Mick Ralphs (1944-2025)

Em vaig assabentar de la mort de Mick Ralphs en plena revetlla de Sant Joan. Enmig del soroll dels petards –i de les sirenes dels camions de bombers– em va arribar la notícia del traspàs d'un dels grans guitarristes del rock de la dècada dels 70 –un període, recordem-ho, en què disposar d'un bon guitarrista ho era gairebé tot per a qualsevol banda que es dediqués a aquest negociat-.

Ralphs va ser un dels pilars mestres del so de Mott The Hoople, primer, i de Bad Company, després. Sense ell no s'entendrien aquella línia celestial que identifica "All the Young Dudes" des del minut zero, el regust de bar de carretera de "Can't Get Enough" ni els paisatges pantanosos de "Rock Steady" –southern rock facturat al Regne Unit, ni més ni menys–. Tampoc la delicadesa d'aquell "Seagull" que és prova de la seva versatilitat.

El guitarrista va fer equip amb dos dels grans cantants i frontmen del seu temps, ni més ni menys que Ian Hunter i Paul Rodgers. A tots dos els va complementar, i amb tots dos va traçar discursos que encara avui expliquen bona part de l'alfabet del hard rock, del classic rock i fins i tot del glam rock, aquell calaix de sastre en què Mott solien ser col·locats molt a pesar seu. Se n'ha anat un referent. I ha estat llarga, la nit més curta de l'any.

Mig segle de "Mott"

"You look like a star, but you're still on the dole” i “You look like a star, but you're really out on parole", cantava Ian Hunter a ritme de genuí rock'n'roll a "All the Way from Memphis". Una mirada a la cara menys amable de la vida a la carretera –la manca de reconeixement, els judicis mediàtics, un ritme vital no apte per a tothom-. Una de les peces més icòniques del repertori de Mott The Hoople, i la pista que obria el sisè àlbum d'estudi de la banda britànica, "Mott", publicat el 20 de juliol de 1973, avui fa mig segle.

"Mott" també és el disc de "Honaloochie Boogie" i "Hymn for the Dudes", entre d'altres, i per tant un digne successor d'aquell "All the Young Dudes" (1972) que no tan sols havia situat el grup a la majoria de radars –amb el suport de David Bowie-, sinó que pràcticament havia salvat la seva carrera. El penúltim àlbum dels anglesos, i l'últim on participaria el guitarrista Mick Ralphs, que aquell mateix any deixaria la formació per crear Bad Company amb Paul Rodgers i companyia. En tot cas, un gran disc de rock'n'roll a càrrec d'una banda que hi veia molt més enllà de l'òrbita glam on se la va contextualitzar al seu dia.

North Mississippi Allstars i Alejandro Escovedo al Blues & Ritmes

North Mississippi Allstars.

Alejandro Escovedo interpretant el cançoner d'Ian Hunter. L'espiritualitat de The Harlem Gospel Travelers. El desacomplexat rockabilly de Kitty, Daisy & Lewis. I el blues rock gran reserva dels essencials North Mississippi Allstars. El festival Blues & Ritmes estrena nova edició, i ho torna a fer amb un programa d'allò més llaminer. Serà del 25 de març a l'1 d'abril al Teatre Margarida Xirgu de Badalona.

Cita obligada per als amants de les més genuïnes músiques d'arrel, el Blues & Ritmes ha esdevingut al llarg dels anys i per mèrits propis un exemple de coherència i de constància en un mercat on aquests valors cotitzen cada cop més a la baixa. Un festival fet per melòmans de base i adreçat a melòmans de base, que posa la música al centre i que durant tres dècades llargues ha situat Badalona a la ruta d'artistes internacionals àmpliament reconeguts però sovint cars de veure als nostres escenaris. Una vocació que tornarà a refermar-se del 25 de març a l'1 d'abril al Teatre Margarida Xirgu amb un programa tan llaminer com de costum.

Destaca, d'entrada, el retorn a Badalona d'un pes pesant de la música nord-americana com és Alejandro Escovedo, que obrirà el festival amb el suport de la Rant Band d'Ian Hunter i repassant el cançoner del líder de Mott The Hoople. Serà el mateix dia 25, i suposarà una bona ocasió d'escoltar himnes com "All the Way from Memphis", "Once Bitten, Twice Shy" o l'immortal "All the Young Dudes", reinterpretats des d'una nova perspectiva. Per l'endemà, els promotors proposen una tarda familiar a ritme de gòspel amb una de les formacions a l'alça dins d'aquest estil, els novaiorquesos Harlem Gospel Travelers, que debutaran als escenaris catalans després d'haver rebut elogis de gegants com Paul Heaton o Elton John.

El dia 31 serà el torn de Kitty, Daisy & Lewis, aquells tres germans que van revolucionar el rockabilly britànic ara fa cosa d'una dècada i mitja. Ho van fer amb un registre tan desacomplexat com ric en matisos, que defugia l'ortodòxia del gènere i es retroalimentava amb registres com el bluegrass, el rhythm & blues o fins i tot l'ska més primitiu. Tancaran el programa l'1 d'abril els imprescindibles North Mississippi Allstars, nom essencial del blues rock del segle XXI. Els germans Dickinson vindran amb format de duet (guitarra i bateria) a presentar el seu darrer treball, un "Set Sail" (2022) que els va valer el Grammy al Millor Àlbum de Blues Contemporani –com si la cosa encara no fos prou evident-. Molt més que la cirereta del pastís, el debut a Badalona (per fi) d'una banda feta a mida del Blues & Ritmes.

Més informació:

Blues & Ritmes  /  Pàgina web
Teatre Zorrilla (venda d'entrades)  /  Pàgina web

Set anys sense Bowie

David Bowie (1947-2016).

Venim de commemorar, durant tot el 2022, el cinquantenari d'un any que va ser tan prolífic com meteòric i tan revolucionari com decisiu per a David Bowie. Un exercici, el 1972, en què el de Brixton va situar-se a l'avantguarda del glam i va marcar un abans i un després a la història del rock amb la publicació del canònic "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" –també amb la seva icònica aparició televisiva interpretant "Starman" al Top of the Pops de la BBC-.

Però és que a sobre va donar l'empenta definitiva a les trajectòries de Mott The Hoople i Lou Reed amb les seves aportacions a "All the Young Dudes" i "Transformer", que de seguida s'ha dit. Aquest 2023 commemorarem un altre cinquantenari de pes, el de dues obres igualment notables com són "Aladdin Sane" i el disc de versions "Pin Ups" –i el de "Raw Power" d'Iggy Pop amb els Stooges, on també va deixar empremta-. Mentrestant, avui toca recordar-lo en el setè aniversari del seu traspàs. David Robert Jones va morir el 10 de gener de 2016. Però David Bowie, la seva creació, segueix ben viva.

50 anys de "Transformer"

Mig segle passejant pel costat més salvatge de la vida. Tal dia com avui de 1972, fa exactament 50 anys, Lou Reed va lliurar "Transformer". El seu segon àlbum en solitari, l'obra que va donar l'impuls definitiu a una carrera que fins aleshores semblava condemnada a no enlairar-se, i per damunt de tot la celebració del vessant més decadent, corrosiu i excessiu de l'era glam. Producció de David Bowie, que segellava d'aquesta manera un any absolutament meteòric –venia de publicar "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars", d'interpretar "Starman" al Top of the Pops i de cedir "All the Young Dudes" a uns Mott The Hoople que també li acabarien devent part de la seva carrera- i rescatava el novaiorquès tal com posteriorment ho faria amb Iggy Pop.

Gravat durant l'agost d'aquell mateix 1972 als londinencs estudis Trident, "Transformer" es va beneficiar d'una nòmina de músics de sessió on destacava la presència d'habituals de l'òrbita de Bowie com Mick Ronson, a la guitarra i al piano, o un Trevor Bolder que es feia càrrec de la trompeta i deixava el baix a les mans del veterà Herbie Flowers. Reed hi aportava aquella actitud tan seva, a mig camí de la timidesa i la mala llet, i sobretot una col·lecció majúscula de cançons entre les quals ja figuraven alguns dels seus clàssics més canònics. Per exemple, el rock'n'roll subterrani –i deliciosament sleazy- de la inicial "Vicious" o el tènue preciosisme de "Satellite of Love", composta durant els seus últims mesos al capdavant de la Velvet Underground.

Menció a part mereixen, és clar, "Perfect Day" i "Walk on the Wild Side". La primera podria ser perfectament una de les cançons més boniques de la història, postal d'una Nova York tardorenca a partir d'uns versos tan universals com la declaració de qui ha passat el millor dia de la seva vida al costat de la persona a la qual estima. "Walk on the Wild Side", com indica el seu títol, en podria ser el revers. Un passeig per uns baixos fons poblats per transvestits, gigolós, ionquis, camells i totes aquelles criatures de la nit que solen incomodar les ments més benpensants de cada casa. Tot plegat, al ritme gairebé jazzístic que marcava el contrabaix de Flowers i amanit amb els irresistibles cors del trio vocal Thunderthighs. Absolutament icònica, també, la fotografia de la caràtula, obra de Mick Rock.

50 anys d'"All the Young Dudes"

Un dels himnes més paradigmàtics de l'era glam el va facturar una banda que a priori no tenia res a veure amb aquest corrent. "All the Young Dudes", la composició amb què David Bowie literalment va salvar la carrera de Mott The Hoople. També la cançó que va catapultar els de Herefordshire, fins aleshores un grup de hard rock de províncies que en un principi es trobava als antípodes de la revolució del maquillatge i els lluentons, fins al capdavant d'aquella mateixa revolució. Ian Hunter i companyia no eren ni van arribar a ser mai una banda glam en el sentit més estricte del terme. Però la història del glam rock, que ningú en tingui cap dubte, no es pot explicar sense la seva empremta.

A principis de 1972, Mott The Hoople eren a punt de separar-se després d'haver publicat quatre àlbums que havien passat sense pena ni glòria. Va ser aleshores quan Bowie, admirador declarat de la banda, va entrar en acció. Primer els va oferir "Suffragette City", però ells la van rebutjar. Després d'incloure la peça en qüestió al canònic "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972), va tornar-ho a provar amb "All the Young Dudes", un cant a la rebel·lia juvenil i a l'esperit del rock'n'roll que acabaria esdevenint la mare de totes les balades d'estadi de les dècades posteriors. La van gravar amb el maeix Duc Blanc a la producció i va ser un èxit. Bowie havia salvat la carrera del grup i havia fet dels seus components aquelles estrelles del rock que pocs mesos abans semblaven simplement impossibles.

"All the Young Dudes", el single, va sortir a la venda el mes de juliol de 1972 –un mes després que Ziggy Stardust consolidés Bowie a l'avantguarda del glam-. El 8 de setembre d'aquell mateix any, avui fa exactament mig segle, es va publicar l'àlbum homònim –també produït per Bowie-. Nou pistes que s'obrien amb una dinàmica lectura del "Sweet Jane" de la Velvet Underground –sí, novament la petjada de Bowie- i on destacaven, a més de la peça titular, píndoles de rock'n'roll tan fresques i rodones com "One of the Boys" o "Momma's Little Jewel". Un dels àlbums definitius dels 70, deutor del hard rock més estripat i visceral però clarament instal·lat a l'avantsala del punk. I una banda –Hunter a la veu, Mick Ralphs a la guitarra, Pete Overend Watts al baix, Dale "Buffin" Griffin a la bateria i Verden Allen a l'orgue- sòlida com ella sola. El disc inclou una primerenca versió de "Ready for Love", l'himne que Ralphs regravaria posteriorment amb caràcter definitiu amb Bad Company.

Mick Bolton (1948-2021)

MICK BOLTON

(1948-2021)

El teclista Mick Bolton va esdevenir el nexe a priori improbable entre les trajectòries de dues bandes tan capitals com van arribar a ser Mott the Hoople i Dexys Midnight Runners. Amb els primers va sortir de gira el 1973, quan presentaven el monumental "Mott", publicat aquell mateix any. Amb els segons va fer la mateixa funció durant l'equador de la dècada dels 80, arribant a gravar algunes de les pistes de teclat de "Don't Stand Me Down" (1985). Entre una feina i l'altra es va passar un any allunyat del negoci musical per voluntat pròpia. Posteriorment es va dedicar a fer de músic de sessió. I com a curiositat, va ser ell qui va ensenyar a tocar els teclats a Linda McCartney.

De les arrels psicodèliques al so de la Gran Bretanya rural

Fairport Convention, reconnectant amb la natura.

Dos sucosos volums publicats per Cherry Red repassen l'any en què la psicodèlia va esclatar al Regne Unit, així com els sons orgànics que van determinar el nou rumb del pop i el rock britànics un cop superada aquella primera era lisèrgica.

La crònica pop sol contemplar l'equador de la dècada dels 60 com l'inici d'allò que es coneix com a era psicodèlica, i la recta final del mateix decenni com el moment en què el pop i el rock comencen a abandonar els excessos lisèrgics per adoptar textures més orgàniques i reinventar-se a partir de les seves formes més primitives. La gent de Cherry Red, acreditats especialistes en arqueologia melòmana, acaba de posar en circulació dos volums que repassen ambdós moments històrics des d'una perspectiva essencialment britànica –tots dos consten de tres discos compactes reforçats amb abundant material gràfic i documental-.

"A Slight Disturbance In My Mind – The British Proto-Psychedelic Sounds of 1966" (2020) assenyala 1966 com l'any en què la psicodèlia va arrelar fort a la Gran Bretanya. Una vuitantena de pistes que d'alguna manera ajuden a entendre la transició de l'explosió beat i l'estètica mod de la Swinging London envers els experiments a tot color dels primers Pink Floyd i Soft Machine –que debutarien en disc el 1967 i el 1968 respectivament-. A la selecció, estàndards de la nissaga Nuggets com el "Making Time" de The Creation o l'"I'll Keep Holding On" de The Action, però també tota una galeria de secundaris a (re)descobrir, amanida amb rareses d'uns joves David Bowie o Bee Gees, i fins i tot una demo del "My Friend Jack" de The Smoke.

I si la ressaca de la psicodèlia va deixar pas a una nova manera d'entendre gèneres com el country, el blues, el rock'n'roll o (sobretot) el folk, "Across the Great Divide – Getting It Together In The Country 1968-74" (2019) apunta a Traffic com els impulsors de la reconversió orgànica del pop i el rock britànics durant les acaballes dels 60. Els d'Steve Winwood són un dels plats forts d'un volum que explora i contextualitza per primer cop tot un moviment –el que va optar per deixar enrere la ciutat, abraçar el camp com a hipotètic nou hàbitat i reconnectar amb la natura com a font d'inspiració- on van tenir cabuda Fairport Convention però també The Faces, uns joves Mott The Hoople i fins i tot futurs referents del pub rock com Chilli Willi & The Red Hot Peppers o Brinsley Schwarz.

Overend Watts (1947-2017)

OVEREND WATTS

(1947-2017)

Pràcticament un any després de la mort de Dale Griffin ens deixa un altre component dels històrics Mott The Hoope, el baixista Peter "Overend" Watts. A banda de la seva tasca a les quatre cordes amb Ian Hunter i companyia, també va destacar com a productor de bandes com Hanoi Rocks. Que "The Golden Age of Rock'n'Roll" soni ben fort en memòria seva.

Dale Griffin (1948-2016)

DALE GRIFFIN

(1948-2016)

Com tantíssima gent, vaig arribar a Mott The Hoople a través d'"All the Young Dudes", la cessió amb què David Bowie els va proporcionar l'impuls que tant necessitaven. Després vaig descobrir un espectacular catàleg propi on hi figuraven perles com "Honaloochie Boogie", "Roll Away the Stone", "Saturday Gigs" o les meves preferides, "All the Way from Memphis" i "The Golden Age of Rock'n'Roll". Títols gràcies als quals van transcendir aquella corrent glam on se'ls va adscriure perquè tocava i on ells per naturalesa mai van acabar d'encaixar. Recentment ens ha deixat qui va ser el seu bateria, Dale Griffin. I "The Golden Age of Rock'n'Roll" adquireix de cop i volta més sentit que mai.