Atenció al paral·lelisme: si el personatge a qui encarnava De Niro patia la síndrome post-Vietnam i es refugiava al volant d'un taxi, l'antiheroi de "Nightcrawler" (2014) pateix un mal tan contemporani com és l'atur de llarga durada. I també troba refugi al volant, però no pas al d'un taxi sinó al d'un bòlid amb el qual recorrerà Los Angeles a la recerca d'accidents de circulació, delictes amb violència i tot allò que exciti els instints més morbosos del subconscient humà. L'objectiu? Ser el primer d'arribar-hi, filmar-ho amb el màxim detall possible i vendre les imatges al canal televisiu que més bé les pagui. Traspassant els límits ètics i morals que faci falta en una cursa de fons on no s'hi valen els escrúpols.
Amb aquestes premisses, Gilroy no planteja tan sols una reflexió sobre les causes i els efectes del sensacionalisme televisiu. Traça sobretot una metafòrica radiografia d'una societat tan malaltissa com les misèries que amaga la nit angelina. D'una era, la de la competitivitat més salvatge, on l'individu ja no es medeix pels seus mèrits sinó pels resultats que sigui capaç d'assolir a qualsevol preu. D'un món que avança a dos-cents per hora i on no seguir el ritme eximeix de tot premi de consolació possible. "If it bleeds it leads" ("Si sagna, ven"), proclama un veterà de l'ofici que Bloom tot just comença a aprendre. Una frase que transcendeix la ficció i defineix una graella catòdica on la teleescombraria s'ha fet tan forta com la cultura de la por als suburbis de classe mitjana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada