60 anys de "Pet Sounds"

No sé si algú més n'és conscient, però avui es commemora el 60è aniversari de "Pet Sounds". I això no passa cada dia. Ja saben, l'obra magna de Brian Wilson i els Beach Boys, un dels eterns candidats a millor disc de la història, la cançó preferida de Paul McCartney, i tantes altres coses que s'han arribat a escriure durant les passades sis dècades. Avui fa 10 anys li vaig dedicar aquest article que recupero i aprofito per esmenar. Una actualització de les dades apunta que "Blonde on Blonde" de Bob Dylan no va sortir publicat el mateix dia que "Pet Sounds", sinó al cap d'un mes.

Essències californianes a la Costa Brava

THE BEACH BOYS
La Ciutadella, Roses

26 de juliol de 2025

Es feia estrany, assistir a un concert dels Beach Boys quan amb prou feines havíem tingut temps d'assimilar la mort de Brian Wilson. Per molt que aquest ja portés una eternitat fora de l'òrbita de Mike Love i Bruce Johnston –únics supervivents de la formació clàssica juntament amb Al Jardine i David Marks, tots dos fora del conjunt-, el gruix del repertori de la banda californiana el formen cançons que porten la seva signatura. Brian Wilson era els Beach Boys, i els Beach Boys eren Brian Wilson, tal com va dir una vegada el mateix Love.

Havent assumit aquest principi, havent assumit també el serial que ha esdevingut des de fa dècades el si d'una de les bandes més icòniques i influents de tots els temps, i havent assumit les seves circumstàncies presents, el cert és que l'encarnació dels Beach Boys que va actuar ahir a la Ciutadella de Roses –un marc de luxe, pel valor patrimonial del seu conjunt arquitectònic i per la seva proximitat amb les aigües de la Costa Brava, amb tot el simbolisme que això implica quan parlem del primer combo de surf vocal-, va fer un recital molt digne.

Cert, amb una banda de suport formada per músics que no havien ni nascut quan es van gravar la majoria de cançons que van sonar ahir a la nit –a destacar la presència de Christian Love, fill del cantant, també de l'actor John Stamos-, un tenia de vegades la sensació d'estar assistint a un concert d'un grup de tribut. Sobretot en aquelles cançons en què ni Love ni Johnston s'encarregaven de la veu solista –aquell "God Only Knows" amb Christian Love emulant a Carl Wilson no hi va haver per on agafar-lo-.

Però quan el conjunt s'enfilava a la taula de surf i despatxava dianes tan segures com "Surfin' U.S.A.", "Little Deuce Coupe", "I Get Around" o la final "Fun, Fun, Fun" –amb la veu de Love naturalment afectada pels seus 84 anys, però encara capaç de transmetre aquella joia eternament juvenil-, quan es tornava a manifestar davant dels nostres nassos aquella Califòrnia que gairebé comença i s'acaba amb aquestes cançons, un no podia evitar somriure i deixar-se portar per la música. Al capdavall, els Beach Boys sempre han anat d'això, amb Wilson o sense ell.

Ozzy Osbourne (1948-2025)

Ozzy Osbourne (1948-2025).

Aprofitava aquest vespre un moment de desconnexió de l'entorn digital per llegir, en una revista musical de les que encara es publiquen en paper, un article referint-se a les morts encara recents de Brian Wilson i Sly Stone, quan el meu telèfon mòbil s'ha començat a omplir de missatges informant-me del traspàs d'Ozzy Osbourne.

Signe dels temps que ens ha tocat viure, la impossibilitat gairebé pràctica de desconnectar de les omnipresents xarxes i pantalles. També el degoteig constant de baixes de referents sense els quals, alguns, no podríem entendre el món on vivim. Sly Stone, Brian Wilson i Ozzy Osbourne han marxat en qüestió d'un mes. Dit així encara fa més mal, oi que sí?

Stone, Wilson i Osbourne tenien moltes coses en comú. D'entrada, haver signat cançons de les que poden sobreviure a qualsevol cataclisme. També el fet de trobar-se a l'arrel de gèneres musicals sencers que han mutat, han evolucionat i s'han ramificat al llarg de les dècades, però els segueixen tenint a ells com a fars de referència.

En el cas que ens ocupa, tota la família de gèneres i subgèneres metàl·lics que, amb tota la seva diversitat, segueix tenint un comú denominador en els sis primers àlbums de Black Sabbath. Aquells dels quals et pots fiar en qualsevol context i sota qualsevol circumstància, tal com va dir una vegada el sempre oportú Henry Rollins.

Osbourne, Wilson i Stone també tenien en comú el fet d'haver baixat d'una manera o d'una altra fins als inferns que només pot entendre qui ha tocat el cel amb les seves pròpies mans i partint del seu propi talent. De tots tres, Osbourne és el que aparentment n'havia sortit més ben parat.

El seu comiat dels escenaris, encara no fa ni un mes a la seva Birmingham natal, va fer patir en alguns moments, però va ser emotiu a més no poder. Un cop vist el fatal desenllaç, adquireix tota una nova dimensió que a mi, personalment, em fa pensar en l'últim concert d'Elvis Presley a poques setmanes de la seva mort –sí, el d'aquell "Unchained Melody" amb caràcter definitiu-.

No sé si és veritat, però una vegada vaig llegir en algun lloc que una universitat dels Estats Units tenia una assignatura dedicada a analitzar com l'organisme d'Ozzy Osbourne havia aconseguit sobreviure al tren de vida dels seus anys més salvatges. Ignoro si la ciència té cap resposta per aquesta qüestió. Però des d'avui tenim la prova irrefutable que el Madman era tan mortal com tots nosaltres. I el pitjor de tot, és que ens haurem d'acostumar a viure en un món sense ell.

El pont que Birmingham va dedicar a Black Sabbath, fotografiat el novembre passat.

Brian Wilson (1942-2025)

Brian Wilson, en una imatge de 2009 - Foto Wonker/Flickr.

Brian Wilson va ser un d'aquells músics capaços d'unificar criteris a priori irreconciliables. La seva obra és apreciada a parts iguals pels rockers de tota la vida i per les joves generacions festivaleres, pels heavies i per la gent de l'indie, per punks, mods, hippies, beatniks i fills de l'era alternativa, per experts 'connoisseurs' i per oients casuals.

Les seves cançons poden agradar amb major o menor mesura, qüestió de prioritats. I un pot fixar-se més en una etapa o en una altra, això va a gustos. Però ningú els farà mai cap lleig. Fins i tot aquells a qui simplement no els entra, acaben admetent tard o d'hora el caràcter superlatiu d'un dels cançoners que van definir el segle XX.

Les cançons de la primera època dels Beach Boys són postals d'una Califòrnia gairebé mitològica. Retalls d'un imaginari on el somni nord-americà era un fet irrefutable, i alhora extrapolable a qualsevol racó de món on un adolescent pogués tenir accés a un tocadiscos i a un vehicle amb motor. "Califòrnia es va inventar els Beach Boys, i els Beach Boys es van inventar l'estiu", va declarar una vegada Little Steven, que és de la Costa Est però sap prou bé de què parla.

Després va venir una segona etapa marcada pel drama, el dolor i fins i tot la tragèdia, també per allò que avui –però en cap cas aleshores– s'anomena 'salut mental'. Escoltin vostès "I Just Wasn't Made for These Times" –una de les perles de la cara B del canònic "Pet Sounds" (1966)–, i entendran de seguida la diferència entre l'obra d'un geni torturat, i tota la quantitat de pornografia emocional despatxada últimament per una colla de nens de casa bona amb excés de vanitat.

TRES CONCERTS A BARCELONA

Vaig arribar a veure Brian Wilson en directe en tres ocasions. Les tres úniques actuacions que va fer a Barcelona, començant el juliol de 2005 amb aquell debut gairebé en temps de descompte a l'escenari del Poble Espanyol. Vaig repetir al cap de set anys al mateix recinte, en el marc d'aquella protocolària gira de reunió d'uns Beach Boys que, contra tot pronòstic, va esdevenir molt més que una cobertura d'expedient.

L'última visita de Wilson a Barcelona va tenir lloc el 2016 al parc del Fòrum en el marc d'un Primavera Sound. Tancat de forma permanent el somni efímer de la reunió amb Mike Love, el californià venia reforçat per una banda on destacava la presència dels seus vells companys de files Al Jardine i Blondie Chaplin. Veure'ls a tots tres en aquell escenari, va significar tant o més que haver assistit a la reunió de 2012.

Aquell concert al Primavera Sound va tenir com a fil conductor el 50è aniversari de "Pet Sounds", obra que va sonar en la seva totalitat. Encara avui són moltes les veus que recorden aquella vetllada amb adjectius poc amables, quan no directament destralers. Jo, en canvi, en guardo un molt bon record. I no em cau cap anell quan afirmo que, si hagués de triar un dels tres concerts als quals vaig assistir, probablement em quedaria amb aquest.

Cert, el temps no perdona i Wilson es va limitar a fer el que bonament va poder. Però, de les tres ocasions en què el vaig poder veure en un escenari, aquella va ser l'única en què em va semblar veure'l content (somrient, en ocasions) i conscient de ser on era. No oblidaré mai l'entusiasme amb què va presentar "Let's Go Away for Awhile", arribant a xampurrejar una mica en castellà –"This is an instrumental. No words in it, only music. No palabras, solo música. Incredible!".

Limitacions físiques i vocals al marge, poder veure a Brian Wilson (aparentment) feliç en un escenari és una de les millors coses que m'han passat a la vida. Sobretot tenint en compte que va ser l'últim cop que el vaig veure en directe, encara que això en aquell moment no ho sabia ni m'ho esperava.

EL FINAL

Tot i saber el que ja sabíem des de feia una temporada, la mort de Brian Wilson ha estat un cop molt dur. La magnitud de la seva obra, els acabats plusquamperfectes de les seves composicions i el caràcter eternament perdurable del seu llegat, contrasten amb la naturalesa caduca de tota la mediocritat que hi ha allà fora –no parlo necessàriament de música–.

Brian Wilson, i això no és cap tòpic, era un d'aquells genis que només passen un cop a la història. La seva partida suposa també un nou bany de realitat per a totes aquelles generacions que un dia van creure que n'hi havia prou amb una bona cançó per fer un món millor. M'atreviria a dir que ell ho va creure fins al final. D'arguments en tenia a grapats, tots amb la seva signatura, i aquests sí que no moriran mai.

Jeffrey Foskett (1956-2023)

JEFFREY FOSKETT
(1956-2023)

La biografia de Jeffrey Foskett gairebé donaria per una novel·la, o com a mínim per un biopic musical. Fanàtic dels Beach Boys des que va descobrir la seva música durant la dècada dels 60, es va presentar un bon dia a casa de Brian Wilson. Aquest no només el va rebre amb tota l'hospitalitat del món, sinó que aquella trobada va ser l'inici d'una llarga amistat. Durant la dècada dels 80, Foskett va formar part dels mateixos Beach Boys com a cantant i corista –ocasionalment va fer les parts vocals de Carl i Brian Wilson, en absència d'aquests-, i quan Brian Wilson va començar a fer gires en solitari a finals dels 90 va esdevenir-ne el director musical i home de confiança. El 2012 va participar de la gira de reunió de la formació clàssica de la banda mare. Ha mort a l'edat de 67 anys.

Com un 'outtake' de "Pet Sounds"

Els Beach Boys durant la sessió fotogràfica per la caràtula de "Pet Sounds" al

zoològic de San Diego, febrer de 1966 - Foto George Jerman.

Ahir a la tarda vaig passar pel davant d'una escola de Granollers. Hi feien classe de música amb la finestra oberta, i es podia escoltar perfectament com tocava una orquestra formada per alumnes del centre. No anaven a temps –ni falta que feia, són a principi de curs-, però sonaven frescos i compactes. Per moments, la peça que interpretaven semblava un outtake de "Pet Sounds" (1966), l'obra magna de Brian Wilson i els Beach Boys.

Let's Go Away for Awhile

Les Franqueses del Vallès, abril de 2023.

Dos núvols banyats pels rajos d'una incipient posta de sol, ahir al vespre a Corró d'Avall, les Franqueses del Vallès. De vegades és bo parar-se a apreciar aquests petits grans detalls. De vegades és bo aturar-se a mirar els núvols, amb tot el que això pot implicar. De vegades és bo escapar-se i tenir un moment per a un mateix. O simplement marxar una estona. Sonen els Beach Boys de "Pet Sounds" (1966), i més concretament l'instrumental "Let's Go Away for Awhile". El geni de Brian Wilson com a banda sonora d'un moment plàcid.

Dennis Budimir (1938-2023)

DENNIS BUDIMIR
(1938-2023)

La carrera del guitarrista Dennis Buidmir com a músic de sessió va ser absolutament espectacular. Membre ocasional de la Wrecking Crew, format en l'àmbit del jazz –gènere al qual va dedicar els sis àlbums que tenia publicats amb el seu nom-, se'l pot escoltar en discos de figures com Bud Shank, Peggy Lee, Ella Fitzgerald, The 5th Dimension, Neil Diamond, Randy Newman, Van Dyke Parks, Brian Wilson, Frank Zappa, Paul Anka, Harry Nilsson, Sergio Mendes, Quincy Jones o Chico Hamilton, entre molts altres. També va girar amb bandes com la de Bobby Troup. Ha mort a l'edat de 84 anys.

50 anys de "Holland"

Un àlbum dels Beach Boys gravat als Països Baixos i publicat a principis d'un mes de gener, enmig del fred hivernal i en plena ressaca de les festes de Nadal. Sortit del forn tal dia com avui de 1973, ara fa mig segle, "Holland" il·lustra de forma més que metafòrica com estava de perduda la banda californiana en aquell punt de la seva carrera. Els seus fundacionals èxits radiofònics pertanyien a un passat que ja quedava molt lluny. Els seus intents de reinventar-se –o com a mínim adaptar-se als nous temps- eren incompresos per la crítica i ignorats pel públic. La seva situació financera s'encaminava cap al desastre perquè els seus discos s'havien deixat de vendre. Brian Wilson estava més fora que dins per motius prou coneguts a aquestes alçades. I Bruce Johnston directament va decidir baixar del vaixell la primavera de 1972, desmotivat davant d'una deriva que semblava no portar enlloc –va tornar al grup el 1978-.

Enmig d'aquest panorama, els autors de "Surfin' Safari" (1962) se'n van anar a Baambrugge, un poble proper a Amsterdam, a gravar la continuació de "Carl and The Passions - So Tough" (1972). Es van instal·lar en un entorn pràcticament antagònic de tot allò que fins aleshores havia volgut evocar la seva música, justament a la recerca de nous aires i estímuls. I van triar els Països Baixos perquè el mercat neerlandès era dels pocs que encara responien positivament tant als seus discos com a les seves gires –quan hi havien anat a tocar el 1970, el públic local havia reaccionat amb més entusiasme davant de les composicions recents que no pas dels clàssics de gairebé una dècada enrere-. Les sessions van ser caòtiques, marcades pels problemes tècnics i per la falta de coordinació entre els membres del grup.

El resultat va ser un àlbum dispers, que volia emmirallar-se en el pop d'autor de l'època però només es mantenia per sobre de la línia de flotació en títols com "Sail On, Sailor –amb Blondie Chaplin a la veu solista-, "Big Sur" –una de les peces que formaven la suite "California Saga"- o un "Leaving this Town" que podria haver signat Elton John. Carl Wilson feia la veu solista a la majoria de cançons, reeditant el protagonisme adquirit a "Carl and the Passions", Mike Love es mantenia en un discret segon pla, i a Brian Wilson amb prou feines se l'arribava a escoltar –tot i viatjar a Holanda, no solia aparèixer per l'estudi i quan ho feia era mentre la resta del grup descansava; tot i això cal destacar la seva tasca com a coautor de "Sail On, Sailor", juntament amb Van Dyke Parks, Tandyn Almer, Ray Kennedy i Jack Rieley-. Una obra menor d'una banda que havia conegut dies millors.

50 anys de "Surfin' Safari"

Quan va començar l'estiu de 1962, els Beach Boys encara eren lluny de situar-se a l'avantguarda de la música surf, posició des de la qual saltarien directament fins a les més a les més altes esferes del rock'n'roll i la música pop de la dècada dels 60 i més enllà. Havent publicat gairebé un any abans el seu primer senzill, "Surfin'", a través del petit segell independent Candix Records, la banda de la família Wilson comptava amb un petit èxit regional però les seves actuacions queien pràcticament amb comptagotes –i diversos testimonis que els van arribar a veure en directe aleshores han assegurat que no eren res de l'altre món-.

Per postres, Candix va fer fallida durant la primavera d'aquell mateix any. Amb una carrera estancada i novament sense segell discogràfic, Murry Wilson –pare dels germans Wilson i mànager de la banda en aquell moment- va jugar a tot o res i va aconseguir que una disquera de la mida de Capitol Records es fixés en el grup. I que s'arrisqués a fitxar-lo, en un punt en què el rock'n'roll encara era contemplat des de certs despatxos com una moda passatgera. La clau va ser Nick Venet, un jove productor que va convèncer els executius de la casa i es va posar als controls durant la gravació del que esdevindria el primer àlbum dels californians.

Publicat tal dia com avui de 1962 –fa exactament 50 anys-, "Surfin' Safari" encara dista de les obres més rodones del quintet, però es tracta sense cap mena de dubte d'un clàssic de ple dret del surf vocal. Gravat per la segona formació del grup –Mike Love, Brian Wilson, Dennis Wilson, Carl Wilson i David Marks, aquest últim en substitució d'Al Jardine, que acabava d'abandonar temporalment el combo-, hi destaquen la peça titular i una nova versió de "Surfin'", més polida que l'original però també més asèptica. La resta del plàstic alterna originals com "409" amb versions com "Summertime Blues" (Eddie Cochran). A destacar també la icònica fotografia de la banda a la platja de Paradise Cove, Malibu, que il·lustra la caràtula.

Bob Dylan felicita a Brian Wilson

Dylan, en una captura del vídeo d'homenatge a Brian Wilson.

Sempre m'han fet molta mandra aquesta mena d'homenatges, però ahir no vaig poder evitar la temptació de visionar sencer el vídeo on destacats noms del món de la cultura felicitaven a Brian Wilson pel seu 80è aniversari. Parlem de figures com Elton John, Smokey Robinson, Barry Gibb, Chuck D, Graham Nash, David Crosby, Carole King, John Cusack, John Fogerty, Don Was, Jeff Bridges o Al Jardine, entre d'altres –curiosament no hi havia cap dels actuals Beach Boys-. Però va ser la presència del sempre enigmàtic Bob Dylan el factor que em va motivar no tan sols a visionar el vídeo, sinó també a veure'l fins al final.

I va valer la pena, ja ho crec que sí. I em va semblar refotudament emocionant. Perquè, què volen que els digui, simplement no té preu poder escoltar com l'autor de "Like a Rolling Stone" li canta el "Happy Birthday" a l'autor de "God Only Knows" –Dylan, que a l'escenari sol transmetre una imatge d'esquerp-. I com s'equivoca al final –ell, que justament ha fet de la imperfecció un dels pilars del seu art-. I com somriu a càmera després d'un error que podria haver editat però ha preferit mantenir. Quan un artista és gran, ho és fins i tot cantant el "Happy Birthday" –i no descobrirem ara que Dylan és un dels artistes capitals dels darrers 100 anys-. Poden veure el vídeo en aquest enllaç.

80 anys amb Brian Wilson

Brian Wilson, al piano.

Un apunt curiós. Brian Wilson va néixer el 20 de juny de 1942, tan sols dos dies després que Paul McCartney. No parlem només de dos dels grans genis de la música del segle XX, sinó també de dos referents que després d'haver alterat per sempre més la història del món –literalment- amb les seves respectives obres, segueixen encara avui en actiu i essent totalment rellevants. Parlem també de dos músics que van desenvolupar papers similars als seus respectius grups, els Beach Boys i els Beatles. Tant Wilson com McCartney van fer de baixistes malgrat ser multiinstrumentistes de ple dret, van ser prolífics compositors de clàssics immortals i es van influir constantment l'un a l'altre durant una dècada, la dels 60, que pràcticament es van inventar ells mateixos si parlem en termes melòmans. I havien nascut amb dos dies de diferència.

Una altra curiositat. El fet d'haver nascut un 20 de juny implica que Wilson celebra el seu aniversari –avui en fa 80- el dia abans de l'inici oficial de l'estiu. Dit d'una altra manera, l'estiu comença l'endemà de commemorar-se el naixement de qui, en paraules del mateix Little Steven, "es va inventar l'estiu". Perquè no ens enganyem, l'estiu tal com molts de nosaltres l'entenem i ens agrada viure'l té a veure amb tot allò que van representar els Beach Boys abans d'esdevenir la paròdia d'ells mateixos que un dia de la setmana vinent actuarà –sense Wilson- en un reconegut festival barceloní. "Surfin' Safari", "Surfin' USA", "Surfer Girl", "All Summer Long", "Good Vibrations" i fins i tot les menys evidents. La música dels Beach Boys i l'obra de Wilson són la banda sonora per excel·lència de la temporada que comença a partir de demà.

Brian Wilson celebra avui 80 primaveres que de fet són 80 estius. Qualsevol dels seus discos és bo per commemorar-ho, però em sembla just reivindicar el més recent. Un "At My Piano" (2021) de títol tan explícit com el seu contingut. El de Hawthorne, tot sol al piano, interpretant en clau instrumental algunes de les peces més celebrades tant dels Beach Boys com de la seva discografia en solitari. Una nova forma d'aproximar-se a clàssics com "God Only Knows", "Don't Worry Baby", "The Warmth of the Sun", "You Still Believe in Me" o "Love and Mercy", que pràcticament adopten la categoria d'estàndards amb aquest tractament. No, Wilson no canta en tot el disc. Però toca el piano com els àngels tot recreant cada peça com si l'hagués compost abans d'ahir. A veure qui és capaç de no emocionar-se mentre el geni enfila amb tota la tendresa del món les primeres notes d'"In My Room".

50 anys de "Carl and The Passions - So Tough"

Una d'aquelles obres que potser haurien tingut millor sort d'haver-les signat els seus autors amb un altre nom. En aquest cas, a més, tenien el pseudònim perfecte. S'ha dit que Carl and The Passions havia estat el nom d'un grup format pels futurs components dels Beach Boys quan encara anaven a l'institut, i on Carl Wilson hauria tingut un rol més visible que la resta dels seus companys. Sigui com sigui, quan van decidir recuperar aquesta denominació ho van fer per titular un disc que va sortir al mercat amb la seva signatura habitual, i la cosa no va acabar de funcionar.

Publicat tal dia com avui de 1972, ara fa 50 anys, "Carl and The Passions - So Tough" és certament un dels àlbums més desconcertants de la banda californiana. També un d'aquells plàstics que al seu moment van rebre per tots costats –la crítica el va deixar per terra, el públic no va respondre-, però el temps ha acabat rehabilitant. Parlem d'un disc que no sona a res que haguessin fet abans els Beach Boys, que ni tan sols era la continuació lògica del seu predecessor –un "Surf's Up" (1971) que havia sortit encara no feia ni un any-, però sí que sintonitzava plenament amb registres com el folk rock i el country rock del moment.

Part de la responsabilitat d'aquell canvi de rumb la van tenir Blondie Chaplin i Ricky Fataar, components de The Flames acabats d'incorporar al grup per desig exprés d'un Carl Wilson que efectivament reforçava el seu pes en la presa de decisions en un moment en què Brian Wilson es trobava totalment immers al seu infern personal –tot i això va ser capaç de treure el cap amb la inicial "You Need a Mess of Help to Stand Alone", un dels grans moments del disc, juntament amb "Here She Comes", obra de Chaplin i Fataar- i on Mike Love va mantenir-se també en un pla més discret de l'habitual. Una obra diferent d'una banda gairebé irreconeixible però encara genial.

Ronnie Spector (1943-2022)

RONNIE SPECTOR
(1943-2022)

Agost de 2005. Coney Island, Brooklyn, Nova York. Entro en una botiga on venen literatura pulp i articles de sexe guarríssim, entre d'altres coses. La típica botiga que avui no podria existir a Coney però aleshores n'era la puta essència. M'atén una pin-up. Li pregunto què sona de fons i em diu que és l'últim de The Raveonettes –"Pretty in Black" (2005)-. Torno a Manhattan. Em compro el disc en una botiga del Village que obre fins tard. Gairebé al final de tot hi ha una cançó titulada "Ode to L.A.".

Hi canta Ronnie Spector, que al cap d'un any la regravarà al seu millor treball en solitari, "The Last of the Rock Stars" (2006) –titulat com la cançó d'Elliott Murphy-. Un treball on l'acompanyen entre d'altres Keith Richards i Patti Smith, i on l'artista nascuda Veronica Bennnett reconeix l'afinitat del seu llegat amb el punk novaiorquès tot fent-se seu el "You Can't Put Your Arms Around a Memory" de Johnny Thunders. També destaca la lectura definitiva d'"All I Want", original d'Amy Rigby que Spector canta no tan sols com si hagués compost ella mateixa sinó com si els seus versos punyents s'adrecessin a Phil Spector.

La relació de Bennett amb Spector és un dels capítols més polèmics de la trajectòria del llegendari productor, també de la crònica pop del segle passat. Tot havia començat gairebé com un conte de fades, amb el visionari geni de la cançó pop catapultant la carrera de la vocalista de l'East Harlem al capdavant de les Ronettes i amb perles sonores tan precioses com l'eterna "Be My Baby". I es va acabar amb un matrimoni que esdevindria literalment una presó per a ella, que un bon dia va decidir fugir de casa amb el que portava posat en aquell moment.

Juny de 2018. Sala Apolo, Barcelona. Ronnie Spector actua per primer cop a la ciutat davant d'un auditori tan selecte com atent. Quan va sortir a l'escenari vaig sentir que estava fent realitat un somni, avui sóc conscient que vaig ser un privilegiat. Un concert en què va repassar els èxits de les Ronettes i va oferir un arsenal de versions que va anar dels Beach Boys –aquell "Don't Worry Baby" que li havia dedicat Brian Wilson- a Amy Winehouse, passant pel citat Johnny Thunders. Un vetllada irrepetible i un concert al qual tan sols vaig trobar un únic però: que no cantés més cançons de "The Last of the Rock Stars" –tan sols en va rescatar "You Can't Put Your Arms Around a Memory"-.

Gener de 2022. Ha mort Ronnie Spector. Casualitats de la vida, se n'ha anat a pocs dies de commemorar-se el primer aniversari de la mort de Phil Spector. Ens ha deixat la veu del Wall of Sound i l'eterna mirada del rock'n'roll de la Costa Est. Des d'ara, el món és un lloc una mica pitjor.

60 anys de "Surfin'"

Es commemoren avui 60 anys de la publicació de "Surfin'", la primera composició de Brian Wilson i el single de debut dels Beach Boys. Dos minuts i 14 segons d'harmonies vocals al més pur estil doo-wop, i una lírica que lloava les bondats de la pràctica del surf sobre una contagiosa melodia pop. Hi ha qui diu que va ser la primera mostra de música surf vocal. També hi ha qui diu que a partir d'aquí es va començar a definir allò que s'anomenaria California Sound. Tant una afirmació com l'altra es podrien matisar però van ben encaminades.

Publicada tal dia com avui de 1961 pel segell independent Candix Records, amb Mike Love a la veu solista i l'exòtica "Luau" a la cara b, "Surfin'" va ser regravada al cap d'un any per a incloure's al primer àlbum del grup, el seminal "Surfin' Safari" (1962), editat ja sota el paraigua de Capitol Records. Tres dècades més tard, uns Beach Boys ja sense Brian Wilson en gravarien una nova versió totalment descafeïnada per incloure-la al que possiblement sigui el seu disc més fluix i prescindible, "Summer in Paradise" (1992). Poden llegir en aquest mateig blog una història una mica més acurada de "Surfin'", la cançó que d'alguna manera va encetar la dècada dels 60.

50 anys de "Surf's Up"

Podria ser perfectament la banda sonora d'aquestes dates finals de l'estiu. Postals d'infantesa i referències espirituals cantades sobre una base de pop tardorenc, fins i tot crepuscular. I un títol amb què Brian Wilson venia a dir que els temps dels Beach Boys com a grans ambaixadors (involuntaris, sovint qüestionats) de la música de platja per excel·lència havien passat a la història. Hi ha crítics que han arribat a assenyalar "Surf's Up", la cançó, com la millor composició del catàleg de Wilson i els Beach Boys, fins i tot per sobre de qualsevol peça de "Pet Sounds" (1966).

Serà o no serà la millor cançó dels californians, però és un dels punts àlgids del seu repertori i reflecteix l'estat de les coses al si de la banda quan es va publicar "Surf's Up" (1971), l'àlbum, tal dia com avui de fa 50 anys. Lluny quedaven els dies de les melodies immediates i els èxits instantanis, lluny quedaven també unes tendències amb les quals els Wilson i companyia no aconseguien encaixar malgrat les múltiples temptatives. I per postres, el descens de Brian Wilson al seu propi infern personal es començava a notar. Tan sols va participar en quatre de les deu peces del disc –entre elles la pròpia "Surf's Up", provinent de les sessions del projecte Smile-.

Això va donar més ales a la resta de la banda, sobretot a un Carl Wilson pletòric tant a la composició com a la veu solista en perles pop de la mida de "Long Promised Road" o la preciosa "Feel Flows". Bruce Johnston va aportar la nostàlgica "Disney Girls (1957)". Mike Love va reconvertir el "Riot in Cell Block #9" de Leiber i Stoller en "Student Demonstration Time", un blues robust que parlava de les convulsions socials aleshores a l'ordre del dia als Estats Units. I Al Jardine es va aliar amb Love i Brian Wilson a les igualment reivindicables "Don't Go Near the Water" i "Take a Load Off Your Feet". Al seu dia l'àlbum va ser rebut tímidament. Avui, com sol passar en casos com el que ens ocupa, és un clàssic que recentment ha rebut la seva corresponent reedició commemorativa amb format de luxe.

Quan Brian Wilson va donar veu a la música surf

Brian Wilson, Mike Love, Dennis Wilson, Carl Wilson i David Marks: els Beach Boys.

Coincideixen avui la commemoració del Dia de la Música i l'inici de l'estiu. Dos bons motius per acudir al sempre refrescant catàleg de Brian Wilson i els Beach Boys. "Surfin'", el seu primer single, va suposar un abans i un després en l'evolució de la música surf i va posar la primera pedra del California Sound. Poc s'ho podia imaginar aquell professor d'institut que l'havia puntuat amb la pitjor nota possible.

Poc es devia imaginar el professor de música de Brian Wilson a l'institut de Hawthorne, Califòrnia, que en poc menys d'una dècada el seu alumne seria reconegut com un dels compositors més influents del segle XX i que hauria signat algunes de les obres capitals del seu temps. El cas és que quan un jove Wilson va presentar a classe la seva primera composició, "Surfin'", el professor de torn la va avaluar amb una F, la nota més baixa que establia aleshores el sistema de puntuació nord-americà. Haurien de passar ben bé sis dècades perquè el centre decidís rectificar i atorgués, en ple any 2018, la nota més alta –una A- al treball de Wilson. Sí, l'excés d'academicisme sol tenir aquestes coses.

D'acord, "Surfin'" no serà ni de bon tros la composició més rodona del cançoner de Brian Wilson, ni tan sols de la fundacional primera etapa dels Beach Boys, però el seu pes històric és inqüestionable i segueix entrant la mar de bé digués el que digués aquell professor. Dos minuts i 14 segons d'harmonies vocals al més pur estil doo-wop, i una lírica que lloava les bondats de la pràctica del surf sobre una contagiosa melodia pop. Molt més que un tast de què significava ser adolescent al sud de Califòrnia durant la primera meitat de la dècada dels 60, l'essència del somni nord-americà invocada des de la perspectiva de qui encara disposa de tota una vida per davant. Que Wilson no s'hagués enfilat mai a una taula de surf era el de menys. Que bona part del nucli dur de la comunitat surfer no se l'arribés a prendre mai seriosament, a aquestes alçades no li importa a ningú.

"Surfin'" va ser la primera composició de Wilson i el primer single dels Beach Boys –amb Mike Love a la veu solista-. Publicada la tardor de 1961 per Candix Records amb "Luau" a la cara b, posteriorment es va regravar per a la seva inclusió al primer àlbum del grup, "Surfin' Safari", que veuria la llum al cap d'un any sota el paraigües de Capitol Records. A data d'avui, més enllà d'apuntar l'inici d'una de les nissagues discogràfiques més apassionants de les passades sis dècades, es contempla "Surfin'" com el punt de partida del vessant vocal de la música surf, un estil patentat per il·lustres veïns com Dick Dale o The Bel-Airs que fins aleshores havia prescindit de de la figura del vocalista. També es considera com la primera pedra de l'anomenat California Sound, aquell subgènere eternament hedonista de la música pop del qual segueixen essent Wilson i companyia màxims exponents.

L'apunt negatiu de tota aquesta història és una tercera versió de la peça en qüestió enregistrada i publicada pels propis Beach Boys el 1992 amb l'ànim de commemorar els 30 anys del seu primer elapé. Una lectura apàtica i descafeïnada, emmarcada en el que sol considerar-se com el punt més baix de tota la discografia dels californians, un "Summer in Paradise" (1992) produït pel seu sempre fidel Terry Melcher però totalment mancat d'aquella màgia que havia arribat a caracteritzar els seus autors. No hi va participar Brian Wilson, qui aleshores ja es trobava fora de la banda, el desastre va ser monumental tant en termes artístics com comercials, i d'alguna manera va acabar de precipitar el culebrot que ha esdevingut la nissaga Wilson-Love durant les passades tres dècades. A data d'avui és un dels pocs discos dels Beach Boys que mai s'han arribat a reeditar.

Heroes and Villains

Mike Love - Foto Cindy Ord / Getty Images

Les coses no tan sols no solen ser blanques ni negres, sinó que sovint són més complexes del que semblen a simple vista. Fixin-se sinó en aquesta eterna guerra freda (o potser no tan freda) que ha esdevingut des de dècades enrere el llegat dels Beach Boys. Mike Love en una banda, girant amb el nom del llegendari grup, i els seus excompanys Brian Wilson i Al Jardine a l'extrem oposat. Herois i malvats. Malvats i herois. O bé ets dels uns o bé ets dels altres, però ni tan sols la gira que commemorava el cinquantè aniversari de la formació californiana, l'any 2012, va servir per a curar ferides que vénen de molt lluny i on tothom es veu capaç de posar cullerada. I jo el primer, que tinc molt clar que prefereixo contemplar a Wilson arrossegant-se pels escenaris en la mesura que li permet el seu castigat organisme, que no pas assistir a aquesta mena de trip nostàlgic que semblen voler-me vendre els Beach Boys de Love.

Per això és bo escoltar, de tant en tant, què diu l'altra part, la que per norma sol semblar-nos menys simpàtica. El propi Love, en el meu cas, que a l'edició de maig de la revista Mojo es despatxa a gust -però sense faltar al respecte- sobre els tòpics que constantment el converteixen en el dolent de la pel·lícula. El més interessant, si m'ho permeten, és quan prova d'explicar el laberint legal que és ara mateix la marca Beach Boys: ell tan sols posseeix en exclusiva el nom de la banda a l'hora de girar, i bona part dels ingressos van a parar a la societat Brother Records, propietària del llegat del grup on encara tenen veu i vot Wilson i Jardine. Que com a socis de tal conglomerat també reben una part del pastís cada vegada que les arques de Brother reben els sucosos xecs que li despatxen a Love quan surt de gira amb el nom de The Beach Boys. I el tema va més enllà, però sol obviar-se a la literatura melòmana perquè venen més les històries sobre xocs d'egos, genis maleïts i flirtejos amb Charles Manson que no pas les de negocis purs i durs. Insisteixo: difícilment canviaré de bàndol a aquestes alçades, i encara menys de gustos o preferències, però no està de més recordar que les coses solen ser menys simples del que semblen.

Les "males notes" de Brian Wilson

Un jove Brian Wilson durant els primers dies dels Beach Boys.

Brian Wilson és considerat com un dels més grans compositors del segle XX, però quan estudiava a l'institut de Hawthorne el seu professor de música va avaluar amb una F -la puntuació més baixa segons el sistema educatiu dels Estats Units- la composició que va presentar a classe. La peça en qüestió, "Surfin'", esdevindria el primer hit dels Beach Boys l'any 1962 i catapultaria la seva carrera. Que "Surfin'" no és la millor cançó dels californians és tan evident com que a Wilson encara li faltaven alguns anys per assolir el seu cim com a compositor, però l'anècdota no deixa d'il·lustrar com d'equivocats poden estar de vegades alguns mestres amb excés d'academicisme. Sigui com sigui, la mateixa escola ha reevaluat aquesta setmana la composició de Wilson amb una A -la màxima puntuació-. Diuen que rectificar és de savis.

Mig segle d'"Smiley Smile"

L'episodi és prou conegut. Brian Wilson projectava una continuació encara més ambiciosa de "Pet Sounds" (1966), l'obra capital dels Beach Boys i un dels discos més influents i venerats del segle XX. El cas és que la salut mental de Wilson, les complicacions tècniques i l'abandonament del projecte per part de Van Dyke Parks van motivar que allò que havia d'esdevenir "Smile" acabés passant a la història com el paradigma dels discos perduts i inacabats. El naufragi va ser considerable, però un cop abortades les sessions Wilson i la resta de la banda van reciclar part del cançoner d'"Smile" en una versió estripada de l'àlbum inicialment projectat. El resultat va ser "Smiley Smile" (1967), editat tal dia com avui de fa 50 anys. Un plàstic irregular on la sensibilitat pop de la banda californiana convivia amb l'ànsia experimental de Wilson. Una mena de "Pet Sounds" a baixa fidelitat on passatges gairebé naïf com "Wind Chimes" o "Vegetables" alternaven amb dos dels singles més definitius dels Beachs Boys, "Heroes and Villains" i l'etern "Good Vibrations" -aquest últim s'havia enregistrat durant les sessions de "Pet Sounds" i havia vist la llum gairebé un any abans-.