he llegit. Desconec si s'ha traduït al català o al castellà, però en recomano la lectura. I és que ens trobem davant d'un brillant exercici de literatura pop a càrrec de tot un Tony Parsons, conegut per haver firmat obres com "Man and Boy", però també per la seva tasca a la revista musical NME a finals dels anys 70, període durant el qual va entrevistar a gent com Blondie, The Clash, els Sex Pistols, els Stones, Springsteen o Dylan.
És precisament durant aquell període, i més concretament l'estiu londinenc de 1977 que va marcar la transició del punk com a moviment contracultural al punk com a producte assimilat per la indústria de l'oci, quan té lloc l'acció d'"Stories We Could Tell". Una acció que, precisament, té com a protagonistes tres periodistes musicals: Terry, Leon i Ray.
El primer veu perillar una relació de parella quan s'hi posa pel mig un dels seus ídols i avantpassat musical de la generació punk, Dag Wood -claríssimament basat en Iggy Pop-. El segon s'ha d'amagar d'una banda de hooligans que ha posat preu al seu cap a causa d'un article que porta la seva firma. I el tercer, anclat en el passat i incapaç d'adaptar-se als nous temps, rep un ultimàtum: o aconsegueix entrevistar John Lennon o serà despatxat.
Tot això, en el marc d'una nit en concret i no qualsevol, la del 16 d'agost de 1977. Mentre a l'altre costat de l'Atlàntic Elvis Presley passava a millor vida, a Londres la música canviava a la velocitat de la llum. De cop i volta, centenars de grups sortits de sota les pedres es buscaven la vida en clubs com el Western World -inspirat en el mític Roxy de Covent Garden-, davant la impotència d'un Terry que veia com els aires renovadors del punk només havien aconseguit crear un nou establishment.
Eufòria juvenil, innocència i desencant en un relat àgil i dinàmic que retrata, des del lloc dels fets i amb la dosi justa de nostàlgia, un moment clau de la cultura popular del segle XX. Alhora que desmitifica -sense rencor però també sense contemplacions- el punk britànic. Un moviment que, com qualsevol altra corrent revolucionària -cultural o política- dela Història Contemporània ,
va deixar de ser antítesi per esdevenir tesi. I, fent honor a la seva
naturalesa immediata, ho va fer en un temps rècord.
Audio: "1977" - The Clash
(Tony Parsons, 2005)
Un dels últims llibres que m'he llegit. Desconec si s'ha traduït al català o al castellà, però en recomano la lectura. I és que ens trobem davant d'un brillant exercici de literatura pop a càrrec de tot un Tony Parsons, conegut per haver firmat obres com "Man and Boy", però també per la seva tasca a la revista musical NME a finals dels anys 70, període durant el qual va entrevistar a gent com Blondie, The Clash, els Sex Pistols, els Stones, Springsteen o Dylan.
És precisament durant aquell període, i més concretament l'estiu londinenc de 1977 que va marcar la transició del punk com a moviment contracultural al punk com a producte assimilat per la indústria de l'oci, quan té lloc l'acció d'"Stories We Could Tell". Una acció que, precisament, té com a protagonistes tres periodistes musicals: Terry, Leon i Ray.
El primer veu perillar una relació de parella quan s'hi posa pel mig un dels seus ídols i avantpassat musical de la generació punk, Dag Wood -claríssimament basat en Iggy Pop-. El segon s'ha d'amagar d'una banda de hooligans que ha posat preu al seu cap a causa d'un article que porta la seva firma. I el tercer, anclat en el passat i incapaç d'adaptar-se als nous temps, rep un ultimàtum: o aconsegueix entrevistar John Lennon o serà despatxat.
Tot això, en el marc d'una nit en concret i no qualsevol, la del 16 d'agost de 1977. Mentre a l'altre costat de l'Atlàntic Elvis Presley passava a millor vida, a Londres la música canviava a la velocitat de la llum. De cop i volta, centenars de grups sortits de sota les pedres es buscaven la vida en clubs com el Western World -inspirat en el mític Roxy de Covent Garden-, davant la impotència d'un Terry que veia com els aires renovadors del punk només havien aconseguit crear un nou establishment.
Eufòria juvenil, innocència i desencant en un relat àgil i dinàmic que retrata, des del lloc dels fets i amb la dosi justa de nostàlgia, un moment clau de la cultura popular del segle XX. Alhora que desmitifica -sense rencor però també sense contemplacions- el punk britànic. Un moviment que, com qualsevol altra corrent revolucionària -cultural o política- de
Audio: "1977" - The Clash
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada