Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Queen. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Queen. Mostrar tots els missatges

dijous, 24 d’abril del 2025

Roy Thomas Baker (1946-2025)


Ha mort Roy Thomas Baker. L'home que, entre moltes altres coses, va produir els quatre primers àlbums de Queen, i també els quatre primers de The Cars. També va produir "Gimme Some Neck" (1979), el tercer àlbum en solitari de Ron Wood. A les sessions de gravació hi van participar tots els Rolling Stones menys Bill Wyman. I Bobby Keys, Ian McLagan, Mick Fleetwood, Jim Keltner i Dave Mason, entre d'altres. La segona cara del disc l'obria "Seven Days", lectura d'un original de Bob Dylan que es publicava per primer cop de forma oficial –Dylan en va lliurar anys més tard una versió en directe al tercer volum de les Bootleg Series–.

dissabte, 8 de març del 2025

Roy Orbison 'ringing' for the lonely...

La Grote of Sint-Laurenskerk, imponent església gòtica al cor de Rotterdam, i l'últim vestigi del llegat medieval de la ciutat. Fa una estona hi he passat per davant i les campanes han tocat un medley d'"Oh, Pretty Woman" de Roy Orbison i "Don't Stop Me Now" de Queen. Petits grans detalls que marquen diferències.

dijous, 13 de juliol del 2023

Mig segle de "Bear's Choice", "A Passion Play" i "Queen"

Queen, en una imatge promocional del seu primer disc.
Va ser una jornada profitosa, discogràficament parlant, el 13 de juliol de 1973. Avui fa 50 anys, el mateix dia que Bob Dylan publicava "Pat Garrett & Billy The Kid", els seus compatriotes i futurs companys d'escenari Grateful Dead lliuraven el seu quart àlbum en directe, "History of the Grateful Dead, Volume One (Bear's Choice)", gravat els dies 13 i 14 de febrer de 1970 al Fillmore East de Nova York. Un plàstic doble –pensat inicialment com el primer volum d'una sèrie que no es va acabar materialitzant- compost sobretot de versions de clàssics del blues, el soul i el rock'n'roll –tan sols hi havia una peça pròpia-. En tot cas, un nou document del directe sempre estratosfèric dels californians.

El mateix dia, però a l'altre costat de l'Atlàntic i més concretament al Regne Unit, dues bandes genuïnament britàniques lliuraven també dues de les seves respectives obres essencials. Jethro Tull feien un nou pas endavant en el seu maridatge de folk i rock progressiu amb un dels seus treballs més celebrats –sobretot pel públic, no tant per la crítica-, "A Passion Play", àlbum conceptual al voltant de la religió, la moral i la vida després de la mort. I uns joves Queen debutaven amb un disc homònim a mig camí del glam i el rock dur –amb pinzellades progressives-. Tot just començaven a escalar cap al cim, però ja comptaven amb arguments de tant pes com "Keep Yourself Alive", "Liar" o una primerenca versió en clau instrumental de "Seven Seas of Rhye".

dimecres, 24 de novembre del 2021

30 anys sense Freddie Mercury

Irrepetible: Freddie Mercury (1946-1991).

Vaig assistir la primavera de 2005 al concert que Queen van oferir amb Paul Rodgers al Palau Sant Jordi de Barcelona. No n'esperava gran cosa, però em feia il·lusió veure de prop el que quedava d'una banda que per qüestions d'edat no havia pogut gaudir en directe al seu dia, i sobretot era conscient que aquella seria probablement l'única ocasió que tindria de veure Rodgers damunt d'un escenari en aquest país nostre –i així ha estat fins ara-. Recordo un concert correcte, del qual personalment em quedo amb el fet d'haver escoltat Rodgers cantant peces de Free i Bad Company, però on el gran protagonista va ser justament el gran absent.

Freddie Mercury sonant per l'equip de so i fent aparició des d'una pantalla de vídeo durant l'inici de "Bohemian Rhapsody", despertant passions arreu del pavelló i literalment eclipsant tota la resta de músics que eren al recinte en carn i os. No és que la suma de Queen –o el que en quedava- més Rodgers fos petita, és que Mercury era, és i seguirà essent així d'enorme per molts anys que passin. Ignoro si la banda britànica segueix fent servir el recurs de la pantalla durant les seves actuacions –francament, i amb tot el respecte que em segueixen mereixent per mèrits i trajectòria, m'interessa ben poc el que facin al costat dels Adam Lamberts d'aquest món-, però sí que tinc clar que de Freddie Mercury només n'hi ha hagut un.

Es commemoren avui tres dècades de la mort del genial vocalista. Un dels grans frontmen de la història del rock. Una icona pop simplement irrepetible que va desfer tabús i ensorrar barreres, capaç d'aixecar un estadi sencer amb la seva presència i una veu privilegiada. Un geni amb totes les lletres i un d'aquells personatges que no encaixarien amb certs cànons políticament correctes dels que tant es porten últimament. Ja saben vostès, parlem d'algú que entenia el rock'n'roll com un estil de vida, que gaudia vivint al límit, i que no s'estava de res quan el cos li demanava. Res a veure amb la descafeïnada pel·lícula que va invertir tot un arsenal tècnic per presentar-lo com aquell personatge per a tots els públics que mai havia estat.

Mercury va morir el 24 de novembre de 1991. L'any d'"Innuendo", un disc on Queen tornaven a abraçar les seves essències més rockeres i obrien la porta a nous horitzons que els haurien fet compatibles amb l'escena alternativa que va acabar d'alçar el vol aquell mateix any de la mà de Nirvana, Red Hot Chili Peppers i companyia. Si 1991 va ser l'any en què el rock i la música en general van canviar per sempre més, la mort de Mercury suposava també el final d'una figura que representava tot allò que quedava enrere però que de ben segur hagués seguit endavant. Reinventant-se sense deixar mai de ser ell mateix, sobreposant-se a modes i tendències tal i com ho ha fet d'aleshores un llegat que no ha deixat mai de cotitzar a l'alça.

dissabte, 20 de novembre del 2021

Mick Rock (1948-2021)

MICK ROCK

(1948-2021)

No era cap nom artístic, tot i que ho pogués semblar. I en aquest sentit, el cognom del llegendari fotògraf Mick Rock no podria haver estat més profètic i revelador. Pel seu objectiu hi van passar bona part dels noms capitals de la història del rock a partir de la dècada dels 70. Syd Barrett a la caràtula de "The Madcap Laughs" (1970), Lou Reed a la de "Transformer" (1972), Iggy Pop a la de "Raw Power" (1973) amb els Stooges, David Bowie a la de "Pin Ups" (1973), els components de Queen a la de "Queen II" (1974), Ramones a la d'"End of the Century" (1980) o Joan Jett a la d'"I Love Rock'n Roll" (1981).

Sessions i concerts dels Sex Pistols, T.Rex, Blondie, Mötley Crüe, Thin Lizzy o Roxy Music, entre molts d'altres. I una de les meves imatges preferides del seu catàleg, aquella icònica fotografia on sortien junts, inseparables i (aparentment) immortals uns joves Bowie, Pop i Reed. Mick Rock veia la música a més d'escoltar-la. I va ser a través de la seva mirada com molts vam arribar també a integrar-la al nostre imaginari visual. Ens ha deixat a l'edat de 72 anys. Un dia trist per a la música i la fotografia. Se n'ha anat un dels grans referents del seu ofici, també un dels testimonis d'excepció de la crònica pop de les passades cinc dècades.

dimecres, 2 de setembre del 2020

Fer música amb música

House of Pain.
Fer música amb música. Una vegada, un disc jockey em va dir que la seva feina consistia en això. En crear música nova a partir de música ja existent. En utilitzar els discos i l'instrumental tècnic per generar quelcom que mai abans s'hagués escoltat. L'afirmació és matisable, però no discutirem ara l'art de qui és capaç d'assolir tal fita. El cas és que l'altre dia vaig anar a parar a un mashup de tres clàssics com són "Jump Around", "We Will Rock You" i "Back in Black", de House of Pain, Queen i AC/DC, respectivament. L'experiment en qüestió es titula "We Will Jump You" i la va realitzar l'any 2012 un tal Partyben. Disponible a Youtube. No s'ho perdin.

dissabte, 28 de març del 2020

Caràtules icòniques en temps de distanciament


Com serien algunes de les caràtules de discos més icòniques de les passades dècades si s'haguessin hagut d'ajustar a les actuals normes de distanciament social dictades amb motiu del coronavirus? Els artistes Paco Conde i Beto Fernández no tan sols s'ho han imaginat. També han realitzat ells mateixos els dissenys en qüestió en el marc d'un projecte que han batejat amb l'oportú títol de 6 Feet Covers. Portades d'àlbums clàssics dels Beatles, Queen, AC/DC, N.W.A, Fleetwood Mac, Kiss, U2, Blondie, The Clash o els Beach Boys, adaptades a la realitat dels temps que corren. Poden vostès visionar-les en aquest enllaç.

dimecres, 5 de desembre del 2018

De biopics, rigor i coneixement

Els Queen de carn i os, una trajectòria que no s'explica en un parell d'hores.
Comença a passar-me amb els biopics musicals el mateix que amb les pel·lícules de superherois i de zombies. Que a mida que es va popularitzant i consolidant la fórmula, sento que cada vegada m'aporten menys i m'avorreixen més -salvant excepcions, és clar-. El cas és que dec ser un dels pocs mortals del meu entorn que encara no han vist la tan publicitada "Bohemian Rhapsody" (2018), biografia a la gran pantalla dels mastodòntics Queen signada per Bryan Singer amb Rami Malek a la pell de Freddie Mercury. Però sí que n'he llegit diverses crítiques, algunes més entusiastes que d'altres, que solen coincidir a l'hora d'apuntar la manca de rigor històric del guió i el fet que el biopic de torn no abasta tota la trajectòria del quartet britànic. Com si el rigor històric resultés indispensable en una indústria, la del setè art, on el que sol comptar no és tant allò que s'explica sinó la manera com s'explica. I com si dues dècades d'estratosfèrica trajectòria artística es poguessin explicar amb detall en el parell d'hores que dura la pel·lícula. Símptoma d'aquests temps de comoditat i immediatesa que ens ha tocat viure, suposo. Esperar que un biopic, una consulta a Wikipedia o fins i tot una sèrie de Netflix ens aportin veritats absolutes i (sobretot) ens estalviïn la feixuga tasca d'anar a cercar el coneixement on sempre s'ha trobat i es segueix trobant, que són les biblioteques i, per extensió, les hemeroteques.

dimarts, 17 de setembre del 2013

La invasió dels grups de tribut

Durant les darreres setmanes he vist anunciada en diverses revistes la gira estatal d'un grup de tribut a Queen. Una formació que no només toca els temes de la Reina amb una fidelitat màxima a les versions originals, sinó que a sobre té un frontman literalment clavat a Freddie Mercury. Part de la gira compta com a artista convidat amb un grup de versions de Dire Straits que, probablement, també soni igual que Mark Knopfler i companyia. Arribar a sonar com el teu grup preferit -i a sobre, assemblar-t'hi a nivell visual- té el seu mèrit, no hi ha dubte. Són moltes hores d'esforç i dedicació que bé es mereixen un aplaudiment. Ara bé, com més s'assembla un d'aquests grups de tribut a la formació homenatjada, més s'allunya d'allò que precisament la feia especial: el discurs propi. Perquè una cosa és sonar com Queen, i una altra de molt diferent és ser Queen. Haver compost aquelles cançons. Haver definit aquella personalitat com a banda. I haver-ho defensat en escenaris de tota mena, generant un públic del qual després es nodriria qualsevol grup d'homenatge.

Queen. Els de debò.
Tot plegat em fa pensar en una conversa de bar que vaig tenir dies enrere amb uns coneguts. Ens trobem en un moment en què la indústria musical a gran escala mira excessivament al passat. Agafin qualsevol revista de música, fixin-se en la publicitat i observaran com gran part de les novetats discogràfiques més ben promocionades són en realitat reedicions d'àlbums publicats dècades enrere -alguns, ignorats al seu moment-. Mirin les agendes de concerts i festivals i diguin-me si s'havien produït mai tantes gires de reunió -d'acord, algunes més afortunades que d'altres-. La indústria explota el passat, ignora el present i òbviament no pensa en un futur que vagi més enllà dels comptes de resultats. Durant els 90, quan aquesta mena de reunions començaven a produir-se de manera generalitzada però encara amb timidesa, poc ens podíem imaginar que grups aleshores nous acabarien fent exactament el mateix quinze o vint anys més tard. La gran pregunta, ara mateix, és qui es reunirà d'aquí a dues o tres dècades, quan la gran reserva del segle XX s'hagi acabat i la indústria s'adoni que el que portem de segle XXI no ha produït els seus Queen, els seus Beatles o els seus Pixies.

I és aquí on molt em temo que la indústria tirarà de grups de versions. Si orquestres de tot el món interpreten el repertori de Mozart dos segles després de la seva mort, per què no fer el mateix amb qualsevol dels grups anteriorment citats? A dia d'avui, malgrat la munió de tributs als Beatles que circulen pel món, qui vulgui veure allò que més s'assembla a The Real Thing encara té la possibilitat d'acostar-se a un concert de Paul McCartney. Però què passarà quan no hi sigui McCartney? O quan no hi siguin els Rolling Stones o Kiss -que, de fet, cada dia s'assemblen més a una banda de tribut a ells mateixos-? Doncs el mateix que va passar amb aquella gira de Boney M. impulsada pel promotor de torn sense comptar amb cap dels components originals. Aquell promotor tenia els drets de la banda i per tant, pugés qui pugés a l'escenari, allò era un concert de Boney M. S'imaginen un món farcit de clònics dels Beatles, on un d'aquests clònics sigui l'oficial i pugui utilitzar el nom de la banda perquè així ho ha establert la promotora, agència de management, discogràfica o corporació que posseeixi els drets corresponents? S'imaginen una indústria forrant-se l'any 2058 amb uns Beatles de 20 anys -i no necessàriament nascuts a Liverpool-? Tenint en compte com estan anant les coses, i que gent com els propis Kiss ja s'ha manifestat favorable a aquest model, jo sí que m'ho imagino. I la cosa fa por. Molta por.