Hi ha un ritual que procuro seguir cada any entre finals d'octubre i principis de desembre. Escoltar "Bitches Brew" (1970) sencer i deixar-me perdre en el seu misteri infinit. Puc haver escoltat en incomptables ocasions la que és una de les obres magnes de Miles Davis i de la història del jazz, però amb cada nova audició hi aprecio detalls en els quals mai abans havia reparat. Les obres complexes tenen aquestes coses.
Acostumo a seguir el ritual durant els mesos de tardor, perquè associo l'àlbum en qüestió amb aquesta època de l'any. Va ser un mes de novembre quan el vaig adquirir en una de les Fires del Disc que solia promoure Jordi Tardà. Comprar-te aquest artefacte amb 17 anys, arribar a casa i fer-lo sonar per primer cop, és una experiència que, o bé t'espanta de bon principi, o bé t'ensenya a transitar per camins que no sempre són els més fàcils ni evidents. A mi em van passar les dues coses.
Va ser als crèdits de "Bitches Brew", on vaig veure imprès per primer cop el nom de Jack DeJohnette. Bateria de bateries, virtuós en el millor sentit, com tota la colla de noms il·lustres que van donar forma a aquesta barbaritat de disc. La trajectòria d'aquest home és tan monumental i tan inabastable, que la seva participació a "Bitches Brew" –cara a cara amb Lenny White–, pot arribar a semblar un capítol més.
No ho és, per descomptat. Bona part del jazz que s'ha fet durant els últims 50 anys ve d'aquí. Per això, i perquè va ser també aquí on el vaig escoltar per primer cop, ha estat aquest el primer plàstic que he fet sonar tan bon punt m'he assabentat de la seva mort a l'edat de 83 anys. I així, mentre sonen les primeres notes de "Pharaoh's Dance", m'adono que potser ha arribat el moment de tornar a seguir aquell ritual. Facin sisplau el favor de no buscar-me durant la pròxima hora i mitja, que estaré molt ben ocupat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada