60 anys de "Pet Sounds"

No sé si algú més n'és conscient, però avui es commemora el 60è aniversari de "Pet Sounds". I això no passa cada dia. Ja saben, l'obra magna de Brian Wilson i els Beach Boys, un dels eterns candidats a millor disc de la història, la cançó preferida de Paul McCartney, i tantes altres coses que s'han arribat a escriure durant les passades sis dècades. Avui fa 10 anys li vaig dedicar aquest article que recupero i aprofito per esmenar. Una actualització de les dades apunta que "Blonde on Blonde" de Bob Dylan no va sortir publicat el mateix dia que "Pet Sounds", sinó al cap d'un mes.

Essències californianes a la Costa Brava

THE BEACH BOYS
La Ciutadella, Roses

26 de juliol de 2025

Es feia estrany, assistir a un concert dels Beach Boys quan amb prou feines havíem tingut temps d'assimilar la mort de Brian Wilson. Per molt que aquest ja portés una eternitat fora de l'òrbita de Mike Love i Bruce Johnston –únics supervivents de la formació clàssica juntament amb Al Jardine i David Marks, tots dos fora del conjunt-, el gruix del repertori de la banda californiana el formen cançons que porten la seva signatura. Brian Wilson era els Beach Boys, i els Beach Boys eren Brian Wilson, tal com va dir una vegada el mateix Love.

Havent assumit aquest principi, havent assumit també el serial que ha esdevingut des de fa dècades el si d'una de les bandes més icòniques i influents de tots els temps, i havent assumit les seves circumstàncies presents, el cert és que l'encarnació dels Beach Boys que va actuar ahir a la Ciutadella de Roses –un marc de luxe, pel valor patrimonial del seu conjunt arquitectònic i per la seva proximitat amb les aigües de la Costa Brava, amb tot el simbolisme que això implica quan parlem del primer combo de surf vocal-, va fer un recital molt digne.

Cert, amb una banda de suport formada per músics que no havien ni nascut quan es van gravar la majoria de cançons que van sonar ahir a la nit –a destacar la presència de Christian Love, fill del cantant, també de l'actor John Stamos-, un tenia de vegades la sensació d'estar assistint a un concert d'un grup de tribut. Sobretot en aquelles cançons en què ni Love ni Johnston s'encarregaven de la veu solista –aquell "God Only Knows" amb Christian Love emulant a Carl Wilson no hi va haver per on agafar-lo-.

Però quan el conjunt s'enfilava a la taula de surf i despatxava dianes tan segures com "Surfin' U.S.A.", "Little Deuce Coupe", "I Get Around" o la final "Fun, Fun, Fun" –amb la veu de Love naturalment afectada pels seus 84 anys, però encara capaç de transmetre aquella joia eternament juvenil-, quan es tornava a manifestar davant dels nostres nassos aquella Califòrnia que gairebé comença i s'acaba amb aquestes cançons, un no podia evitar somriure i deixar-se portar per la música. Al capdavall, els Beach Boys sempre han anat d'això, amb Wilson o sense ell.

Brian Wilson (1942-2025)

Brian Wilson, en una imatge de 2009 - Foto Wonker/Flickr.

Brian Wilson va ser un d'aquells músics capaços d'unificar criteris a priori irreconciliables. La seva obra és apreciada a parts iguals pels rockers de tota la vida i per les joves generacions festivaleres, pels heavies i per la gent de l'indie, per punks, mods, hippies, beatniks i fills de l'era alternativa, per experts 'connoisseurs' i per oients casuals.

Les seves cançons poden agradar amb major o menor mesura, qüestió de prioritats. I un pot fixar-se més en una etapa o en una altra, això va a gustos. Però ningú els farà mai cap lleig. Fins i tot aquells a qui simplement no els entra, acaben admetent tard o d'hora el caràcter superlatiu d'un dels cançoners que van definir el segle XX.

Les cançons de la primera època dels Beach Boys són postals d'una Califòrnia gairebé mitològica. Retalls d'un imaginari on el somni nord-americà era un fet irrefutable, i alhora extrapolable a qualsevol racó de món on un adolescent pogués tenir accés a un tocadiscos i a un vehicle amb motor. "Califòrnia es va inventar els Beach Boys, i els Beach Boys es van inventar l'estiu", va declarar una vegada Little Steven, que és de la Costa Est però sap prou bé de què parla.

Després va venir una segona etapa marcada pel drama, el dolor i fins i tot la tragèdia, també per allò que avui –però en cap cas aleshores– s'anomena 'salut mental'. Escoltin vostès "I Just Wasn't Made for These Times" –una de les perles de la cara B del canònic "Pet Sounds" (1966)–, i entendran de seguida la diferència entre l'obra d'un geni torturat, i tota la quantitat de pornografia emocional despatxada últimament per una colla de nens de casa bona amb excés de vanitat.

TRES CONCERTS A BARCELONA

Vaig arribar a veure Brian Wilson en directe en tres ocasions. Les tres úniques actuacions que va fer a Barcelona, començant el juliol de 2005 amb aquell debut gairebé en temps de descompte a l'escenari del Poble Espanyol. Vaig repetir al cap de set anys al mateix recinte, en el marc d'aquella protocolària gira de reunió d'uns Beach Boys que, contra tot pronòstic, va esdevenir molt més que una cobertura d'expedient.

L'última visita de Wilson a Barcelona va tenir lloc el 2016 al parc del Fòrum en el marc d'un Primavera Sound. Tancat de forma permanent el somni efímer de la reunió amb Mike Love, el californià venia reforçat per una banda on destacava la presència dels seus vells companys de files Al Jardine i Blondie Chaplin. Veure'ls a tots tres en aquell escenari, va significar tant o més que haver assistit a la reunió de 2012.

Aquell concert al Primavera Sound va tenir com a fil conductor el 50è aniversari de "Pet Sounds", obra que va sonar en la seva totalitat. Encara avui són moltes les veus que recorden aquella vetllada amb adjectius poc amables, quan no directament destralers. Jo, en canvi, en guardo un molt bon record. I no em cau cap anell quan afirmo que, si hagués de triar un dels tres concerts als quals vaig assistir, probablement em quedaria amb aquest.

Cert, el temps no perdona i Wilson es va limitar a fer el que bonament va poder. Però, de les tres ocasions en què el vaig poder veure en un escenari, aquella va ser l'única en què em va semblar veure'l content (somrient, en ocasions) i conscient de ser on era. No oblidaré mai l'entusiasme amb què va presentar "Let's Go Away for Awhile", arribant a xampurrejar una mica en castellà –"This is an instrumental. No words in it, only music. No palabras, solo música. Incredible!".

Limitacions físiques i vocals al marge, poder veure a Brian Wilson (aparentment) feliç en un escenari és una de les millors coses que m'han passat a la vida. Sobretot tenint en compte que va ser l'últim cop que el vaig veure en directe, encara que això en aquell moment no ho sabia ni m'ho esperava.

EL FINAL

Tot i saber el que ja sabíem des de feia una temporada, la mort de Brian Wilson ha estat un cop molt dur. La magnitud de la seva obra, els acabats plusquamperfectes de les seves composicions i el caràcter eternament perdurable del seu llegat, contrasten amb la naturalesa caduca de tota la mediocritat que hi ha allà fora –no parlo necessàriament de música–.

Brian Wilson, i això no és cap tòpic, era un d'aquells genis que només passen un cop a la història. La seva partida suposa també un nou bany de realitat per a totes aquelles generacions que un dia van creure que n'hi havia prou amb una bona cançó per fer un món millor. M'atreviria a dir que ell ho va creure fins al final. D'arguments en tenia a grapats, tots amb la seva signatura, i aquests sí que no moriran mai.

Jeffrey Foskett (1956-2023)

JEFFREY FOSKETT
(1956-2023)

La biografia de Jeffrey Foskett gairebé donaria per una novel·la, o com a mínim per un biopic musical. Fanàtic dels Beach Boys des que va descobrir la seva música durant la dècada dels 60, es va presentar un bon dia a casa de Brian Wilson. Aquest no només el va rebre amb tota l'hospitalitat del món, sinó que aquella trobada va ser l'inici d'una llarga amistat. Durant la dècada dels 80, Foskett va formar part dels mateixos Beach Boys com a cantant i corista –ocasionalment va fer les parts vocals de Carl i Brian Wilson, en absència d'aquests-, i quan Brian Wilson va començar a fer gires en solitari a finals dels 90 va esdevenir-ne el director musical i home de confiança. El 2012 va participar de la gira de reunió de la formació clàssica de la banda mare. Ha mort a l'edat de 67 anys.

Com un 'outtake' de "Pet Sounds"

Els Beach Boys durant la sessió fotogràfica per la caràtula de "Pet Sounds" al

zoològic de San Diego, febrer de 1966 - Foto George Jerman.

Ahir a la tarda vaig passar pel davant d'una escola de Granollers. Hi feien classe de música amb la finestra oberta, i es podia escoltar perfectament com tocava una orquestra formada per alumnes del centre. No anaven a temps –ni falta que feia, són a principi de curs-, però sonaven frescos i compactes. Per moments, la peça que interpretaven semblava un outtake de "Pet Sounds" (1966), l'obra magna de Brian Wilson i els Beach Boys.

Cinc dècades d'"American Graffiti"

La banda sonora d'"American Graffiti" (1973) podria ser perfectament la mare de bona part dels recopilatoris de benzinera que van servir a generacions com la meva per descobrir –i aprofundir, amb el suport de llibres, revistes i el consell de generacions més veteranes- en el rock'n'roll de la dècada dels 50 –i dels primeríssims 60-. No hi són tots els que podria haver-hi, però la selecció és tan llaminera com representativa dels primers anys d'un gènere musical l'ona expansiva del qual arriba fins als nostres dies. De Bill Haley a Chuck Berry, de Buddy Holly als Platters, de Fats Domino als Skyliners, i de Del Shannon a uns Beach Boys que venien d'on venien alhora que començaven a assenyalar nous horitzons.

Es commemoren avui 50 anys de l'estrena de la pel·lícula en qüestió al Festival Internacional de Cinema de Locarno –als circuits comercials hi va arribar al cap de pocs dies-. El segon llargmetratge dirigit per un aleshores desconegut George Lucas –amb uns joves Richard Dreyfuss, Ron Howard, Charles Martin Smith, Paul Le Mat i Harrison Ford al repartiment-, la crònica d'una nit d'estiu de 1962 en què una colla d'adolescents s'ho passen bé tot conduint a ritme de rock'n'roll abans d'entrar a la presó existencial de la vida adulta. Una mirada en primera persona –la cinta s'inspirava en l'adolescència del mateix Lucas a la localitat californiana de Modesto- a uns dies més innocents en què l'acte de divertir-se podia ser tan revolucionari com alliberador.

"American Graffiti", la pel·lícula i la seva banda sonora, van veure la llum a una dècada del moment històric en què s'ambientaven. Pot sorprendre a aquestes alçades, però en plena segona meitat del segle XX aquest salt temporal de tan sols deu anys –onze, per ser exactes- podia equivaler al trànsit entre dos universos totalment diferents –de l'Amèrica de Kennedy a la de Nixon, de la innocència del primer rock'n'roll a la foscor estructural dels primers 70, del rockabilly i el doo-wop al glam, el rock progressiu i el heavy metal-. Hi havia nostàlgia a la pel·lícula de Lucas, però sobretot hi havia un homenatge a un període irrepetible que ja aleshores semblava gairebé tan llunyà com pugui semblar-ho ara. La generació dels Stray Cats i companyia –encara a les portes de l'adolescència al moment de l'estrena- en va prendre bona nota.

Dia de la Música 2023

La commemoració del Dia de la Música coincideix amb l'inici de l'estiu. La d'avui, 21 de juny, és una data en què habitualment m'agrada fer sonar els meus discos dels Beach Boys i de les Ronettes, també recuperar alguna joia del surf instrumental, i deixar-me portar per l'esperit de revetlla de tota la vida de l'Orquestra Plateria. Per això he tornat a desenfundar aquesta còpia en vinil del segon àlbum de la formació barcelonina, publicat el 1979 amb títol homònim –el plàstic d'"Estremécete", "La Neurastenia", "El Sabio", "Mambo nº 8" i "Pedro Navaja", gairebé res-. Un disc dels que fan festa en qualsevol moment i sota qualsevol circumstància, però que ara mateix també porta implícit l'homenatge a qui ens ha deixat abans d'hora. Va per Emili Baleriola. En pau descansi. I que la música no deixi mai de sonar.

Let's Go Away for Awhile

Les Franqueses del Vallès, abril de 2023.

Dos núvols banyats pels rajos d'una incipient posta de sol, ahir al vespre a Corró d'Avall, les Franqueses del Vallès. De vegades és bo parar-se a apreciar aquests petits grans detalls. De vegades és bo aturar-se a mirar els núvols, amb tot el que això pot implicar. De vegades és bo escapar-se i tenir un moment per a un mateix. O simplement marxar una estona. Sonen els Beach Boys de "Pet Sounds" (1966), i més concretament l'instrumental "Let's Go Away for Awhile". El geni de Brian Wilson com a banda sonora d'un moment plàcid.

Jim Gordon (1945-2023)

JIM GORDON
(1945-2023)

La biografia de Jim Gordon és tan fascinant en el terreny musical com tràgica en el personal. Bateria de bateries, va tocar literalment amb tothom i el seu nom figura en incomptables obres capitals de la música del segle XX. Després va venir la davallada als inferns. La malaltia mental, un tabú aleshores i encara avui, que en el seu cas va culminar amb una condemna per haver mort la seva mare a sang freda durant un episodi d'esquizofrènia. Corria l'any 1984 quan va ingressar a presó –els fets havien passat l'exercici anterior-, on passaria la resta dels seus dies i on ha mort a l'edat de 77 anys.

La seva entrada a la crònica negra va ser també el final d'una carrera tan aclaparadora com inabastable, que enllaça la Wrecking Crew i els Beach Boys –va tocar a les sessions de "Pet Sounds" (1966) i "Smiley Smile" (1967), entre d'altres- amb Carly Simon –"No Secrets" (1972)-, els Byrds –va marcar el ritme d'aquell "Wasn't Born to Follow" inclòs a "The Notorious Byrd Brothers" (1968)- amb Jackson Browne –"The Pretender" (1968)-, Crosby, Stills & Nash –el debut homònim de 1969- amb Elliott Murphy –"Lost Generation" (1975)-, i Joan Baez –"Diamonds & Rust" (1975)- amb George Harrison –"All Things Must Pass" (1970)-, per citar-ne tan sols uns quants –la llista no s'acabaria mai, i és de les que fan caure de cul-.

Menció a part mereix la seva militància a Derek and The Dominos, aquell grup que va formar Eric Clapton amb excomponents de Delaney & Bonnie –entre ells el mateix Gordon, també Bobby Whitlock (veu i teclat) i Carl Radle (baix), augmentats a l'estudi per tot un Duane Allman (guitarra)-, i que fins a un cert punt era el seu primer projecte solista. Un combo de durada efímera que va facturar un dels artefactes més incontestables del rock dels 70, aquell "Layla and Other Assorted Love Songs" (1970) la peça titular del qual –coescrita per qui ens ocupa- no requereix cap més presentació. Que torni a sonar a la seva memòria. I que després soni tota la resta. Va passar el que va passar, sí, però el llegat de Jim Gordon és el que és.

Ron Altbach (1946-2023)

RON ALTBACH
(1946-2023)

Es van formar el 1969 a l'estat de Nova York i el nom del grup s'inspirava en el títol d'una cançó de The Band, però el discurs de King Harvest mirava sense dissimular als aires càlids de la Costa Oest i apuntava cap a les coordenades d'allò que s'anomenaria soft rock. Se'ls recorda sobretot per la seva versió de "Dancing in the Moonlight" (1972), aquell original de Boffalongo que ells mateixos van popularitzar i que dècades més tard recuperarien Toploader. El piano que va definir la lectura canònica dels Harvest el tocava Ron Altbach, un dels fundadors del grup, que posteriorment s'integraria als Celebration de Mike Love. Això últim li obriria la porta a tocar amb els Beach Boys a finals dels 70 i a coproduir "M.I.U. Album" (1978). Ha mort a l'edat de 76 anys.

50 anys de "Holland"

Un àlbum dels Beach Boys gravat als Països Baixos i publicat a principis d'un mes de gener, enmig del fred hivernal i en plena ressaca de les festes de Nadal. Sortit del forn tal dia com avui de 1973, ara fa mig segle, "Holland" il·lustra de forma més que metafòrica com estava de perduda la banda californiana en aquell punt de la seva carrera. Els seus fundacionals èxits radiofònics pertanyien a un passat que ja quedava molt lluny. Els seus intents de reinventar-se –o com a mínim adaptar-se als nous temps- eren incompresos per la crítica i ignorats pel públic. La seva situació financera s'encaminava cap al desastre perquè els seus discos s'havien deixat de vendre. Brian Wilson estava més fora que dins per motius prou coneguts a aquestes alçades. I Bruce Johnston directament va decidir baixar del vaixell la primavera de 1972, desmotivat davant d'una deriva que semblava no portar enlloc –va tornar al grup el 1978-.

Enmig d'aquest panorama, els autors de "Surfin' Safari" (1962) se'n van anar a Baambrugge, un poble proper a Amsterdam, a gravar la continuació de "Carl and The Passions - So Tough" (1972). Es van instal·lar en un entorn pràcticament antagònic de tot allò que fins aleshores havia volgut evocar la seva música, justament a la recerca de nous aires i estímuls. I van triar els Països Baixos perquè el mercat neerlandès era dels pocs que encara responien positivament tant als seus discos com a les seves gires –quan hi havien anat a tocar el 1970, el públic local havia reaccionat amb més entusiasme davant de les composicions recents que no pas dels clàssics de gairebé una dècada enrere-. Les sessions van ser caòtiques, marcades pels problemes tècnics i per la falta de coordinació entre els membres del grup.

El resultat va ser un àlbum dispers, que volia emmirallar-se en el pop d'autor de l'època però només es mantenia per sobre de la línia de flotació en títols com "Sail On, Sailor –amb Blondie Chaplin a la veu solista-, "Big Sur" –una de les peces que formaven la suite "California Saga"- o un "Leaving this Town" que podria haver signat Elton John. Carl Wilson feia la veu solista a la majoria de cançons, reeditant el protagonisme adquirit a "Carl and the Passions", Mike Love es mantenia en un discret segon pla, i a Brian Wilson amb prou feines se l'arribava a escoltar –tot i viatjar a Holanda, no solia aparèixer per l'estudi i quan ho feia era mentre la resta del grup descansava; tot i això cal destacar la seva tasca com a coautor de "Sail On, Sailor", juntament amb Van Dyke Parks, Tandyn Almer, Ray Kennedy i Jack Rieley-. Una obra menor d'una banda que havia conegut dies millors.

Gene Cipriano (1928-2022)

GENE CIPRIANO
(1928-2022)

Un d'aquells secundaris de luxe els noms dels quals solen figurar només a la lletra petita –allò que anomenem els crèdits- d'incomptables obres d'abast universal. Saxofonista i flautista de llarguíssim recorregut, Gene "Cip" Cipriano va gravar, entre d'altres, les bandes sonores de "Peter Gunn" (1959), "Some Like It Hot" (1959), "West Side Story" (1961) i "The Simpsons" –a partir de 1990-. També va tocar amb gegants del jazz com Gerry Mulligan o Thelonious Monk –amb el qual va enregistrar "Monk's Blues" (1968)- i va formar part de la Wrecking Crew, cosa que el va portar a gravar amb els Beach Boys, Harry Nilsson, Frank Sinatra, Neil Diamond, Rosemary Clooney o Frank Zappa, entre molts altres. Ens ha deixat a l'edat de 94 anys.

Robin Sylvester (1950-2022)

ROBIN SYLVESTER
(1950-2022)

Amb 18 anys acabats de fer, Robin Sylvester treballava com a assistent als estudis Abbey Road de Londres. Corria l'any 1968 i els Beatles hi estaven gravant el White Album, publicat durant la tardor d'aquell mateix exercici. Influït per Paul McCartney, Sylvester es va comprar un baix i amb aquest instrument va descobrir la seva vocació musical. Va formar part de Byzantium, banda de culte de l'òrbita psicodèlica amb la qual va publicar tres àlbums durant la primera meitat dels 70. Quan el grup es va desfer, es va traslladar als Estats Units i va començar a treballar com a músic de sessió i de gira. La llista de figures de primer ordre amb què va arribar a tocar és inabastable, i inclou noms com els dels Beach Boys, Ry Cooder, les Shirelles, els Coasters, Mary Wells, Del Shannon, Freddy Fender, Bo Diddley o Chuck Berry. Des de 2003 havia estat el baixista dels Ratdog de Bob Weir (Grateful Dead). Ha mort a l'edat de 72 anys.

50 anys de "Surfin' Safari"

Quan va començar l'estiu de 1962, els Beach Boys encara eren lluny de situar-se a l'avantguarda de la música surf, posició des de la qual saltarien directament fins a les més a les més altes esferes del rock'n'roll i la música pop de la dècada dels 60 i més enllà. Havent publicat gairebé un any abans el seu primer senzill, "Surfin'", a través del petit segell independent Candix Records, la banda de la família Wilson comptava amb un petit èxit regional però les seves actuacions queien pràcticament amb comptagotes –i diversos testimonis que els van arribar a veure en directe aleshores han assegurat que no eren res de l'altre món-.

Per postres, Candix va fer fallida durant la primavera d'aquell mateix any. Amb una carrera estancada i novament sense segell discogràfic, Murry Wilson –pare dels germans Wilson i mànager de la banda en aquell moment- va jugar a tot o res i va aconseguir que una disquera de la mida de Capitol Records es fixés en el grup. I que s'arrisqués a fitxar-lo, en un punt en què el rock'n'roll encara era contemplat des de certs despatxos com una moda passatgera. La clau va ser Nick Venet, un jove productor que va convèncer els executius de la casa i es va posar als controls durant la gravació del que esdevindria el primer àlbum dels californians.

Publicat tal dia com avui de 1962 –fa exactament 50 anys-, "Surfin' Safari" encara dista de les obres més rodones del quintet, però es tracta sense cap mena de dubte d'un clàssic de ple dret del surf vocal. Gravat per la segona formació del grup –Mike Love, Brian Wilson, Dennis Wilson, Carl Wilson i David Marks, aquest últim en substitució d'Al Jardine, que acabava d'abandonar temporalment el combo-, hi destaquen la peça titular i una nova versió de "Surfin'", més polida que l'original però també més asèptica. La resta del plàstic alterna originals com "409" amb versions com "Summertime Blues" (Eddie Cochran). A destacar també la icònica fotografia de la banda a la platja de Paradise Cove, Malibu, que il·lustra la caràtula.

Bob Dylan felicita a Brian Wilson

Dylan, en una captura del vídeo d'homenatge a Brian Wilson.

Sempre m'han fet molta mandra aquesta mena d'homenatges, però ahir no vaig poder evitar la temptació de visionar sencer el vídeo on destacats noms del món de la cultura felicitaven a Brian Wilson pel seu 80è aniversari. Parlem de figures com Elton John, Smokey Robinson, Barry Gibb, Chuck D, Graham Nash, David Crosby, Carole King, John Cusack, John Fogerty, Don Was, Jeff Bridges o Al Jardine, entre d'altres –curiosament no hi havia cap dels actuals Beach Boys-. Però va ser la presència del sempre enigmàtic Bob Dylan el factor que em va motivar no tan sols a visionar el vídeo, sinó també a veure'l fins al final.

I va valer la pena, ja ho crec que sí. I em va semblar refotudament emocionant. Perquè, què volen que els digui, simplement no té preu poder escoltar com l'autor de "Like a Rolling Stone" li canta el "Happy Birthday" a l'autor de "God Only Knows" –Dylan, que a l'escenari sol transmetre una imatge d'esquerp-. I com s'equivoca al final –ell, que justament ha fet de la imperfecció un dels pilars del seu art-. I com somriu a càmera després d'un error que podria haver editat però ha preferit mantenir. Quan un artista és gran, ho és fins i tot cantant el "Happy Birthday" –i no descobrirem ara que Dylan és un dels artistes capitals dels darrers 100 anys-. Poden veure el vídeo en aquest enllaç.

Dia de la Música: "I Can Hear Music"

The Ronettes.

El calendari marca el 21 de juny. El Dia Internacional de la Música. I l'inici de l'estiu. Una jornada que convida a gaudir, però també a homenatjar els nostres referents. Em ve molt de gust avui punxar "I Can Hear Music", paradigmàtica cançó d'amor de l'era pop però alhora un cant d'amor a la mateixa música, el clàssic compost per Jeff Barry, Ellie Greenwich i Phil Spector, que les Ronettes van gravar originalment el 1966 i que els Beach Boys van versionar al cap de tres anys. Una cançó que fa companyia cada dia de l'any, però que entra millor que mai un dia com avui. Bon Dia de la Música a tothom. I que passin vostès un bon estiu.

80 anys amb Brian Wilson

Brian Wilson, al piano.

Un apunt curiós. Brian Wilson va néixer el 20 de juny de 1942, tan sols dos dies després que Paul McCartney. No parlem només de dos dels grans genis de la música del segle XX, sinó també de dos referents que després d'haver alterat per sempre més la història del món –literalment- amb les seves respectives obres, segueixen encara avui en actiu i essent totalment rellevants. Parlem també de dos músics que van desenvolupar papers similars als seus respectius grups, els Beach Boys i els Beatles. Tant Wilson com McCartney van fer de baixistes malgrat ser multiinstrumentistes de ple dret, van ser prolífics compositors de clàssics immortals i es van influir constantment l'un a l'altre durant una dècada, la dels 60, que pràcticament es van inventar ells mateixos si parlem en termes melòmans. I havien nascut amb dos dies de diferència.

Una altra curiositat. El fet d'haver nascut un 20 de juny implica que Wilson celebra el seu aniversari –avui en fa 80- el dia abans de l'inici oficial de l'estiu. Dit d'una altra manera, l'estiu comença l'endemà de commemorar-se el naixement de qui, en paraules del mateix Little Steven, "es va inventar l'estiu". Perquè no ens enganyem, l'estiu tal com molts de nosaltres l'entenem i ens agrada viure'l té a veure amb tot allò que van representar els Beach Boys abans d'esdevenir la paròdia d'ells mateixos que un dia de la setmana vinent actuarà –sense Wilson- en un reconegut festival barceloní. "Surfin' Safari", "Surfin' USA", "Surfer Girl", "All Summer Long", "Good Vibrations" i fins i tot les menys evidents. La música dels Beach Boys i l'obra de Wilson són la banda sonora per excel·lència de la temporada que comença a partir de demà.

Brian Wilson celebra avui 80 primaveres que de fet són 80 estius. Qualsevol dels seus discos és bo per commemorar-ho, però em sembla just reivindicar el més recent. Un "At My Piano" (2021) de títol tan explícit com el seu contingut. El de Hawthorne, tot sol al piano, interpretant en clau instrumental algunes de les peces més celebrades tant dels Beach Boys com de la seva discografia en solitari. Una nova forma d'aproximar-se a clàssics com "God Only Knows", "Don't Worry Baby", "The Warmth of the Sun", "You Still Believe in Me" o "Love and Mercy", que pràcticament adopten la categoria d'estàndards amb aquest tractament. No, Wilson no canta en tot el disc. Però toca el piano com els àngels tot recreant cada peça com si l'hagués compost abans d'ahir. A veure qui és capaç de no emocionar-se mentre el geni enfila amb tota la tendresa del món les primeres notes d'"In My Room".

50 anys de "Carl and The Passions - So Tough"

Una d'aquelles obres que potser haurien tingut millor sort d'haver-les signat els seus autors amb un altre nom. En aquest cas, a més, tenien el pseudònim perfecte. S'ha dit que Carl and The Passions havia estat el nom d'un grup format pels futurs components dels Beach Boys quan encara anaven a l'institut, i on Carl Wilson hauria tingut un rol més visible que la resta dels seus companys. Sigui com sigui, quan van decidir recuperar aquesta denominació ho van fer per titular un disc que va sortir al mercat amb la seva signatura habitual, i la cosa no va acabar de funcionar.

Publicat tal dia com avui de 1972, ara fa 50 anys, "Carl and The Passions - So Tough" és certament un dels àlbums més desconcertants de la banda californiana. També un d'aquells plàstics que al seu moment van rebre per tots costats –la crítica el va deixar per terra, el públic no va respondre-, però el temps ha acabat rehabilitant. Parlem d'un disc que no sona a res que haguessin fet abans els Beach Boys, que ni tan sols era la continuació lògica del seu predecessor –un "Surf's Up" (1971) que havia sortit encara no feia ni un any-, però sí que sintonitzava plenament amb registres com el folk rock i el country rock del moment.

Part de la responsabilitat d'aquell canvi de rumb la van tenir Blondie Chaplin i Ricky Fataar, components de The Flames acabats d'incorporar al grup per desig exprés d'un Carl Wilson que efectivament reforçava el seu pes en la presa de decisions en un moment en què Brian Wilson es trobava totalment immers al seu infern personal –tot i això va ser capaç de treure el cap amb la inicial "You Need a Mess of Help to Stand Alone", un dels grans moments del disc, juntament amb "Here She Comes", obra de Chaplin i Fataar- i on Mike Love va mantenir-se també en un pla més discret de l'habitual. Una obra diferent d'una banda gairebé irreconeixible però encara genial.

Sandy Nelson (1938-2022)

SANDY NELSON
(1938-2022)

Va ser un dels bateries més influents de la història del rock. Un virtuós que en altres temps probablement hauria fet ballar generacions senceres des de la base rítmica d'una big band, però en canvi ho va fer a ritme de rock'n'roll instrumental gran reserva. Si Sandy Nelson tenia swing, i en tenia moltíssim –queda clar escoltant qualsevol de les pistes que va enregistrar-, el seu estil va fer encarrilar bona part del full de ruta del rock i el pop des de finals de la dècada dels 50, quan va debutar com a músic de sessió.

Un dels seus primers treballs notables va ser amb els Teddy Bears d'un debutant Phil Spector, amb els quals va gravar aquell fundacional senzill que va esdevenir "To Know Him Is to Love Him" (1958). Posteriorment va ser un dels pioners reconeguts de la música surf amb The Gamblers, una banda formada per músics de sessió que posteriorment esdevindrien noms propis pel seu compte –també hi militaven Larry Taylor (Canned Heat, Tom Waits) i Bruce Johnston (The Beach Boys)-. El seu explosiu single "Moon Dawg!" (1959) es considera com la primera mostra de surf rock mai gravada.

Tot i això, a Sandy Nelson se'l sol recordar sobretot pels èxits que va signar amb el seu nom entre finals dels 50 i principis dels 60. Talls com "Teen Beat", de 1959, o el definitiu "Let There Be Drums", publicat dos anys després. Tant l'un com l'altre representen a la perfecció el seu discurs. La bateria al centre però sense oblidar la seva funció rítmica, en diàleg constant amb una guitarra que evocava tota la força de les onades de les costes californianes, també l'esperit indomable dels surfistes que les desafiaven. Nelson ens ha deixat a l'edat de 83 anys.

Ronnie Spector (1943-2022)

RONNIE SPECTOR
(1943-2022)

Agost de 2005. Coney Island, Brooklyn, Nova York. Entro en una botiga on venen literatura pulp i articles de sexe guarríssim, entre d'altres coses. La típica botiga que avui no podria existir a Coney però aleshores n'era la puta essència. M'atén una pin-up. Li pregunto què sona de fons i em diu que és l'últim de The Raveonettes –"Pretty in Black" (2005)-. Torno a Manhattan. Em compro el disc en una botiga del Village que obre fins tard. Gairebé al final de tot hi ha una cançó titulada "Ode to L.A.".

Hi canta Ronnie Spector, que al cap d'un any la regravarà al seu millor treball en solitari, "The Last of the Rock Stars" (2006) –titulat com la cançó d'Elliott Murphy-. Un treball on l'acompanyen entre d'altres Keith Richards i Patti Smith, i on l'artista nascuda Veronica Bennnett reconeix l'afinitat del seu llegat amb el punk novaiorquès tot fent-se seu el "You Can't Put Your Arms Around a Memory" de Johnny Thunders. També destaca la lectura definitiva d'"All I Want", original d'Amy Rigby que Spector canta no tan sols com si hagués compost ella mateixa sinó com si els seus versos punyents s'adrecessin a Phil Spector.

La relació de Bennett amb Spector és un dels capítols més polèmics de la trajectòria del llegendari productor, també de la crònica pop del segle passat. Tot havia començat gairebé com un conte de fades, amb el visionari geni de la cançó pop catapultant la carrera de la vocalista de l'East Harlem al capdavant de les Ronettes i amb perles sonores tan precioses com l'eterna "Be My Baby". I es va acabar amb un matrimoni que esdevindria literalment una presó per a ella, que un bon dia va decidir fugir de casa amb el que portava posat en aquell moment.

Juny de 2018. Sala Apolo, Barcelona. Ronnie Spector actua per primer cop a la ciutat davant d'un auditori tan selecte com atent. Quan va sortir a l'escenari vaig sentir que estava fent realitat un somni, avui sóc conscient que vaig ser un privilegiat. Un concert en què va repassar els èxits de les Ronettes i va oferir un arsenal de versions que va anar dels Beach Boys –aquell "Don't Worry Baby" que li havia dedicat Brian Wilson- a Amy Winehouse, passant pel citat Johnny Thunders. Un vetllada irrepetible i un concert al qual tan sols vaig trobar un únic però: que no cantés més cançons de "The Last of the Rock Stars" –tan sols en va rescatar "You Can't Put Your Arms Around a Memory"-.

Gener de 2022. Ha mort Ronnie Spector. Casualitats de la vida, se n'ha anat a pocs dies de commemorar-se el primer aniversari de la mort de Phil Spector. Ens ha deixat la veu del Wall of Sound i l'eterna mirada del rock'n'roll de la Costa Est. Des d'ara, el món és un lloc una mica pitjor.