Avui fa quatre anys vaig veure com tot un equip de persones es mobilitzava, literalment, per salvar-me la vida. Són coses que impacten, que et canvien completament, i fins i tot et poden fer adonar que importes més del que et pensaves. Avui fa quatre anys que vaig sortir d'un hospital, vaig caminar fins al mar i me'l vaig mirar com mai abans l'havia mirat, perquè durant dues o tres hores m'havia fet a la idea que potser no el tornaria a veure mai més. Aquella tarda em vaig prometre que cada dia de la resta de la meva vida seria conscient del que aquell equip de persones havia fet per mi, i el viuria en conseqüència. No sempre ho he aconseguit, perquè soc humà i no perfecte, però dono fe que des d'aleshores he mirat la vida d'una altra manera i que les meves prioritats ara són unes altres. Avui m'agradaria dir Visca la Sanitat Pública (i els orelluts que tant la qüestionen, espero que no la necessitin mai, perquè no se la mereixen). La fotografia és de diumenge passat i està feta des d'un avió sortint de l'aeroport de Heathrow. Perquè aquella tarda de fa quatre anys també vaig perdre la por de volar.
El teu cor batega fort, malgrat la resta del cos
Ets tan lluny ara del port, en el teu cap s'ha fet fosc
Al mig d'un gran hospital com una illa en l'oceà
Vols saber que t'ha passat, sobretot que passarà
Tu no pots deixar-me sense el teu alè,
Ni jo vull deixar-te sola en cap moment
Tu respira poc a poc, tranquil·lament
Que jo et duré l'aire d'on bufi el vent
Tu adormida en algun lloc, serenament,
Que jo et vetllo el somni entre la gent
Entre màquines i tubs, lluites contra el temporal,
En qüestió de dos minuts t'ha passat tot pel davant
A la platja dels records t'imagino tot cantant,
La mar xiula aquells acords, d'un cantautor italià
(Els Pets)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada