Em vaig assabentar de la mort de Mick Ralphs en plena revetlla de Sant Joan. Enmig del soroll dels petards –i de les sirenes dels camions de bombers– em va arribar la notícia del traspàs d'un dels grans guitarristes del rock de la dècada dels 70 –un període, recordem-ho, en què disposar d'un bon guitarrista ho era gairebé tot per a qualsevol banda que es dediqués a aquest negociat-.
Ralphs va ser un dels pilars mestres del so de Mott The Hoople, primer, i de Bad Company, després. Sense ell no s'entendrien aquella línia celestial que identifica "All the Young Dudes" des del minut zero, el regust de bar de carretera de "Can't Get Enough" ni els paisatges pantanosos de "Rock Steady" –southern rock facturat al Regne Unit, ni més ni menys–. Tampoc la delicadesa d'aquell "Seagull" que és prova de la seva versatilitat.
El guitarrista va fer equip amb dos dels grans cantants i frontmen del seu temps, ni més ni menys que Ian Hunter i Paul Rodgers. A tots dos els va complementar, i amb tots dos va traçar discursos que encara avui expliquen bona part de l'alfabet del hard rock, del classic rock i fins i tot del glam rock, aquell calaix de sastre en què Mott solien ser col·locats molt a pesar seu. Se n'ha anat un referent. I ha estat llarga, la nit més curta de l'any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada