El miracle de Rodriguez

RODRIGUEZ

Poble Espanyol, Barcelona

8 de juliol de 2013

Durant els darrers mesos he hagut d'aguantar que més d'un m'acusés d'haver-me apuntat al carro de Rodriguez a partir del documental de torn. Fins i tot em vaig reprimir a l'hora d'incloure "Cold Fact" (1970) en una llista dels meus deu discos preferits per no haver de justificar-me eternament. I és clar, entendran tots vostès que si poso el debut de Rodriguez entre els meus àlbums de capçalera, és pel significat que té per a mi. Un significat que un àlbum només pot adquirir quan l'has interioritzat durant força més temps del que ha transcorregut des de l'estrena de "Searching for Sugar Man" (2012). Vull dir-los amb això que vaig descobrir al de Detroit quan es van reeditar els seus dos discos ara fa cinc anys. I no vull que això sembli cap mèrit, perquè no ho és. Simplement m'agrada la música i em considero inquiet -en altres paraules, prefereixo consultar la premsa musical a devorar xafarderies de veïns en qualsevol xarxa social-, per això vaig descobrir Rodriguez de la mateixa manera que he descobert tants solistes i grups obscurs sobre els quals ningú ha rodat ni rodarà mai cap documental oscaritzat -i dels quals no hi ha, per tant, carro on apuntar-se-.

He explicat tot això -i perdonin l'excés de vanitat, però en aquest cas m'ha semblat necessari- perquè s'entenguin els motius pels quals no puc escriure objectivament sobre el concert de Rodriguez a Barcelona. Perquè sóc fan -encara que quedi malament dir-ho en una societat tan esnob que crucifica un artista quan la seva popularitat va més enllà dels quatre de sempre-. I perquè el d'ahir va ser per a un servidor l'esdeveniment musical de l'any. No parlo d'esdeveniment en el mateix sentit que ho fa a totes hores la premsa generalista -encara avui més fixada en el documental que en el propi concert-, sinó d'una nit que recordaré durant la resta de la meva vida. Perquè un no pot escoltar cada dia i de la mà del seu autor cançons que formaven part del seu adn des de molt abans que el cinema els fes justícia. I perquè, per molt que ara tots tinguem un blog on opinar i demostrar com en sabem d'allò que toca a cada moment, la música és una via d'expressió artística. I com a tal, la seva funció no és passar l'examen de la crítica -ni de cap blogger-, sinó transmetre emocions -per molt devaluada que estigui aquesta paraula en uns temps tan fastigosament pragmàtics com els que vivim-.

I sí, Rodriguez va desafinar quan cantava un tema de Frank Sinatra, i la seva veu no arribava als tons més elevats quan versionava a Little Richard. I se'l veia feble damunt l'escenari, a punt de fer 71 anys i amb la salut tocada per un glaucoma en estat avançat. I la peça mexicana amb què va obrir el set va sonar a espectacle de fireta. Però tot això són detalls menors. Perquè, tan bon punt va enfilar "Climb Up on My Music" i "Only Good for Conversation", la seva veu va exhibir la mateixa vitalitat amb què les va enregistrar fa més de quatre dècades. I sobretot perquè, amb documental o sense, un concert com el d'ahir era gairebé un miracle. I, creguin-me, tant de bo els miracles com aquest es realitzessin més sovint.

L'APUNT

Tot recordant la cancel·lació del concert de Rodriguez al passat Primavera Sound i el discutible mètode amb què l'organització va distribuir les localitats per l'ajornat esdeveniment, un podia imaginar-se que el públic assistent al Poble Espanyol seria del mateix color que el del festival. Però no va ser ben bé així. El fet que a fora s'arribessin a oferir 200 euros a canvi d'una entrada, fa pensar que més d'un habitual del Primavera devia adquirir la seva pensant en un posterior negoci especulatiu. O potser sí que bona part d'un públic aliè no només a aquest festival, sinó al circuit general de música en directe, havia adquirit al seu moment una entrada de dia amb la intenció de veure -que no escoltar, com deixava clar la xerrameca d'alguns- exclusivament a Rodriguez.

I no, això d'aliè no ho he dit gratuïtament: només així s'entén que el respectable en massa aplaudís amb entussiasme els tres o quatre temes més repetits al documental, però en canvi es mostrés fred davant perles tan precioses com "Forget It" o, fins i tot, una peça canònica de la música popular del segle passat com és "Love Me or Leave Me" -popularitzada entre d'altres per tota una Nina Simone-. Ja se sap, una cosa és anar a veure un documental perquè toca o a un concert per a poder-ho explicar l'endemà a la feina -o a Twitter, com tota la gent de les primeres files que estava més pendent del mòbil que del propi escenari-, i una altra és gastar-se els diners amb un article tan poc glamurós de cara a la galeria com és un disc. La pregunta és per què un públic a priori aliè al consum musical acut en massa a veure un documental sobre un músic injustament ignorat -i el venera com a un messies quan ve de gira-. La resposta, suposo, és una història com a mínim curiosa. I aquella sensació de justícia poètica i final feliç que tan bé llueix a la gran pantalla.

El que tota aquesta gent no té en compte, és que de casos com el de Rodriguez en va plena la història de la música popular, i no tots tenen la sort de protagonitzar un documental dècades després d'haver abandonat qualsevol esperança de prosperar en un negoci fet a mida dels depredadors sense escrúpols. La qual cosa vol dir que allà fora hi ha ara mateix música boníssima que malauradament es troba tan ignorada com la de Rodriguez al seu dia. I no cal anar-se'n a Detroit. Penso en gent com Dino Ratso o Sam Destral, dos dels personatges més peculiars que actualment piquen pedra als nostres escenaris. O en Maurici Ribera, que sota el nom artístic de The Missing Leech no aconsegueix sortir a la superfície a la seva pròpia terra, però és rebut amb els braços oberts per l'escena independent autòctona quan va de gira a Nova Zelanda -un país on, per cert, Rodriguez va ser tan popular al seu dia com a Sud-àfrica-. I no, cap d'ells ha parit una obra de l'alçada de "Cold Fact" o "Coming from Reality" (1971), però probablement mai sabrem de què haurien estat capaços si algú els hagués brindat l'oportunitat de provar-ho. Potser també els cal esperar quatre dècades -si encara es manté aquesta obsessió pel passat que actualment ens fa perdre el nord a tots-. Però, com en el cas de Rodriguez, aleshores ja serà massa tard i només podrem parlar d'allò que hauria pogut ser i mai va ser.