Tröpical Ice Land

Tröpical Ice Land - Foto Hang the Dj! Records.

Si no existís Osona, algú se l’hauria d’inventar. No, de debò. Si caigués ara mateix un meteorit a la Plana de Vic i l’onada expansiva ho arrasés tot en un radi d’uns quants quilòmetres, el cràter resultant equivaldria en proporcions al forat que patiria l’escena musical catalana. O com a mínim aquella part de l’escena que, sense voler renunciar a una denominació d’origen que ve donada per ella mateixa -vaja, que tampoc cal insistir-hi ara sí ara també-, no renuncia tampoc a una permeabilitat que li permet des del seu fet diferencial mantenir-se en sintonia amb el que passa a la resta del món.

Tröpical Ice Land vénen de Torelló, terra de L’Eclèctic i del mai prou reivindicat Arnau Pallarols, i tenen a l’esquena tres discos que exploren els límits del metal i el hardcore amb prefix post, aquelles aigües pantanoses on floreixen varietats com l’screamo i on el terme emo no equival a llàgrimes d’adolescent malcriat sinó a intenses atmosferes i a torrents emocionals fets decibels. Citen influències com Envy o Cult Of Luna, i tant els uns com els altres es troben presents al llarg d’un repertori que pot saltar de la tensa serenor de “Filo” a l’agressivitat de “Caballeros del espejo”, passant per aquella muntanya russa sònica que és “Nails”.

Tots tres temes formen part de “C” (2015, Hang the Dj! Records), el tercer disc de la banda -els dos treballs anteriors es titulen respectivament “A” i “B”-. I probablement l’obra més madura i ara per ara definitiva d’un trio que va néixer l’any 2009 de la mà de Toni Serrano (guitarra i veu) i Edgar Rodríguez (bateria), i que des d’aleshores s’ha consolidat amb la incorporació d’Adrià Cabrerizo (baix) i s’ha dedicat a trepitjar tota mena d’escenaris arreu del país: de l’Il·legal Sugar Fest de Vic a la sala Apolo de Barcelona, passant pel Sant Feliu Fest o el festival Actitud de Vidreres -d’acord, he exagerat una mica quan parlava d’Osona-, al marge d’escapades ocasionals a Madrid, Euskadi o La Rioja. Enregistrat als estudis Punch Sound de Torelló i masteritzat als Estats Units per Brad Boatright (From Ashes Rise), “C” compta amb un packaging fet a mà pel propi grup. Acabats artesanals per a celebrar l’ètica DIY que des del principi ha definit Tröpical Ice Land.

Originalment publica a B-Magazine (Brubaker).

Ensemble Topogràfic: “No establim cap distinció entre dansa i música”

Andreu Garcia, Carlos Martorell i Anna Hierro, un mostre de tres caps.
Foto Xavier Casanueva.

El seu àlbum homònim és un dels debuts discogràfics més sorprenents del que portem d’any. Però ells insisteixen que no són cap grup de música, i tenen raó. Ensemble Topogràfic és un col·lectiu multidisciplinari que ha acostat so i moviment des d’una perspectiva gairebé inèdita. Transformant el cos humà en instrument musical i traçant un cercle on música i dansa es retroalimenten mútuament. Ells mateixos ho van explicar durant una entrevista que ja poden llegir a Brubaker.

nuu: “Ens mou la necessitat de crear”

En moviment - Foto Carla Oset.

En poc més d’un any, Aida Oset i Guillem Llotje han construït un univers singular, fascinant i en constant transformació. Un projecte multidisciplinari que parteix de l’exploració sonora per a interactuar amb àmbits com la cançó, la dansa o les arts visuals. Es fan dir nuu, i un servidor va poder parlar amb ells just abans de la seva presentació oficial. Una entrevista que ja poden llegir a Brubaker.

nuu

Explosió total - Foto Jordi Angrill.

Tot va començar en una presó. El centre penitenciari on es va rodar "Frontera" (2013), un llargmetratge de caire experimental que va promoure la col·laboració entre reclusos i professionals del setè art. Va ser precisament durant el rodatge quan van coincidir per primera vegada Guillem Llotje i Aida Oset. Ell, compositor i investigador del fet musical, s'encarregava de la banda sonora. Ella, actriu i cantant de formació -abans l'havíem pogut escoltar amb Lady In Black i Irisette-, formava part del repartiment. La trobada va ser una mena de big bang. Una explosió total que va desencadenar l'univers propi que ha esdevingut la seva aventura conjunta.

Es fan dir nuu, i tenen com a raons de ser la recerca i l'exploració sònica, fent d'aquest nou projecte un vehicle per a transcendir disciplines i transformar les barreres en enllaços. Per això se'ls fa petita la condició de grup de música. Perquè per a ells el so no és simplement una eina sinó una matèria primera per a modelar, tal i com ho és el fang per als terrissaires. I el mateix es pot dir d'unes cançons definides per l'elasticitat i la permeabilitat en el millor dels sentits. El seu ep de debut homònim (2015, Hang the Dj!) n'inclou tres. I totes tres reforcen les seves respectives sinopsis -una escena de bar, l'aïllament domèstic i la narració d'un malson- amb paisatges i atmosferes en constant evolució. El presentaran l'11 d'abril a l'Espai Erre de Barcelona, compartint cartell amb Shoeg i Dulce Pájara de Juventud -aquests últims en qualitat de dj's-.

https://nuumusic.bandcamp.com/

Fighter Pillow

No sé a vostès, però a mi ja fa temps que m'irriten profundament determinades veus de casa nostra que es dediquen a cantar en anglès com si fossin de Westminster. Veus de conservatori amb un nivell de pronunciació tan perfecte com la seva entonació, però tan fredes i mancades d'ànima com determinats guitar heroes que omplen amb tècnica allò que no poden omplir amb substància. Per això m'agrada la gent que canta en anglès sense pretendre venir d'enlloc més que l'habitació on s'ha empatxat de música d'ambdós costats de l'Atlàntic. Gent com Bigott, que ni de lluny passaria per vocalista de conservatori, i encara menys per subdit de la Reina Isabel, però que té coses a dir i sap fer de tota limitació la millor de les virtuts. O com Eli Molina, de qui es podria dir tres quarts del mateix. I que després del seu pas per Me and The Bees encapçala un dels combos més refrescants del rock independent de casa nostra.

No es pot dir que Fighter Pillow siguin uns nouvinguts en aquesta escena barcelonina per on naveguen a contracorrent. Si Molina ja havia militat anteriorment a Me and The Bees, la resta de components ho havien fet en projectes com Black Islands, (lo:muêso) o la banda d'acompanyament de Maika Makovski. Sí que és recent, en qualsevol cas, la conjunció astrològica que aquest mateix mes d'octubre ha desencadenat un autèntic Big Bang. El d'un debut homònim publicat per Hang The Dj! Records -llar d'Eric Fuentes, The Unfinished Sympathy, FP i Biscuit, entre d'altres- i evocador de tòtems del rock alternatiu nord-americà com Magnapop o Throwing Muses -a tots dos els han citat com a influències-. Guitarres abrasives, ritmes que hi van de cara i melodies urgents, a mig camí entre la malenconia i la vessant més vitamínica del rock dels 90. La veu de Molina i peces tan rodones com "Eternal Youth", "79 on Flames" o "Neko" hi fan la resta. Se'n recorden de quan el terme indie encara tenia sentit? Doncs això.

https://hangthedjrecords.bandcamp.com