THIS IS ENGLAND
(2007, United Kingdom)
Dir.: Shane Meadows
Sens dubte, aquest ha estat l'any de Shane Meadows. Rotatius com The Times han arribat a qualificar la seva última obra, "This Is England", com el millor film britànic des de "Trainspotting". I la veritat és que raó no li ha faltat a la crítica a l'hora de dir meravelles d'una pel·lícula que suposa per al moviment skinhead de principis dels anys 80, el mateix que "Quadrophenia" va suposar pel moviment mod de mitjans dels 60. Amb una diferència: si "Quadrophenia" era un film correcte que recreava només una part d'un fenòmen social (per sort, el moviment mod va suposar molt més que batalles campals a la platja) a partir d'un guió basat en un dels discos capitals de The Who, "This Is England" és rica en recursos cinematogràfics i compta amb un guió que parteix de la pròpia experiència vital del seu autor. Perquè aquí no es pretén donar cap lliçó moral, sinó simplement oferir una visió d'un moment molt concret de la història recent de la cultura popular anglesa a partir dels ulls de qui el va viure en primera persona.
I és que, en efecte, Meadows va ser un skinhead durant els temps en què s'ambienta aquesta història. Situem-nos: estiu de 1983. El Regne Unit travessa una crisi social marcada pels moments àlgids del thatcherisme més asfixiant i la ressaca dela Guerra
de les Malvines. Enmig de tot això, el moviment skinhead, que ha ressorgit amb
força després del revival de la música jamaicana protagonitzat durant el canvi
de dècada per l'escena Two-Tone, es divideix entre aquells que es mantenen
fidels a l'esperit de 1969 i aquells que es deixen seduir per les idees de
l'ultradretà National Front. Un partit que busca a la desesperada adeptes entre
les classes treballadores dels suburbis de les grans ciutats, però també de
petits pobles on les taxes d'atur i precarietat laboral assoleixen xifres
preocupants.
En un d'aquests pobles viu Shaun (Thomas Thurgoose), un nen de 12 anys com qualsevol altre, que un bon dia coneix Woody (Joe Gilgun) i la seva colla d'amics. És així com el jove protagonista entra en contacte amb la cultura skinhead, moviment al qual s'integra ràpidament, adoptant-ne l'estètica i el gust per la música negra. Tot sembla anar sobre rodes, fins que apareix Combo (Stephen Graham), vell amic de Woody que, no obstant, ha estat absorbit pel National Front i es dedica a difondre'n la seva ideologia. És a partir d'aquest moment quan Shaun es veu immers en una espiral de violència contra col·lectius d'immigrants que l'allunyarà cada vegada més de Woody.
Sense caure en recursos com el sensacionalisme fàcil i la violència gratuïta de la majoria de pel·lícules que tracten el fenòmen skinhead, Meadows ha aconseguit dibuixar una història creïble. Un film que aconsegueix fugir de posicionaments ideològics i discursos morals fora de lloc, mantenint l'objectivitat en l'anàlisi d'ambdós grups d'skinheads, buscant-ne les arrels i posant-les sobre la taula perquè sigui l'espectador qui extregui les seves pròpies conclusions. Una objectivitat que, no obstant, desapareix oportunament quan Meadows ofereix la seva visió d'aquella Anglaterra, la seva Anglaterra, l'Anglaterra que sovint quedava enterrada i oblidada sota els titulars del casament del príncep Charles i les emissions d'"Eastenders". Una obra mestra, sí senyor.
Audio: "Louie Louie" - Toots & The Maytals
(perquè la banda sonora tampoc té desperdici)
(2007, United Kingdom)
Dir.: Shane Meadows
Sens dubte, aquest ha estat l'any de Shane Meadows. Rotatius com The Times han arribat a qualificar la seva última obra, "This Is England", com el millor film britànic des de "Trainspotting". I la veritat és que raó no li ha faltat a la crítica a l'hora de dir meravelles d'una pel·lícula que suposa per al moviment skinhead de principis dels anys 80, el mateix que "Quadrophenia" va suposar pel moviment mod de mitjans dels 60. Amb una diferència: si "Quadrophenia" era un film correcte que recreava només una part d'un fenòmen social (per sort, el moviment mod va suposar molt més que batalles campals a la platja) a partir d'un guió basat en un dels discos capitals de The Who, "This Is England" és rica en recursos cinematogràfics i compta amb un guió que parteix de la pròpia experiència vital del seu autor. Perquè aquí no es pretén donar cap lliçó moral, sinó simplement oferir una visió d'un moment molt concret de la història recent de la cultura popular anglesa a partir dels ulls de qui el va viure en primera persona.
I és que, en efecte, Meadows va ser un skinhead durant els temps en què s'ambienta aquesta història. Situem-nos: estiu de 1983. El Regne Unit travessa una crisi social marcada pels moments àlgids del thatcherisme més asfixiant i la ressaca de
En un d'aquests pobles viu Shaun (Thomas Thurgoose), un nen de 12 anys com qualsevol altre, que un bon dia coneix Woody (Joe Gilgun) i la seva colla d'amics. És així com el jove protagonista entra en contacte amb la cultura skinhead, moviment al qual s'integra ràpidament, adoptant-ne l'estètica i el gust per la música negra. Tot sembla anar sobre rodes, fins que apareix Combo (Stephen Graham), vell amic de Woody que, no obstant, ha estat absorbit pel National Front i es dedica a difondre'n la seva ideologia. És a partir d'aquest moment quan Shaun es veu immers en una espiral de violència contra col·lectius d'immigrants que l'allunyarà cada vegada més de Woody.
Sense caure en recursos com el sensacionalisme fàcil i la violència gratuïta de la majoria de pel·lícules que tracten el fenòmen skinhead, Meadows ha aconseguit dibuixar una història creïble. Un film que aconsegueix fugir de posicionaments ideològics i discursos morals fora de lloc, mantenint l'objectivitat en l'anàlisi d'ambdós grups d'skinheads, buscant-ne les arrels i posant-les sobre la taula perquè sigui l'espectador qui extregui les seves pròpies conclusions. Una objectivitat que, no obstant, desapareix oportunament quan Meadows ofereix la seva visió d'aquella Anglaterra, la seva Anglaterra, l'Anglaterra que sovint quedava enterrada i oblidada sota els titulars del casament del príncep Charles i les emissions d'"Eastenders". Una obra mestra, sí senyor.
Audio: "Louie Louie" - Toots & The Maytals
(perquè la banda sonora tampoc té desperdici)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada