dimarts, 17 de juliol de 2012

País de merda

Obres la porta del caixer i algú et demana un cigar. No li pots donar perquè no fumes, però et quedes mirant aquest algú i t’adones que és la personificació de l’estat de les coses al país de merda on vius. País de merda, sí, perquè l’expressió país de pandereta ja s’ha quedat petita a aquestes alçades. L’home en qüestió és un dels molts sense sostre que passen les nits als caixers de les oficines bancàries de Barcelona. I si personifica el citat estat de les coses, és perquè mentre jo realitzo el cada vegada més luxós acte de treure vint euros del meu compte corrent, ell llegeix un llibre estirat sobre el seu llit de cartró. No arribo a veure’n el títol, però tant és. Algú que llegeix llibres -per tant, algú amb cultura- es veu obligat a sobreviure a base de caritat i dormint en caixers. La viva imatge d’un país que té per President del Govern un mentider compulsiu que admet públicament i sense la més mínima vergonya que llegeix abans la premsa esportiva que la nacional. El mateix president que, amb el país a punt de ser rescatat, se’n va a Polònia a veure un partit de futbol i només lamenta que el vol li impedirà veure’n un altre de tenis. Un país amb ambaixadors tan curts de gambals com el que tenim precisament a Varsòvia, capaç d’exhibir impúdicament els seus instints més primaris davant les càmeres televisives i deixar anar un sentit “¡Vamos a dar por saco a los franceses!” durant un partit de l’Eurocopa. Un país amb representants electes que es queden tan amples després de cridar “¡Que se jodan!” quan s’anuncien retallades a les prestacions per a aturats. Un país on, sense tenir ni el graduat escolar però comptant amb bones connexions dins d’un partit polític, es pot arribar al Ministeri d’Indústria i fins i tot a la Presidència de la Generalitat -sinó, que li preguntin al senyor Montilla-. Un país on l’únic condemnat per un escàndol de corrupció és precisament el jutge que instrueix el cas. Un país que s’enfonsa mentre el seu Cap d’Estat caça elefants a l’Àfrica. Un país on qualsevol aprofitat viu com un marquès mentre la gent amb talent, cultura i ganes de treballar té tres sortides: per terra, per mar i per aire. Fa temps, en una de les manifestacions del moviment 15-M, una noia exhibia una pancarta on es llegia “Si lo llego a saber, me opero las tetas en lugar de hacer un máster”. Més clar, l’aigua. Diu Rafa Nadal que se sent orgullós de ser l’abanderat d’Espanya als Jocs Olímpics de Londres. Doncs què volen que els digui, a mi em faria vergonya abanderar internacionalment un país com el que acabo de descriure. La mateixa que em produeix dir la meva nacionalitat cada cop que travesso els Pirineus.


L'expressió país de pandereta ja s'ha quedat petita.



2 comentaris:

  1. Llegeixo aquest apunt quan resulta que l'abanderat ("Abanderado" no era una marca de calçotets?) no ha estat el Nadal, sinó el català Gasol, tot orgullós. En fi, anar fent. No sé què en deuen dir els sobiranistes de la gesa gasoliana, però el nacionalisme ja ho té, això, que sempre es complau en les desgràcies i les humiliacions.
    Quan surto a "l'estranger" jo ja he optat per no dir mai la nacionalitat, dic el nom de la meva ciutat i llestos.

    ResponElimina