Personalitats oposades

Imprescindible la bateria d'articles que la revista britànica Q dedica aquest mes als Rolling Stones amb motiu de la gira que commemora els seus 50 anys i la seva primera aparició al festival de Glastonbury. Des d'una mirada als seus salvatges inicis fins al retrat del seu primer mànager -i l'home que gairebé va inventar-se els Stones tal i com els coneixeria el món-, l'autoexiliat Andrew Loog Oldham, passant per una revisió del xoc constant de personalitats que mantenen Mick Jagger i Keith Richards des de principis dels 80. És precisament aquesta guerra d'egos el que alimenta bona part de les peces que la revista dedica individualment al cantant i al guitarrista. Al primer l'entrevista en exclusiva Mark Blake i parla de la seva relació amb Richards, de diversos moments de la història del grup i fins i tot d'una trobada amb Margaret Thatcher. Del guitarrista n'ofereix tota una radiografia Tom Doyle, mitjançant retalls de diverses entrevistes mantingudes al llarg dels anys amb el Riff Humà. També es recorda de Jagger, però no s'oblida de les seves addiccions -passades o no- i d'episodis que gairebé li costen la vida, com la caiguda des d'una palmera el juny de 2006. Richards parla en tot moment sense embuts, conscient de la imatge que el seu interlocutor espera obtenir d'ell però amb la naturalitat i la franquesa de qui ha viscut una vida al límit i encara ho pot explicar. Jagger, en canvi, es mostra calculador i reservat -no pas fred-, evitant entrar en detalls i passant per alt tot allò de què no vol parlar. Són les dues personalitats oposades que han definit els Stones durant les darreres tres dècades i mitja. L'outlaw que personifica el rock'n'roll en el seu sentit més primitiu, i el playboy amb mentalitat d'empresari que és capaç de controlar fins l'últim detall d'una macrogira d'estadis. Una dualitat clau per a entendre per què, 50 anys després d'incendiar Londres a cop de rhythm & blues, segueixen congregant multituds: tant l'un com l'altre tenen sectors de públic diferents amb un denominador comú: els llavis, la llengua, un repertori etern i tot allò que han representat i representen. Per això, insisteix Richards, "mai ens podrem divorciar".