Revisionisme

Musicalment, associem els anys 50 a gèneres com el rockabilly o el blues elèctric, els 60 al soul o la psicodèlia, els 70 al punk o el rock progressiu, els 80 al techno-pop o diferents variants de la família Metal, i els 90 al grunge o el Britpop. Amb l'arribada del segle XXI, la cosa canvia. Amb l'etiqueta indie -apareguda originalment als 80, no ens n'oblidem- com a cul de sac on emmarcar qualsevol grup de pop o rock sigui quin sigui el seu registre, no crec que la història acabi vinculant la dècada passada i el que portem de la present amb cap gènere musical concret. Ho podem atribuir a la fragmentació. O a una tendència revisionista que, ara sí, podria ser el que defineixi aquest període històric de la música moderna. Revisionisme, perquè fins i tot grups amb discurs propi com Arcade Fire tenen connexions amb gèneres o moviments pretèrits -en el cas dels canadencs, la pròpia etiqueta indie que els defineix a falta d'un moviment com el grunge on es van poder encasellar uns Nirvana-, i perquè mai abans s'havien registrat tants revivals com en els darrers deu anys: del soul al shoegaze i del post-punk al grunge.

Purson, en ple 2013 sonen a 1971 (en el millor dels sentits).

D'acord, acceptem-ho. El 1955 tocava rockabilly, el 1977 tocava punk i ara toca revisar corrents passats amb tot allò que pot implicar aquesta acció -una tendència que, de fet, ja es trobava inherent en el propi punk i el seu gust per les formes més primitives del rock'n'roll-. Sempre he dit que no m'importa que un grup no s'inventi res, si allò que fa té un segell propi -com el tenien, per exemple, totes les veus del soul dels 60- i el resultat final té substància. El problema del revisionisme, per tant, és tota aquella muntanya de propostes que pretenen inventar-se la sopa d'all sense dir res que no s'hagués dit ja dècades enrere. Penso, per exemple, en el revival soul i les seves hordes d'imitadors de qualsevol cosa sorgida als anys 60 de les factories Stax o Motown. Propostes molt apreciades, sembla ser, per una escena mod en hores baixes, però totalment innecessàries si tenim en compte que els discos de les Supremes, James Brown i Wilson Pickett encara es troben a l'abast de qualsevol -i que així sigui durant molts anys-.

Potser el que cal, per tant, és un canvi de xip. Passar de buscar la invenció de la sopa d'all, a acceptar sense complexes el revisionisme, però exigint-li el mateix que sempre hem exigit a qualsevol discurs cultural: una veu pròpia. Cal, per tant, que els músics tinguin una perspectiva històrica que els permeti saber d'on vénen abans de decidir cap on volen anar. M'hi ha fet pensar Rosalie Cunningham, vocalista dels britànics Purson. En declaracions a la revista Mojo, deixa clara la seva devoció per la música progressiva, el folk i el hard rock de principis dels 70. "1971 va ser l'any perfecte", declara quan el periodista Ben Myers apunta que el debut de la banda sembla editat aquell any. En efecte, Purson parteixen de gèneres com els anteriorment citats perquè prèviament els han estudiat i els coneixen bé. Per tant, poden revisar-los i fins i tot alternar-los per a oferir en ple 2013 un discurs tan fresc com el que els seus referents -de King Crimson a Pentangle- tenien el 1971.