Brian Wilson (1942-2025)

Brian Wilson, en una imatge de 2009 - Foto Wonker/Flickr.

Brian Wilson va ser un d'aquells músics capaços d'unificar criteris a priori irreconciliables. La seva obra és apreciada a parts iguals pels rockers de tota la vida i per les joves generacions festivaleres, pels heavies i per la gent de l'indie, per punks, mods, hippies, beatniks i fills de l'era alternativa, per experts 'connoisseurs' i per oients casuals.

Les seves cançons poden agradar amb major o menor mesura, qüestió de prioritats. I un pot fixar-se més en una etapa o en una altra, això va a gustos. Però ningú els farà mai cap lleig. Fins i tot aquells a qui simplement no els entra, acaben admetent tard o d'hora el caràcter superlatiu d'un dels cançoners que van definir el segle XX.

Les cançons de la primera època dels Beach Boys són postals d'una Califòrnia gairebé mitològica. Retalls d'un imaginari on el somni nord-americà era un fet irrefutable, i alhora extrapolable a qualsevol racó de món on un adolescent pogués tenir accés a un tocadiscos i a un vehicle amb motor. "Califòrnia es va inventar els Beach Boys, i els Beach Boys es van inventar l'estiu", va declarar una vegada Little Steven, que és de la Costa Est però sap prou bé de què parla.

Després va venir una segona etapa marcada pel drama, el dolor i fins i tot la tragèdia, també per allò que avui –però en cap cas aleshores– s'anomena 'salut mental'. Escoltin vostès "I Just Wasn't Made for These Times" –una de les perles de la cara B del canònic "Pet Sounds" (1966)–, i entendran de seguida la diferència entre l'obra d'un geni torturat, i tota la quantitat de pornografia emocional despatxada últimament per una colla de nens de casa bona amb excés de vanitat.

TRES CONCERTS A BARCELONA

Vaig arribar a veure Brian Wilson en directe en tres ocasions. Les tres úniques actuacions que va fer a Barcelona, començant el juliol de 2005 amb aquell debut gairebé en temps de descompte a l'escenari del Poble Espanyol. Vaig repetir al cap de set anys al mateix recinte, en el marc d'aquella protocolària gira de reunió d'uns Beach Boys que, contra tot pronòstic, va esdevenir molt més que una cobertura d'expedient.

L'última visita de Wilson a Barcelona va tenir lloc el 2016 al parc del Fòrum en el marc d'un Primavera Sound. Tancat de forma permanent el somni efímer de la reunió amb Mike Love, el californià venia reforçat per una banda on destacava la presència dels seus vells companys de files Al Jardine i Blondie Chaplin. Veure'ls a tots tres en aquell escenari, va significar tant o més que haver assistit a la reunió de 2012.

Aquell concert al Primavera Sound va tenir com a fil conductor el 50è aniversari de "Pet Sounds", obra que va sonar en la seva totalitat. Encara avui són moltes les veus que recorden aquella vetllada amb adjectius poc amables, quan no directament destralers. Jo, en canvi, en guardo un molt bon record. I no em cau cap anell quan afirmo que, si hagués de triar un dels tres concerts als quals vaig assistir, probablement em quedaria amb aquest.

Cert, el temps no perdona i Wilson es va limitar a fer el que bonament va poder. Però, de les tres ocasions en què el vaig poder veure en un escenari, aquella va ser l'única en què em va semblar veure'l content (somrient, en ocasions) i conscient de ser on era. No oblidaré mai l'entusiasme amb què va presentar "Let's Go Away for Awhile", arribant a xampurrejar una mica en castellà –"This is an instrumental. No words in it, only music. No palabras, solo música. Incredible!".

Limitacions físiques i vocals al marge, poder veure a Brian Wilson (aparentment) feliç en un escenari és una de les millors coses que m'han passat a la vida. Sobretot tenint en compte que va ser l'últim cop que el vaig veure en directe, encara que això en aquell moment no ho sabia ni m'ho esperava.

EL FINAL

Tot i saber el que ja sabíem des de feia una temporada, la mort de Brian Wilson ha estat un cop molt dur. La magnitud de la seva obra, els acabats plusquamperfectes de les seves composicions i el caràcter eternament perdurable del seu llegat, contrasten amb la naturalesa caduca de tota la mediocritat que hi ha allà fora –no parlo necessàriament de música–.

Brian Wilson, i això no és cap tòpic, era un d'aquells genis que només passen un cop a la història. La seva partida suposa també un nou bany de realitat per a totes aquelles generacions que un dia van creure que n'hi havia prou amb una bona cançó per fer un món millor. M'atreviria a dir que ell ho va creure fins al final. D'arguments en tenia a grapats, tots amb la seva signatura, i aquests sí que no moriran mai.