Atac a la cultura

Llegia la setmana passada un editorial a l'edició barcelonina de la revista Time Out referent a l'augment de l'IVA dels productes i serveis culturals. Una mesura que sens dubte deixarà encara més abatut un sector que ja va prou apretat en un país on el concepte de cultura se sol confondre amb el de festa i toros. Apuntava l'article que aquesta fletxa enverinada que el Govern del PP ha enviat al sector cultural respòn a una revenja: recordin la forta pressió que des d'àmbits com el cinema, la literatura o la música es va fer durant els anys 2003 i 2004 -època de govern popular- en contra de la participació espanyola a la invasió de l'Iraq. No sabria jo dir si realment la mesura de l'actual executiu obeeix a cap ànim de revenja, però sí que posaria la mà al foc que el senyor Rajoy i companyia faran els possibles per a ensorrar un sector que sens dubte els resulta incòmode.

Incòmode, perquè independentment de colors polítics, l'àmbit cultural és i ha estat sempre -aquí i a tot arreu- caldo de cultiu ideal per a ments inquietes que, com a tals, estan predisposades a qüestionar el que sigui. Poden ser ideològicament de dretes o d'esquerres -o no definir-se en aquest sentit-, però en major o menor mesura faran gal·la d'aquell esperit crític que sol anar associat als àmbits creatius. I no parlo necessàriament de cançó protesta o literatura panfletària, sinó d'aquell poeta que diu certes coses sense dir-les, d'aquell director teatral que no es mossega la llengua a les entrevistes o d'aquell pintor abstracte que convida amb el seu art a reflexionar. Perquè la reflexió és el que realment espanta als polítics, per molt que s'enfadin quan els Indignats es manifesten pel carrer durant el que en llenguatge electoral s'anomena precisament jornada de reflexió.

No és cap secret que els governs més autoritaris -i per molt que hagi estat escollit a les urnes, és autoritari un govern que aprofita la seva majoria absoluta per a carregar-se tot el que pot sense buscar cap mena de consens amb ningú- sempre han posat pals a les rodes d'aquelles formes d'expressió artística d'on no han pogut treure l'aigua clara. I en contraposició, han fomentat altres formes d'oci que mantinguin al personal entretingut per evitar que es queixi. L'exemple més evident? El futbol que tantes passions desferma al nostre país. Una forma d'oci tan digna com qualsevol altra, faltaria més. Però també una forma d'oci que només apel·la a les vísceres. Guanyes o perds, ho celebres o t'emprenyes i com a molt et passes dues setmanes dient-li el nom del porc a l'àrbitre o a aquell jugador de l'equip rival a qui no van assenyalar-li una falta. Però un partit de futbol no està pensat per a mostrar-te cap metàfora que et faci reflexionar sobre el que passa al teu voltant.

Oci evasiu que li ha estalviat més d'un maldecap al senyor Rajoy en un moment tan delicat com l'actual. Perquè mentre el país estava a punt de ser rescatat i un incendi devastava els boscos de la Comunitat Valenciana, ell se n'anava a Polònia a veure un partit de futbol pagant el viatge amb diners de les arques públiques. Les mateixes arques que ara pretén omplir a costa dels mateixos ciutadans que celebren la victòria de la Roja a l'Eurocopa mentre els retallen drets bàsics i augmenten impostos com l'IVA. Un increment que, intencionadament o no, deixarà molt tocat un dels sectors amb més vocació per a incomodar els que manen.