Manel Alías, informant des d'Ucraïna. |
El fet de cobrir el conflicte sobre el terreny permet al corresponsal de la televisió pública catalana mostrar tot allò que va més enllà dels afers estrictament bèl·lics i geopolítics. La vida que, malgrat tot, segueix el seu curs sota els bombardejos i el foc creuat. El dia a dia d'uns ciutadans que, sentiments identitaris al marge, pateixen en primera persona allò que la resta tan sols podem conèixer a través dels mitjans. Ahir, per exemple, passava crònica des d'un dels pocs indrets de Donetsk on la realitat gairebé no s'ha vist alterada per la guerra: el teatre de l'òpera.
Parlava Alías amb actors i altres professionals que, malgrat la magnitud dels esdeveniments, han decidit no aturar-se i mantenir el teló ben amunt -exceptuant els passis en horari nocturn, afectats pel toc de queda-. Desenvolupant cadascú la seva funció, mai més ben dit, per amor a l'art -ningú es pot permetre el luxe de cobrar la seva feina- i mantenint viva la institució en un entorn on ja no queda activitat econòmica. Dignificant també les seves respectives professions i refermant la dimensió social de la cultura. Reivindicant la pròpia cultura com a espai lliure de bombes. I traçant la perfecta metàfora d'un món on, per molt que es compliquin les coses, sempre podem comptar amb els artistes per fer-nos la vida més fàcil o, com a mínim, una mica menys feixuga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada