Tall buildings shake

Tall buildings shake

Voices escape, singing sad, sad songs

Tuned to chords

Strung down your cheeks

Bitter melodies turning your orbit around

(Wilco)

Platja d'Aro, setembre de 2024.

Uncle Tupelo al cotxe, de matinada

Uncle Tupelo.

L'acte d'anar en cotxe amb un fons musical que acaba esdevenint molt més que un simple fons, la banda sonora d'una experiència de les que es viuen amb tots els sentits. Circular de matinada per les carreteres secundàries d'Osona mentre sona Uncle Tupelo. Un dels pilars fundacionals d'allò que anomenem country alternatiu –sona "No Depression" (1990), el primer àlbum de la formació que va donar nom a tot un moviment i de la qual van sortir dos dels seus exponents de més pes, Son Volt i Wilco-. I la foscor de la nit embolcallant els paisatges boscosos de la Catalunya central. Fer camí tot desitjant que no s'acabi mai. No és la destinació, sinó la forma com s'hi arriba.

"Do you still love rock and roll?"

WILCO

Festival de la Porta Ferrada

Guíxols Arena, Sant Feliu de Guíxols

14 d'agost de 2023

Passen els anys –les dècades- i segueix tenint quelcom de catàrtic escoltar a Wilco interpretant en directe "Misunderstood", la peça que obria el llunyà –i canònic- "Being There" (1996). Sobretot aquell moment en què Jeff Tweedy canta amb insistència "Do you still love rock and roll?". Un vers que al seu dia podia sonar a declaració de principis, i que més d'un quart de segle després es manifesta gairebé com una prova de vida. La d'una banda que en tot aquest temps ha deixat enrere etiquetes com la de country alternatiu per passar a abanderar el rock més genuïnament nord-americà en ple segle XXI. Però també la del seu públic, el mateix que segueix responent de forma fervorosa cada cop que el cantant formula des de l'escenari la pregunta de torn.

Els de Chicago van actuar la nit passada al Festival de la Porta Ferrada en el marc d'una gira europea prèvia a la publicació del que serà el seu tretzè àlbum d'estudi. Un "Cousin" que tenen previst publicar a finals del mes vinent i del qual ja avançaven setmanes enrere una peça, "Evicted", que conjuga ganxo melòdic amb aquelles atmosferes tardorenques marca de la casa. Una llàstima que ahir es quedés fora d'un repertori altrament ben triat, i tan equilibrat com ho permet el present creatiu d'un conjunt que porta una bona temporada sense lliurar cap clàssic però tampoc ha fet mai un mal disc –per ser justos, no se li pot demanar a un grup que facturi cada dos o tres anys un "Summerteeth" (1996) o un "A Ghost Is Born" (2004), ja no diguem un "Yankee Hotel Foxtrot" (2002)-.

Van fer els honors amb la subtil cadència de "Handshake Drugs" abans d'encadenar tres dels grans reclams de "Cruel Country" (2022) –el seu treball més recent i la seva obra més rodona des de "The Whole Love" (2011), com a mínim-. La fragilitat d'un "Story to Tell" que va evocar per moments les formes més crepusculars del John Lennon solista, el folk boirós d'"I Am My Mother", i el polsegós country rock d'una peça titular on Tweedy carrega sense miraments contra l'Amèrica de Trump –o la de Biden, on sobre el terreny no han pas canviat tantes coses-. I van acabar-se de posar el respectable a la butxaca amb un "I Am Trying to Break Your Heart" culminat amb una orgia sonora on Nels Cline es va tornar a revelar com el contrapunt explorador a l'aguda sensibilitat pop de Tweedy –un equilibri que en gran mesura ve a definir l'essència de Wilco-.

Els plàcids passatges folk pop de "Hints" –nova cita a "Cruel Country", i una de les perles més absolutes del repertori recent dels nord-americans- i "If I Ever Was a Child" van deixar pas als repunts primaverals de la mccartneyana "Hummingbird" i al crescendo elèctric de la citada "Misunderstood". Va ser aquesta última el punt d'inflexió d'un passi que a partir d'aquell moment va augmentar revolucions, ja fos des de les àrides atmosferes de "Bird Without a Tail / Base of My Skull", amb la bufetada power pop de la pretèrita "Box Full of Letters" –única cita de la nit al debut del grup, "A.M." (1995)-, amb les dinàmiques ballables de "Heavy Metal Drummer", o amb un "Jesus, Etc." de deliciós regust soul –cortesia de l'orgue de Mikael Jorgensen-.

Dèiem al principi que "Misunderstood" manté inalterable el seu potencial catàrtic per molts anys que passin. I tres quarts del mateix es podria dir d'un "Impossible Germany" –única cita a "Sky Blue Sky" (2007)- que segueix desfermant un dels moments climàtics de qualsevol concert de Wilco. Aquell on Nels Cline es referma com un dels guitarristes elèctrics més importants de les passades quatre dècades amb un solo absolutament gloriós, dels que no admeten cap mena de dubte ni de comparació. Ignoro com van sonar l'any passat a Barcelona sense ell –baixa d'última hora per covid-, però em sembla just suggerir que la seva absència bé podria haver motivat el retorn de, com a mínim, una part de l'import de les entrades.

En tanda de bisos van alternar el folk gran reserva de "California Stars" –un dels textos de Woody Guthrie que Tweedy i companyia havien musicat al seu dia de la mà amb Billy Bragg- amb el pop terminal de "Red-Eyed and Blue" i el rock greixós d'"I Got You (At the End of the Century)", abans d'enfilar les àcides coordenades krautrock d'"Spiders (Kidsmoke)". Deu hipnòtics minuts de viatge psicodèlic cap a l'infinit, com a final apoteòsic de dues hores de repertori que van tornar a assenyalar Wilco com una de les bandes capitals del rock contemporani. Potser no tornin a lliurar mai més cap "Yankee Hotel Foxtrot", però el seu llegat és ben viu i el seu directe segueix essent incontestable.

Alfons Sureda (1936-2023)

ALFONS SUREDA

(1936-2023)

La figura del botiguer amic, i el concepte de botiga com a espai de comerç però també com a punt de trobada de tota una comunitat. En aquest cas, la que formen aquells melòmans que durant més de tres dècades s'han nodrit de música a Discos Revolver i s'han deixat guiar –cuidar- pel personal que hi treballa. Parlo òbviament dels dos locals del cèntric carrer Tallers de Barcelona, autèntics temples on s'han arribat a viure històries increïbles –inclòs un concert de Wilco el juny de 2012, l'endemà d'actuar al Primavera Sound i a pocs mesos de debutar al Liceu- des que el primer va obrir portes el 1991.

Però també parlo de Revolver Sons, la seva enyorada ambaixada a Granollers, a l'igualment cèntric carrer Santa Apol·lònia, on molts melòmans del Vallès Oriental vam arribar a viure històries també increïbles –va ser en aquella botiga, avui reconvertida en centre d'estètica i aleshores punt de referència juntament amb la també desapareguda Disc K7, on em vaig comprar els meus primers vinils d'Steppenwolf i Buddy Holly, per exemple-. Ha mort Alfons Sureda, fundador de Discos Revolver juntament amb Jesús Moreno i autèntic referent d'un negoci que a casa nostra ja no es pot entendre sense la seva petjada.

D.E.P.

Dues bandes (nord-)americanes

Drive-By Truckers, portaveus dels Estats Units que hi ha més enllà de Washington.

Les seves carreres s'han desenvolupat de forma gairebé paral·lela, els seus discursos han crescut d'igual manera i els seus respectius públics també mengen pràcticament a part. Sigui com sigui, tant Drive-By Truckers com Wilco es poden contemplar per mèrits propis i sense discussió possible com dues de les bandes més grans del rock d'arrel nord-americana del segle XXI. I ho poden fer després de dues trajectòries que van començar durant la dècada dels 90 –la de Wilco, amb Uncle Tupelo com a punt de partida, bastant abans que la dels Truckers-, que han evolucionat al seu aire sense perdre de vista els seus principis fundacionals, i que en ple 2022 es troben tan a prop en termes conceptuals que gairebé podrien anar de la mà.

Portaveus –potser involuntaris, però portaveus al capdavall- d'aquells Estats Units que s'estenen més enllà de les altes esferes de Washington, Drive-By Truckers des del Sud més profund i Wilco des d'un Midwest que es troba a l'altre extrem en termes més que geogràfics –recordin que els extrems tendeixen a tocar-se-, tant els uns com els altres van adreçar a la seva manera el daltabaix de l'era Trump –els primers amb "American Band" (2016), "The Unraveling" (2020) i "The New OK" (2020); els segons amb "Ode to Joy" (2019)-. Amb tan sinistre personatge fora de la Casa Blanca, però amb el seu fantasma encara planant sobre un país que no havia estat tan fracturat socialment des de feia dècades, totes dues bandes han publicat enguany dos àlbums que els connecten amb les seves arrels i on, sense provar d'oferir respostes, segueixen sonant fruit del seu temps.

Drive-By Truckers van lliurar el mes de juny un "Welcome 2 Club XIII" que es capbussa en aquella concepció fresca i renovadora del southern rock que al seu dia els va perfilar com tot allò que han acabat esdevenint. La peça titular, que injecta embranzida punk rock a les arrels Americana al més pur estil d'uns Replacements, és un homenatge al club d'Alabama on Patterson Hood i Mike Cooley es van foguejar durant els seus inicis –"Tonight we're gonna be entertained / By our favorite Foghat cover band", proclama la lletra, en una declaració de principis com una catedral-. La resta de l'àlbum també és de naturalesa autobiogràfica –a destacar la participació vocal de Margo Price al country rock estripat de "Forged in Hell and Heaven Sent" i la caràtula amb il·lustració de l'inconfusible i recentment desaparegut Wes Freed-.

Wilco, d'altra banda, havien publicat setmanes abans l'oportunament titulat "Cruel Country". El primer disc que reuneix tots els components de la banda en un estudi –i gravant en directe, és clar- des del llunyà "The Whole Love" (2011)-. Però sobretot el retorn al country que havia estat la raó de ser de Jeff Tweedy i companyia ja des que van abanderar el so Americana –i allò que es va anomenar country alternatiu- durant els dies d'Uncle Tupelo. La peça que el titula adreça l'estat de les coses a la terra de Mark Twain i Bob Dylan, i com la resta del plàstic sona tan estripada i orgànica com els Wilco més bàsics, aquells que un sector del públic festivaler encara sembla pendent de descobrir. 21 anys després que el canònic "Yankee Hotel Foxtrot" (2001) canviés totes les regles del joc possibles i els valgués el qualificatiu de Radiohead nord-americans, els de Chicago segueixen mirant enrere alhora que caminen sempre endavant.

Billy Bragg & Wilco: "All You Fascists"

Bragg, segon per l'esquerra, amb Wilco - Foto Ken Schles.

Mai és mal moment per recordar la unió de Billy Bragg amb Wilco. El cantautor punk de Barking i la banda de Chicago posant música a tot un seguit de textos fins aleshores inèdits de Woody Guthrie. Com a resultat, dos plàstics que van veure la llum amb el títol genèric de "Mermaid Avenue", un primer volum el 1998 i la seva continuació al cap de dos anys -el 2012 es van reeditar de forma conjunta amb abundant material extra-. Era al segon disc on figurava una peça que em sembla especialment indicada per a una jornada de ressaca post-electoral amb resultats com a mínim inquietants. "All You Fascists", un rock'n'roll directe com un cop de puny a la cara on Bragg amplificava aquests inequívocs versos de Guthrie amb el suport d'uns Wilco en pleníssima forma: "All you fascists are bound to lose / You fascists are bound to lose / You fascists are bound to lose / You're bound to lose, you fascists / Are bound to lose". Mai és mal moment per recordar la unió del britànic i els nord-americans, deia. Avui, més que mai, que soni ben fort.

Wilco - "Ode to Joy" (2019)

"Alone with the people who have come before us", es declara Jeff Tweedy a "Before Us", la segona peça d'aquest "Ode to Joy" (2019). Un dels àlbums més desoladors i estripats però alhora esperançadors que mai han arribat a facturar Wilco. Un plàstic que parteix de l'estat de les coses en un món convuls i particularment en un país, els Estats Units, on el clima polític és el que és des de l'arribada de ja saben vostès qui a la Casa Blanca. No és que Tweedy hagi decidit fer un manifest sonor de l'ara i l'aquí, simplement s'ha limitat a retratar el temps que li ha tocat viure a partir d'un seguit de vinyetes que d'alguna manera i salvant críptiques distàncies poden recordar les que va traçar Bruce Springsteen en plena era Reagan. "Women and men, citizens, carry your own cross", canta a "White Wooden Cross", un exercici d'Americana a contrallum que defineix bona part del discurs d'un àlbum on els de Chicago reconnecten, sense necessitat de mirar enrere, amb les seves formes més bàsiques i tradicionals.

Jeff Tweedy - "Warm" (2018)

Mentre la trajectòria de Wilco sembla definitivament instal·lada en l'etern debat entre l'experimentació i la reivindicació de les pròpies arrels, els projectes de Jeff Tweedy al marge de la banda semblen més propers a aquestes últimes. Com a mostra aquest "Warm" (2018), un disc en solitari -l'acompanyen entre d'altres el seu fill, Spencer Tweedy, i el bateria dels propis Wilco, Glenn Kotche- que es troba a nivell discursiu més a prop de "Being There" (1996) que de qualsevol obra enregistrada pels de Chicago durant el que portem de segle. Un altre tema és l'arc temàtic del plàstic, una col·lecció de cançons de maduresa on Tweedy exposa els seus dubtes existencials. "How Hard It Is for a Desert to Die" és un mig temps que invoca els dies en què l'autor de "Casino Queen" era contemplat com el campió del so Americana. I "Some Birds" és un deliciós exercici de folk rock en to menor que mereixeria figurar per mèrits propis als repertoris de directe de la banda mare.

Nou disc en solitari de Jeff Tweedy

Jeff Tweedy ja té a punt el primer disc amb material nou que signarà amb el seu propi nom -"Together at Last" (2017), el seu debut en solitari, constava de lectures acústiques de peces que el líder de Wilco havia enregistrat prèviament amb altres projectes-. L'àlbum veurà la llum el mes de novembre sota el títol de "Warm", però ja en podem escoltar un avançament que d'alguna manera recorda la vessant més melòdica de la banda mare. Un "Some Birds" que ha presentat amb aquest videoclip dirigit per Seth Henrikson.

"Necessitava que m'agradessin els Clash"

The Clash.

Jeff Tweedy (Wilco) explica al periodista Bob Mehr com va descobrir el punk en una entrevista publicada per Mojo a la seva edició de febrer. "A finals dels 70 anava amb la meva mare a la botiga de queviures, i mentre ella comprava jo llegia les revistes Rolling Stone i Creem. Llegia els articles de Lester Bangs i a través del que ell escrivia vaig conèixer molta música punk. Tenia una relació molt vívida amb els discos dels Clash molt abans de poder-los escoltar. Sabia que volia que m'agradessin". I li van acabar agradant. I tots aquells que vam descobrir bandes com The Clash abans de l'era digital podem posar-nos perfectament a la pell de Tweedy. Perquè abans podies llegir sobre un artista en concret però haver-te d'esperar mesos o fins i tot anys a escoltar-lo si no podies accedir als seus discos o aquests no sonaven a la ràdio. I si un article d'una revista t'havia fet identificar amb aquell artista, volies que t'agradés, ho necessitaves. I sovint t'acabava agradant. A mi em va passar amb els propis Clash i tantíssimes altres bandes. Estic segur que a molts de vostès també.

Wilco - "Schmilco" (2016)

Wilco és una banda de contrastos. La seva trajectòria es defineix per un debat gairebé constant entre el format cançó i els apunts experimentals que han fet dels de Chicago una mena de resposta nord-americana a Radiohead. La diferència amb els britànics, és que Jeff Tweedy i companyia no han evolucionat sense possibilitat de fer marxa enrere sinó que han alternat les seves dues vessants sense que això restés coherència a la continuïtat dels seus discos. Fixin-se en el seu penúltim llançament, aquell "Star Wars" (2015) de textura i embolcall tan directes i immediats que semblava una mena de back to basics, un nou punt de partida cap a una etapa on a priori guanyava pes la versió més àgil i melòdica de la bandas. Res més lluny de la realitat, tal i com apunta la seva recent continuació. Un "Schmilco" (2016) amb caràtula de l'il·lustrador català Joan Cornellà, on Wilco recuperen no tan sols el seu registre més íntim i reposat ("If I Ever Was a Child", des d'ara mateix un dels seus grans temes, funcionarà millor en auditoris que en grans festivals a l'aire lliure, i tres quarts del mateix es pot afirmar de "Cry All Day" i "Someone to Lose"), sinó també el seu esperit més aventurer (la calidoscòpica guitarra de "Common Sense" o les dissonàncies polirrítmiques de "Quarters"). I tot plegat tenyit d'un regust lo-fi que atorga a l'oient l'agradable sensació d'escoltar una de les bandes més grans del món com si toqués a la seva sala d'estar. Un luxe, i un nou episodi perdurable en una trajectòria que en va plena.

Wilco - "Star Wars" (2015)

I quan ningú s'ho esperava, van Wilco i pengen el seu nou treball a la xarxa. "Star Wars" (2015), tal i com es titula el novè disc dels de Chicago, no veurà la llum de forma oficial fins d'aquí a un mes, però ja es pot trobar en descàrrega lliure -durant un temps limitat- a la pàgina web de la banda. L'operació s'ha dut a terme gairebé per sorpresa i sense avisar, perpetuant d'aquesta manera la sensació d'immediatesa que transmet el conjunt de l'àlbum. Onze temes en poc més de mitja hora. Jeff Tweedy i companyia han anat per feina a l'estudi i, de passada, han mostrat la seva vessant més elèctrica i urgent. Prescindint de l'experimentació i les excursions còsmiques de discos anteriors -salvant pinzellades com les cacofonies de la inicial "EKG" o la coda de "Where Do I Begin"-, prement l'accelerador i lliurant un cançoner amb gust de furgoneta, carretera i escenari petit. El resultat és una obra menys solemne que "The Whole Love" (2011), però encara en perfecta sintonia amb el cànon d'una de les grans bandes nord-americanes contemporànies.

En família

TWEEDY

Auditori, Barcelona

2 de febrer de 2015

Mesos enrere, Jeff Tweedy declarava a la revista Uncut que el projecte que ha batejat amb el seu cognom, i que encapçala juntament amb el seu fill Spencer (bateria), el fa sentir com les bandes amb les quals havia tocat quan era un adolescent. La sensació, deia, era la de sortir a interpretar cançons noves davant d'un públic que no les ha escoltat. No sé com era el Tweedy adolescent, de fet ni tan sols puc saber com devien ser els primers concerts de Wilco, però sempre me'ls he imaginat -salvant distàncies i capacitat de convocatòria- molt semblants al que vaig presenciar ahir a la nit. De paral·lelismes no en falten: Wilco van sorgir de les cendres d'Uncle Tupelo, un inici gairebé de zero amb cançons que el seu públic més potencial no coneixia; Tweedy, malgrat no suposar cap nou començament -Wilco segueixen actius, i que duri-, també el situa davant d'un respectable que en molts casos no ha escoltat el disc que ve a presentar.

No s'acaben aquí els paral·lelismes. "Sukierae" (2014), enregistrat per pare i fill al seu propi estudi i gairebé sense ingerències externes, defuig l'exploració que ha portat Wilco al cim del món per a centrar-se en textures més bàsiques i fins i tot melodies més immediates. Escoltin per exemple "Low Key" i de seguida s'adonaran que encaixaria sense problemes a "A.M." (1995). Escoltin "Don't Let Me Be So Understood", provin d'inserir-la a "Being There" (1996) i observaran que, novament, tot encaixa. D'acord, "Slow Love" no desentonaria a "Yankee Hotel Foxtrot" (2002), però qui em vulgui entendre ja m'ha entès. El cas és que tots tres temes van figurar en un repertori que va tenir "Sukierae" com a columna vertebral.

Primera part amb tota la banda -a més d'Spencer, tres amics i coneguts de la família perquè tot quedi a casa- i centrat exclusivament en el material nou. Pas previ d'un segon acte en què el gran dels Tweedy es va quedar sol a l'escenari i, ara sí, va citar alguns dels moments més celebrats de la seva carrera -"Via Chicago", "Jesus, Etc" o "I Am Trying to Break Your Heart", entre d'altres, totes despullades i reduïdes a una expressió tan mínima com solemne-. Ja en tanda de bisos, va recuperar la banda, va fer un últim repàs al cançoner recent, va recordar la seva col·laboració amb Mavis Staples ("You Are Not Alone") i va acomiadar-se amb aquell tresor que és "California Stars" -citant aquesta vegada a Woody Guthrie i, li agradés o no, a Billy Bragg-. Cirereta d'una vetllada que va segellar molt més que un divertiment. Va refermar l'estat de gràcia de Tweedy tant a dins com a fora d'aquell grup que tant agrada a Barack Obama.

Desaprendre

Joseba Irazoki.

"Xabier Montoia ha estat essencial per al meu desenvolupament. Jo sóc un guitarrista de formació clàssica. El camí que portava era l'arquetip del rock, el solo de Gary Moore, per dir-ho d'alguna manera. Els cinc anys que vaig passar amb Montoia em van permetre descobrir un món diferent a l'hora d'entendre la guitarra, de Thurston Moore a Nels Cline, un referent per a mi". Joseba Irazoki respon a Asier Leoz, que en una entrevista publicada per Rockdelux a la seva edició de gener li pregunta pel procés de "desaprenentatge" -així el qualifica el darrer text promocional d'Irazoki- que va viure al costat de Montoia. No deixa de resultar revelador que Irazoki citi a Nels Cline entre els seus referents. Precisament, fa cosa d'un any vaig tenir ocasió d'entrevistar el guitarrista de Wilco -entre d'altres- i em va dir això: "Hi ha moltes maneres de tocar la guitarra, i no em sembla una bona idea centrar-se en el virtuosisme. Crec que un dels aspectes més positius de la guitarra, sobretot l’elèctrica, és la versatilitat. Pots tocar de moltes maneres: com Eddie Van Halen, James Burton, Marc Ribot, Jim Hall… Tota aquesta gent no s’assemblen gens els uns als altres. Per tant, el meu consell seria que agafis allò que t’agradi de la guitarra i ho portis tan enllà com puguis. I no deixis que ningú et digui què has de fer. Si vols tocar la guitarra amb quatre cordes en comptes de sis, si vols buscar afinacions diferents, si vols tocar-la amb forquilles de plàstic… Fes-ho" (trobaran l'entrevista sencera a Brubaker).

You still love rock'n'roll...

Jeff Tweedy.

"El rock'n'roll com a moda i estil de vida comercial ja fa temps que flaqueja. Però per a mi existeix una part del rock'n'roll que segueix essent virtualment la mateixa. Tot gira al voltant del mateix principi, el fet d'atorgar-te poder a tu mateix i sentir-te bé essent qui ets. El que faig ara es percebria com a rock'n'roll en el sentit tradicional? I tant que no. Jo mateix, amb 18 anys, hauria pogut mirar això que faig ara i considerar-ho rock'n'roll? No. Però amb 46 anys, segueixo sentint el mateix que sentia quan en tenia 18 i tocava davant un grapat de gent a qui jo importava una merda, quan m'enfilo a l'escenari i toco 14 cançons d'un disc que ningú ha escoltat. Això no és menys rock'n'roll que allò que feia amb 18 anys. En certa manera, és una mica més honest i directe". Jeff Tweedy (Wilco) reflexiona sobre el significat del rock'n'roll a l'edició d'octubre d'Uncut.

A la mateixa revista, Ryan Adams explora l'essència del mateix terme tot recordant els dies de Whiskeytown. "Sabia que si el grup fracassava -i estava destinat a fracassar, perquè no era real-, jo ho acabaria engegant tot a la merda. Recordo pensar que ho portaria a l'extrem, evitant únicament ferir ningú, anar a la presó o morir. Que viuria aquella història, perquè la coneixia bé. Fixa't en les bandes de rock'n'roll que amb prou feina surten endavant, aquestes són les que jo havia vist tota la vida. Moltes vegades no érem massa bons, jo no era un bon guitarrista, m'agradava emborratxar-me, era molt tímid, amb prou feina podia mirar la gent a la cara, era realment tímid amb les noies i reservat amb els meus amics fins que bevia una mica. Em sentia incòmode amb mi mateix. I la meva postura era, si no ets prou bo hauries d'autodestruir-te, això tenia sentit. Sempre vaig pensar que el rock'n'roll consistia en això. Quelcom real".

Ryan Adams.

Tweedy i Adams. Dos dels grans renovadors de la música nord-americana durant el canvi de segle. Dues visions complementàries del rock'n'roll, explicades des de l'experiència vital. Dos sucosos articles amb la redempció com a comú denominador. I una redempció que en ambdós casos ha arribat amb forma de disc. El primer acaba d'editar "Sukierae" (DBPM Records) amb Tweedy, el refrescant projecte que ha encetat amb el seu fill Spencer. El segon ha signat un àlbum homònim (Pax Americana / Columbia) on exhibeix nervi i es mostra en forma.

Comunió total

THE AUTUMN DEFENSE

Sidecar Factory Club, Barcelona

15 de maig de 2014

L'última vegada que John Stirratt i Pat Sansone havien tocat a Barcelona ho havien fet al Liceu. I l'anterior en un dels escenaris principals del Primavera Sound. Ahir ho van fer al Sidecar i davant d'un públic molt més reduït. És la diferència entre venir amb Wilco o fer-ho amb The Autumn Defense. Projecte amb prou entitat per navegar pel seu compte, però eclipsat al subconscient popular per l'eterna ombra de Jeff Tweedy. La qual cosa també té la seva part positiva. Per exemple, la possibilitat de veure'ls de prop per part d'un respectable que realment va a escoltar música i no a fer instagrams. Comunió total, doncs, la que es va produir la nit passada entre el públic barceloní i la banda de Chicago. Venien amb formació reduïda -ells dos i un bateria: el pressupost, van explicar, no donava per a més-, però amb el savoir faire de qui ha fet història en repetides ocasions. I és clar, amb un repertori on només hi tenen cabuda cançons d'alta volada. Les del seu darrer treball, "Fifth" (2014), i les d'un fons de catàleg on figuren delícies com "Silence", "Written in the Snow", "The Sun in California" o fins i tot rareses com "Bluebirds Fall". Van anar caient d'una en una, enmig d'històries i converses entre Stirrat, Sansone i algun espontani de les primeres files. I ja durant la recta final van arribar les versions. "Sentimental Lady" de Fleetwood Mac. I "It's Just that Simple", única concessió de la nit al cançoner de Wilco. Una delicatessen que no havia sonat al Liceu ni al Parc del Fòrum. I un recordatori de tota la pedra que van haver de picar Tweedy i companyia abans d'arribar a l'ipod de Barack Obama.

Nels Cline: "El virtuosisme pot arribar a ser molt avorrit"

Tim Berne i Nels Cline a Granollers, 28 de febrer de 2014.

Divendres passat, Nels Cline va actuar al Festival de Jazz Granollers amb els irrepetibles BB&C. Aprofitant la seva estada a la capital vallesana, un servidor li va fer una entrevista que poden llegir des d'avui mateix a la web de Brubaker. Una conversa durant la qual va parlar dels seus múltiples projectes, d'estils i formes de tocar la guitarra i, sí, dels plans de futur de Wilco. Poden llegir-la en aquest enllaç.

Recomanació. BB&C a Granollers

BB&C. És possible que aquest nom no els soni a primera vista, però segurament s’emportin una agradable sorpresa quan sàpiguen que un dels seus components és ni més ni menys que Nels Cline. Sí, el guitarrista de Wilco. I un músic inquiet com pocs, experimentador nat -només cal escoltar la seva obra amb The Nels Cline Singers-, referència internacional en l’àmbit de les avantguardes i col·laborador habitual de gent com John Zorn o Thurston Moore. BB&C és el trio que Cline comparteix amb el saxofonista Tim Berne i el bateria Jim Black, dos músics que també han dedicat les seves trajectòries a eixamplar horitzons a partir dels seus respectius instruments. Els podran escoltar aquest divendres, 28 de febrer (22h.), al Casino de Granollers (c/. Agustí Vinyamata, 21), en el marc del 24è Festival de Jazz de la capital vallesana i en una de les tres úniques actuacions que oferiran a tot l'Estat -l'única a Catalunya-.

http://jazzgranollers.com

Wanda Jackson - Unfinished Business (2012)

A "The Party Ain't Over" (2011), Jack White va augmentar les revolucions per minut de Wanda Jackson fins a cotes aleshores inèdites. Per a la seva continuació, Justin Townes Earle agafa el timó i torna a fer baixar les revolucions. La tenyeix de blues urbà i soul pantanós, sense oblidar-se de les dosis necessàries de gospel i honky tonk. Li fa cantar temes de Sonny Thompson, Steve Earle, Townes Van Zandt i, fins i tot, un dels originals de Woody Guthrie musicats per Wilco. El resultat no és tan sorprenent ni farà córrer tanta tinta com l'experiment de White -un discàs, es miri per on es miri-, però és més fidel a la tradició discogràfica d'una Reina del Rockabilly que segueix sonant més fresca que mai als seus 75 anys. I la caràtula és total.

Audio: "Tore Down" - Wanda Jackson

The Hazey Janes, manera de fer escocesa

Mai els he seguit amb especial atenció, però des que els vaig descobrir sempre m'han caigut bé. Potser perquè són fruit d'aquell pop independent del canvi de mil·leni que mirava gens dissimuladament al power pop d'uns Big Star -o de qualsevol altre grup que bevés a parts iguals de la tradició nord-americana i de la British Invasion-. Potser perquè representen aquella manera de fer tan pròpia de l'indie escocès -humilitat i constància en comptes de grandiloqüència i pretenciositat-. Potser perquè prenen el seu nom d'una cançó de Nick Drake. El cas és que em va alegrar que The Hazey Janes fossin els teloners de Wilco, la nit passada al Liceu. Van començar el seu concert puntualment i davant un públic escàs (només unes quantes i disperses butaques estaven ocupades), la qual cosa em va saber greu. No sé si atribuir-ho a la manca d'interès de bona part del públic en allò que no li han servit mastegat -quan, finalitzat el passi, vaig anar a prendre un refresc al bar del Liceu, hi havia el triple de gent que en tota la platea durant el concert dels teloners-, o al fet que és una incongruència programar concerts en horari europeu a Barcelona -els escocesos van començar a tocar a un quart de nou, una hora en què molta gent d'aquest país encara està tornant de la feina, si és que ja n'ha sortit-. Sigui com sigui, van donar-ho tot damunt l'escenari i van fer el millor concert possible tenint en compte les circumstàncies. Manera de fer escocesa. I una gesta admirable.