Sala Upload, Barcelona
13 de febrer de 2025
Hi va haver un moment, durant la interpretació d'"Still a Southern Man", en què la banda va parar de tocar i Will Hoge es va quedar immòbil a l'escenari, mirant a terra amb la mirada perduda i subjectant la Telecaster com si d'aquesta depengués la seva salvació. Com si hagués tornat a reviure en aquell precís instant tota una cançó que parla del sentiment de pertinença a un lloc determinat, amb el bagatge i les contradiccions que aquest porta implícits.
No sabrem mai del cert què li va passar pel cap durant aquells escassos segons que es van fer eterns mentre van durar. Però alguns no oblidarem mai l'expressió afectada, gairebé derrotada, del seu rostre en aquell moment. La de qui tant podia posar-se a plorar allà mateix, com treure-ho tot en un esclat de ràbia i decibels dels que no perdonen. Va optar per això últim, culminant així una lectura amb caràcter, qui sap si definitiu, d'una de les seves millors cançons.
Ningú tria el lloc d'on és, però tothom és producte d'aquesta circumstància. Una certesa que també havia planat minuts abans durant la interpretació d'una catàrtica "Even If It Breaks Your Heart". La cançó tal com la coneixíem, amb una dosi extra d'aquell nervi rocker que només posseeixen els més grans, i amanida amb comentaris autobiogràfics que podrien valer per filmografies senceres. Els de qui amb 16 anys agafava el cotxe dels seus pares a Franklin, Tennessee, per enfilar la ruta 31 i anar-se'n a escoltar música als honky tonks de Nashville.
Que Hoge és un brillant narrador d'històries i un obrer incansable del rock'n'roll, salta a la vista des de la primera nota. Té un repertori de cançons que encenen cada nit sales de capacitat mitjana, però podrien arribar fins a l'últim racó de qualsevol estadi que se'ls posés al davant. Compta amb una banda de solvència contrastadíssima. I posseeix l'actitud de qui encara creu que una cançó pot canviar el món.
Com qualsevol que es dediqui al seu mateix ofici, surt a l'escenari amb un set list imprès i estratègicament ubicat. No vaig arribar a llegir què hi posava, en aquell paper, però sí que vaig sentir com un dels promotors del concert explicava que no sol seguir mai aquest set list, que tria el repertori sobre la marxa i en funció de com avanci la nit. En temps de guions rígids i minutatges escrupolosament seqüenciats, deixar les coses a l'atzar és revolucionari. I això d'ahir va ser molt gros, paraula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada