La pobresa i el punk rock

Thurston Moore.

"Eren els dies gloriosos de la pobresa i el punk rock". D'aquesta manera recorda Thurston Moore, vocalista de Sonic Youth i Chelsea Light Moving, la seva arribada a Nova York a finals dels 70, en una entrevista signada per Keith Cameron i publicada per Mojo a la seva edició de juliol. "Nova York era post-apocalíptica i vivíem entre les ruïnes", afegeix, "mirant enrere allò era bonic, però en aquell moment feia por". La Nova York dels 70, on es podia viure sense haver de ser gairebé milionari. Una ciutat perillosa però a la vegada ideal per a acollir ments inquietes i generar corrents culturals com el punk del Max's Kansas City i el CBGB. Res a veure amb l'actual Big Apple, una ciutat gentrificada i totalment segura on els yuppies han pres el lloc a uns artistes que no es poden permetre pagar els seus preus prohibitius. També ho recorden, a la mateixa edició de Mojo, dos components d'un altre símbol musical de la ciutat com és Blondie. Debbie Harry i Chris Stein parlen amb Will Hodgkinson a la terrassa del cèntric Gramercy Park Hotel. Actualment és un altre dels molts hotels pensats per a un turisme d'elevat poder adquisitiu. Tres dècades i mitja enrere, era un racó bohemi i llar d'artistes com els propis Blondie. "Nova York era com un altre país", recorda Harry, "no era com la resta dels Estats Units. No personificava l'esperit nord-americà i això la feia única i meravellosa. La gent prou valenta com per venir-hi, se la feia seva".

Blondie.

Molt il·lustrativa, aquesta darrera frase de la vocalista. La gent valenta es feia seva la ciutat. Una ciutat que amb el pas dels anys s'han fet seva les classes més acomodades i conformistes. Les que volen una vida segura i sense cap mena de risc. Les que han fet d'una ciutat viva i vibrant una mena de gueto per a grans fortunes i estudiants ben subvencionats. Un procés que, si m'ho permeten, també ha seguit la societat occidental en general. Ja no som valents. Ja no ens atrevim a fer nostres els carrers i ens limitem a deixar-los a mans d'uns dirigents -entenent per dirigents els polítics, però també la banca i les grans empreses- que fan el que volen mentre nosaltres seiem còmodament davant dels nostres ordinadors i televisors amb pantalla de plasma. I fins i tot consentim que ens violin drets fonamentals com el de la privacitat en nom d'aquesta seguretat que tot sembla justificar-ho. Ens hem corporativitzat cedint la nostra intimitat a les xarxes socials i les multinacionals que les gestionen. Hem hipotecat el nostre dia a dia en nom del luxe i d'aquesta falsa sensació de seguretat. I potser per això, en comptes de sortir al carrer i cridar en moments d'emergència com els que corren, preferim esperar en silenci que arribi la recuperació econòmica promesa a tort i a dret pel mateix sistema que ens ha arrossegat fins aquí. Perquè, en comptes de ser valents, hem deixat que aquest sistema es faci seves unes ciutats que haurien de ser nostres.