Models de festival

Interessants reflexions les que planteja Jordi Herreruela, director del festival Cruïlla Barcelona, en un article signat per Nando Cruz i publicat ahir per El Periódico de Catalunya. "De vegades tinc la sensació que els festivals es desvinculen del territori per convertir-se en festivals internacionals", apuntava abans de refermar el compromís del Cruïlla amb l'entorn on es desenvolupa. "Estan passant moltes coses en la nostra societat que ens haurien de fer reflexionar. I una part de l'oferta de festivals i concerts encara actua com si no passés res", lamentava. I no li falta raó si recordem, per exemple, com el maig de 2011 i el mateix dia que s'havia produït la desproporcionada càrrega policial contra els Indignats a Plaça Catalunya, determinat macrofestival barceloní de referència modificava la seva programació per a retransmetre la final de la Champions, però ignorava en canvi el conflicte social que es vivia a la mateixa ciutat.

El Cruïlla se celebrarà entre avui i demà al Parc del Fòrum amb un cartell prou eclèctic -de Billy Bragg a Tego Calderón, passant per Cat Power, Rokia Traoré, Snoop Dogg, Tiger Menja Zebra o El Petit de Cal Eril-. Però no és aquesta obertura de mires l'únic tret d'identitat del festival, sinó també una aposta per la proximitat. Una proximitat que no s'acaba amb la perversa marca Barcelona, sinó amb un compromís real amb l'entorn. I si l'entorn està marcat per una crisi econòmica sense precedents, l'organització s'ha esforçat per oferir "un festival més econòmic i accessible, pensant en el públic d'aquí, en aquell a qui li costa pagar segons quins preus". Tot un detall, quan d'altres treuen amb comptagotes entrades que es van encarint cada setmana que passa -i a un any vista del festival-, mentre es dediquen a parlar cada vegada més de xifres i menys de música.

I sí, ja sé que la trentena d'artistes que conformen la programació del Cruïlla es queda en gairebé res al costat del cartell monumental d'un Primavera Sound. Però és en casos com aquest quan cal recordar que al pot petit hi ha la bona confitura. I en aquest sentit, és el propi Cruz qui apunta que "qui vagi divendres al Parc del Fòrum no haurà d'escollir entre 11 escenaris i acabar descartant 120 dels 170 grups". En altres paraules, un festival de dimensions petites o mitjanes permet assaborir tranquil·lament, com a mínim, la meitat del seu cartell. Res a veure amb l'altre model de festival, el dels rècords, les marques i les xifres tan astronòmiques com desproporcionades, on acabes veient el mateix havent pagat fins a quatre vegades més i tornant-te boig cada vegada que has de canviar d'escenari.

Billy Bragg tocarà aquesta nit al Cruïlla.

L'APUNT

Més enllà del debat sobre els models de festival, hi ha una realitat preocupant. El fet que aquest format ja gairebé ha acabat a casa nostra amb els circuits tradicionals de música en directe. Entre Primavera Sound, Sónar i Cruïlla, Barcelona haurà vist desfilar durant el darrer mes i mig noms de primer ordre com Nick Cave, Kraftwerk o Rufus Wainwright, a més de delícies i delicatessen que molts radars no solen captar. El problema no és aquesta acumulació, sinó el buit que es produeix durant la resta de l'any, ja sigui perquè als promotors els surt més rentable el format macro, perquè el públic autòcton no és melòman sinó de festival, o per una combinació d'ambdós factors. Sigui com sigui, en països on l'oferta de festivals sorgeix d'un circuit de música en directe prèviament consolidat, tots aquests artistes combinen gires per sales a l'hivern amb aparicions en festivals durant la temporada de primavera-estiu. Aquí, en canvi, molt em temo que si volem tornar a veure Billy Bragg o Cat Power en una sala en condicions, haurem d'esperar que comencin una nova gira i creuar els dits perquè no tornin a caure en un macrocartell.