En família

TWEEDY

Auditori, Barcelona

2 de febrer de 2015

Mesos enrere, Jeff Tweedy declarava a la revista Uncut que el projecte que ha batejat amb el seu cognom, i que encapçala juntament amb el seu fill Spencer (bateria), el fa sentir com les bandes amb les quals havia tocat quan era un adolescent. La sensació, deia, era la de sortir a interpretar cançons noves davant d'un públic que no les ha escoltat. No sé com era el Tweedy adolescent, de fet ni tan sols puc saber com devien ser els primers concerts de Wilco, però sempre me'ls he imaginat -salvant distàncies i capacitat de convocatòria- molt semblants al que vaig presenciar ahir a la nit. De paral·lelismes no en falten: Wilco van sorgir de les cendres d'Uncle Tupelo, un inici gairebé de zero amb cançons que el seu públic més potencial no coneixia; Tweedy, malgrat no suposar cap nou començament -Wilco segueixen actius, i que duri-, també el situa davant d'un respectable que en molts casos no ha escoltat el disc que ve a presentar.

No s'acaben aquí els paral·lelismes. "Sukierae" (2014), enregistrat per pare i fill al seu propi estudi i gairebé sense ingerències externes, defuig l'exploració que ha portat Wilco al cim del món per a centrar-se en textures més bàsiques i fins i tot melodies més immediates. Escoltin per exemple "Low Key" i de seguida s'adonaran que encaixaria sense problemes a "A.M." (1995). Escoltin "Don't Let Me Be So Understood", provin d'inserir-la a "Being There" (1996) i observaran que, novament, tot encaixa. D'acord, "Slow Love" no desentonaria a "Yankee Hotel Foxtrot" (2002), però qui em vulgui entendre ja m'ha entès. El cas és que tots tres temes van figurar en un repertori que va tenir "Sukierae" com a columna vertebral.

Primera part amb tota la banda -a més d'Spencer, tres amics i coneguts de la família perquè tot quedi a casa- i centrat exclusivament en el material nou. Pas previ d'un segon acte en què el gran dels Tweedy es va quedar sol a l'escenari i, ara sí, va citar alguns dels moments més celebrats de la seva carrera -"Via Chicago", "Jesus, Etc" o "I Am Trying to Break Your Heart", entre d'altres, totes despullades i reduïdes a una expressió tan mínima com solemne-. Ja en tanda de bisos, va recuperar la banda, va fer un últim repàs al cançoner recent, va recordar la seva col·laboració amb Mavis Staples ("You Are Not Alone") i va acomiadar-se amb aquell tresor que és "California Stars" -citant aquesta vegada a Woody Guthrie i, li agradés o no, a Billy Bragg-. Cirereta d'una vetllada que va segellar molt més que un divertiment. Va refermar l'estat de gràcia de Tweedy tant a dins com a fora d'aquell grup que tant agrada a Barack Obama.